Marià Corbí

Comentari als primers versos de MATHNAWI

UserFiles/Image/Mathnawi.jpg

Els cants d’eternitat

Com la flauta de canya fou separada del canyar, així el meu ésser va ser separat de l’Ésser. Quan la flauta canta, es plany de la separació. Així el meu cor enyora la unió.

La flauta canta perquè és buida. Tan sols el cor buit present el retorn y parla d’ell.
Solament els buits comprenen el plany. Res més profund i serè que aquesta nostàlgia, perquè és llunyana i és unió.

Qui entén aquest cant es crema, perquè el sentit és explícit. Les seves notes esgarrapen els vels i són un antídot contra l’error.

Només els qui no se senten fascinats pel món, entenen el cant i les paraules dels buits. Però, àdhuc, als plens de cant i les paraules buides, els buiden. Al sentir aquests cants i paraules fins i tot les roques s’aixequen de terra. No desesperis i escolta’ls amb tot el teu cor en silenci.

“Allò que és” és Únic, la resta tot són vels. Allò que enyoren els cants i les paraules dels buits, és vida, la resta és només mort que vol semblar vida.

La flauta de canya se sap buida, els savis se saben buits com la flauta. Saben que el seu cant i les seves paraules són foc perquè venen de més enllà que ells, venen del canyar, de la font de l’ésser que enyoren els savis.

Qui canta a la flauta buida? No és la flauta que és osca i inerta? Qui parla en el savi? No és el savi, que és també buit i inert, perquè no té la vida en sí mateix.

L’Únic, “el que és” canta en la flauta i parla en el savi. Només Ell canta i parla, ningú més pot fer-ho, perquè tot és buit.

Solament el cant i les paraules dels buits són foc que crema els vels. Les canyes que no han estat buidades, no poden cantar; els homes que no s’han buidat, no tenen paraules de vida.

En els buits el que canta és Ell i el que parla és Ell. Els plens ni canten cants de foc, ni parlen paraules de vida.

Ai! d’aquell qui no comprèn aquests cants!
Si vols sentir-los en el teu cor i en la teva ment, no siguis esclau de la fascinació del que no pot sadollar la seva set.

Deixa que les paraules dels savis enderroquin la teva fortalesa fins que no quedi ni un sol llenç de paret dempeus. Quan el teu castell sigui convertit en runes, tindràs el teu cor pur per a rebre.

Ells ens parlen d’un amor estrany però veritable, en el que hi ha amor intens però no hi ha ningú que estimi i allò estimat és com un oceà sense fronteres.

Ens parlen d’un amor que, encès, és llum que enlluerna els nostres ulls i el nostre cor.

Aquesta llum que és foc, i aquest foc que és llum, donen ales a la nostra ment i al nostre cor; fan del nostre cos un esperit i del nostre esperit un cos.

Benaurat el que s’associa als savis, perquè també ell entonarà una cançó de vida. Aquell qui entoni un cant de vida comprendrà que l’amant és un vel i que només l’Amat és real i viu.

Quan puguis entonar el cant de vida, l’Amat és qui canta a l’Amat. Llavors, només hi haurà llum darrera teu, llum en tu mateix i llum davant teu.