Marià Corbí

Amor i desaferrament

UserFiles/Image/Maria Tana.jpg

Aclarim primer la noció d’”amor”. Allò que normalment anomenem amor és només una egocentració ampliada. Quan l’altre o els altres ens resulten imprescindibles per satisfer les necessitats, ampliem l’amor propi.

Quan aquest amor propi s’amplia per incloure a la parella, als fills, a la família, als amics (o a la nació), no és més que un amor propi sensat i sa que comprèn que ni pot viure ni pot satisfer les seves necessitats físiques, afectives, psicològiques, econòmiques, etc., sense aquestes ampliacions.

Estimem més als més propers perquè són els més necessaris en funció de les nostres necessitats. El llenguatge de l’amor ja mostra la seva arrel egocèntrica. Expressions com “ets la meva vida”, “no podria viure sense tu, o sense ells”, “ets el que dóna sentit a la meva vida”, etc. en són una mostra.

Aquest tipus d’amor és inseparable de l’aferrament, perquè està lligat a les nostres necessitats i desigs.

Tot aquell amor que es genera en la dualitat, en la relació de subjecte-objecte, de subjecte a subjecte, és d’estructura egocentrada i lligat a la necessitat. En aquests tipus d’amor –ja sigui el de parella, el famíliar, el de grup, amics, patriòtic, etc.- l’objecte primari de l’amor és un mateix i, en funció de sí mateix s’estima als altres.

Aquest no és l’amor del que parlen els mestres de l’esperit.

Els mestres parlen d’un amor en el que l’altre, els altres o la causa que sigui (es pot estimar una causa amb tanta intensitat o major que a les persones) es situa per davant de l’amor a si mateix.

Per poder aconseguir aquest tipus d’amor s’ha de passar per la mort a si mateix, pel silenciament de si mateix, pel desinterès de si mateix.

A més d’aquest radical i profund desinterès per si mateix, per estimar com diuen els mestres cal desaferrament de tot interès i profit propi en la relació de parella, amb els fills, els amics, els grups, al lluitar per una causa, etc.

Per tant s’ha de ser independent en relació a l’altre, desaferrat. Qui no treu cap profit de la seva relació amb l’altre, és independent respecte a ell. I perquè no depèn d’ell pot estimar-lo per ell mateix.

Només la necessitat crea dependència. Quan hi ha necessitat i dependència està funcionant el jo i la seva egocentració. Quan l’egocentració es troba pel mig, l’amor del que parlen els mestres no pot existir.

Aquestes dues formes de desaferrament -desinterès de si mateix i desinterès dels beneficis que es puguin obtenir fruit de la nostra relació amb altres i, per tant, desaferrament en relació als altres-, en realitat són una unitat perquè es tracta de dues cares d’una mateixa realitat.

Així resulta que l’amor que arrenca del silenciament dels propis interessos, profits, sentit de la vida, etc. és l’autèntic amor vers l’altre, vers la realitat que sigui. Aquí es busca realment l’interès de l’altre sense haver-lo sotmès abans als propis interessos.

Només aquest tipus d’amor mereix realment el nom d’amor. L’amor silenciós, més enllà de la dualitat, a causa del silenciament de l’ego, és l’únic veritable amor. L’amor des de la dualitat és l’egoisme propi d’un ésser simbiòtic, només és egoisme ampliat. Que no és poca cosa si és veritable, però cal ser conscients que és un amor mediatitzat, relacionat amb les nostres necessitats.

És per això que només l’amor que va acompanyat del complet deseiximent revela la realitat d’allò que s’estima i es converteix en coneixement, un coneixement –també- silenciós.