Pere Casaldáliga

“Avui ja no tinc aquests somnis”

UserFiles/Image/casaldaliga.jpg

Pere Casaldáliga

El cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe de Milà i company meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’església com de la societat. En el seu llibre de confidències i confessions “Col•loquis nocturns a Jerusalem”, diu: “Abans tenia somnis sobre l’Església. Somniava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la que s’extirparà d’arrel la desconfiança; que doni espai a la gent que pensa amb més amplitud; que doni ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somniava amb unaEesglésia jove. Avui ja no tinc més aquests somnis”. Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ésser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somniant res menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell i milions de persones de l’Església somniem amb l’”altra possible Església”, al servei d’un “altre Món possible”. I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant en l’Església (en l’Església de Jesús que son diverses Esglésies) com en la societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins l’ecologia profunda. I com diu Bobbio “cal instal•lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat”; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres famolencs…

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no és concebible un capitalisme humà; el capitalisme segueix essent homicida, “ecocida”, suïcida. No es pot servir alhora als déus dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisi, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill i crisi com a oportunitat.

En la campanya electoral d’Estats Units es va enarborar repetidament “el somni de Luther King”, volent actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels cinquanta anys de la convocatòria del Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serva i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, quaranta Pares Conciliars celebraren l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, de qui enguany estem celebrant el centenari del seu naixement, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus tretze punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la responsabilitat conjunta de l’Església com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i l’acollida fraterna.

Avui, nosaltres, en l’alterada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que enterra en la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguim rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…). Ens comprometrem a viure una “ecologia profunda i integral”, facilitant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, de cara a una democràcia d’”alta intensitat”.

Com a Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ésser Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macroecumènica també. El Déu en el que creiem, l’Abbà de Jesús, no pot ésser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou en fer del nostre Déu l’únic veritable. “El meu Déu, em deixa veure Déu?”. Amb tot el respecte per la opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no només és possible, sinó necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa, samaritana al costat de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui a la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: “No serà així entre vosaltres” (Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà d’ésser estat i el Papa no serà més el Cap d’Estat. La Cúria haurà d’ésser profundament reformada i les esglésies locals cultivaran la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, en les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolidació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella “expressió més alta de l’amor fratern” (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar una quimera. “Encara cantem, encara somniem”. Ens atenim a la paraula de Jesús: “Foc he vingut a portar a la Terra; i què puc voler sinó que cremi” (Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis cada dia de les nostres vides. Seguirà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, seguirà essent santa i pecadora. Però no mancaran les campanes universals de solidaritat, els Focus Socials, les Vies Camperoles, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, a tot cas, una vegada més i sempre “jo m’atinc a allò que he dit: l’Esperança”.

Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de la fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la grandària d’aquests somnis. Els vells encara gaudim de visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: “La vellesa és una espècie de posguerra”; no necessàriament de claudicació. El Parkinson és només un contratemps en el camí i prosseguim Regne endins.

Circular 2009
Publicat el dimecres, 18 de febrer de 2009- Actualitat