Halil Bárcena

ATREVIR-SE A ESTIMAR

UserFiles/Image/HB.gif

         Rumí i el sufisme

Cada 17 de desembre, es celebra, a la ciutat turca de Konya, un festival de música i dansa sufís que commemora la mort del persa Yalaluddín Rumí (1207-1273), el més gran poeta místic de l’Islam, autor d’una vasta obra poètica de la que destacaríem El Masnaví, veritable teodicea de prop de vint-i-cinc mil versos, considerat com una mena d’Alcorà en llengua persa.

Inspirador de l’ordre sufí dels dervixos giròvags, cèlebres per la seva dansa còsmica circular, Rumí és un dels pols del tasawwuf o sufisme, la dimensió mística de l’Islam, i, sens dubte, una de les figures més rellevants i influents de l’espiritualitat universal.

             Halil Bárcena
Islamòleg. Director del Institut d’Estudis Sufís de Barcelona

La seva força creadora, així com la seva irradiació espiritual, no va quedar confinada a l’àmbit islàmic. És per això que afirmar que Rumí va ser un poeta místic musulmà és correcte, però insuficient, al meu judici. Rumí, conegut entre els seus seguidors amb l’apel•latiu de Maulana, ‘el nostre Mestre’, va gosar denunciar i, més important encara, transcendir amb una passió desenfrenada, qualsevol límit que la rigidesa dogmàtica religiosa volgués imposar-li.

La fecunda biografia de Rumí, el seu riquíssim registre d’experiències espirituals, esdevé un excitant viatge sense retorn més enllà de fronteres prèviament calculades. Un viatge de l’Islam vers el sufisme i des d’aquest cap a allò que -a manca de millor expressió- podríem anomenar “la religió de l’amor“, la mateixa que professava aquell altre gran entre els grans, el sufí andalusí Ibn ‘Arabí de Múrcia (1165-1240). Canta Rumí en un dels seus poemes més fervents:

“Què puc fer?, Oh musulmans!, doncs no em reconec a mi mateix.
No sóc cristià, ni jueu, ni parsi, ni musulmà.
No sóc de l’est, ni de l’oest, ni de la terra, ni del mar (…).
El meu lloc és el no lloc, el meu senyal el no senyal.
No tinc cos ni ànima, car pertanyo a l’ànima de l’Estimat.
He rebutjat la dualitat, he vist que els dos móns són un de sol.
Cerco Un, conec Un, veig Un, crido Un.
Embriac amb la copa de l’amor, els dos móns han desaparegut de la meva vida.
No em resta sinó ballar i celebrar.

La poderosa força espiritual de Rumí, la seva fantàstica efusió poètica, obeeix a un indomable caràcter inconformista, refractari a la submissió. Hi ha qui prefereix viure com un esclau ja que no sap què fer amb la seva llibertat. Rumí no es troba entre ellls. Maulana es va atrevir a pensar sense por, la qual cosa comporta gairebé sempre qüestionar aquell saber heretat que tantes vegades sacralitzen els tabús. Es va atrevir a pensar, però, sobretot, a estimar. El camí de Rumí, el dels dervixos giròvags, constitueix un veritable art d’estimar. I estimar, unir-se en amor a la voluntat divina, comporta sempre el sacrifici del propi jo, el seu despullament radical, la seva total nuesa. En un dels versos del Divan (recopilació poètica dedicada al seu mestre Shams de Tabriz) afirma Maulana: “No ser és la condició requerida per a ser”.

Segons el parer de Rumí, paladí de la tolerància religiosa, són molts els camins que condueixen a la divinitat. D’entre ells, ell, un esperit vehement i dinàmic, va triar el de la música i la dansa. No podia ser d’una altra manera. El deute simbòlic de la poesia de Maulana amb la música i la dansa és tan important com ho és el seu deute espiritual. La seva poesia abunda en símbols propis del llenguatge musical i de la dansa còsmica giratòria, com si aquest llenguatge fos el més adequat per a expressar l’experiència abrasadora de l’amor diví. L’obra poètica de Rumí, impregnada de símbols musicals, fonamenta tota una filosofia de l’escolta. Escoltar és conèixer, o millor encara, reconèixer, atès que el drama humà -ens diu-, no és sinó l’oblit del que som i d’on venim.

El secret de la felicitat creadora de Rumí radica en el so. La música i la dansa esmorteeixen el dolor de la separació d’Aquell que ell viu i sent com a l’Estimat. Un Déu proper, més íntim que la seva pròpia vena yugular, com diu l’Alcorà, al mateix temps que inassible. El gir constant del dervix, de dreta a esquerra, és a dir, en direcció al cor, l’espai simbòlic en el qual Déu i l’ésser humà entren en contacte, expressa l’infatigable caminar del dervix vers Déu, la font, l’origen del que procedim. Rumí anima als seus deixebles a viure com estrangers, en un exili permanent, conscient que només l’estranger és capaç de gaudir de cada descoberta, per petita que sigui, com d’un tresor. En la dansa incessant, el dervix giròvag es buida de sí mateix, perquè transiti a través d’ell la paraula creadora de Déu. El dervix és ple de “res”, com el ney, la flauta sufí de canya, que requereix estar ben buida per a sonar. Així, la plenitud del dervix resideix, justament, en la seva buidor.

Avui, ens acostem a la vida i obra de Rumí, mestre de dervixos giròvags, amb el temorós respecte que inspira la genialitat. La contemporaneïtat del seu pensament místic resideix en la radicalitat humana de la seva experiència, així com en la universalitat del llenguatge en el que aquesta ha estat expressada. El temps no ha fet malbé la flama ardent de la paraula mística de Rumí com ha fet, en canvi, amb els gèlids llenguatges eclesiàstics i teològics, incapaços avui de transmetre les subtileses del sagrat. Rumí va resumir la seva vida en els següents versos:

I el resultat de tot plegat és en aquestes tres úniques paraules:
cremava, cremava i cremava