Joseph Stiglitz

Depressió post-Davos

JOSEPH STIGLITZ Foto

JOSEPH STIGLITZ Premi Nobel d’Economia 

Des del 1995 que assisteixo a la conferència anual del Fòrum Econòmic Mundial a Davos, Suïssa, on l’anomenada elit global es reuneix per debatre sobre els problemes del món. Mai n’he sortit tan desanimat com aquest any.

El món està infestat de problemes gairebé insolubles. La desigualtat augmenta, especialment en les economies avançades. La revolució digital, malgrat el seu potencial, també comporta greus riscos per a la privacitat, la seguretat, l’ocupació i la democràcia, reptes que es veuen agreujats per l’augment del poder monopolista d’un grapat de gegants de dades nord-americans i xinesos, com Facebook i Google. El canvi climàtic és una amenaça existencial per a tota l’economia global tal com la coneixem.

Però les respostes potser són més descoratjadores que aquests problemes. Sens dubte, aquí a Davos els consellers delegats d’arreu del món comencen la major part de les seves intervencions afirmant la importància dels valors. Les seves activitats, proclamen, estan orientades no només a maximitzar els guanys per als accionistes, sinó també a crear un futur millor per als seus empleats, les comunitats on treballen i el món en general. Fins i tot pot ser que s’omplin la boca dels riscos que comporta el canvi climàtic i la desigualtat.

Al final de les seves intervencions d’aquest any, però, es va trencar qualsevol il·lusió que quedés sobre els valors que motiven els consellers delegats de Davos. El risc que semblava que els inquietés més era la reacció populista contra el tipus de globalització que han configurat, i de la qual s’han beneficiat enormement.

No és cap sorpresa que aquestes elits econòmiques desconeguin fins a quin punt aquest sistema ha sigut un fracàs per a amplis sectors de la població d’Europa i dels Estats Units, ja que ha fet que els ingressos reals de la majoria de les famílies s’estanquessin i que el percentatge d’ingressos de la mà d’obra disminuís substancialment. Als Estats Units l’esperança de vida ha disminuït per segon any consecutiu; però entre els que només han fet l’ensenyament secundari la caiguda fa molt més temps que dura.

En cap dels discursos dels consellers delegats dels Estats Units que vaig sentir (o de què em van informar) es va parlar de la intolerància, la misogínia o el racisme del president nord-americà, Donald Trump, que va assistir a l’esdeveniment. Cap d’ells va esmentar la pluja constant d’afirmacions plenes d’ignorància, mentides flagrants i accions impetuoses que han erosionat la posició del president dels EUA i, per tant, dels EUA al món. Ningú va fer referència a l’abandonament dels sistemes per determinar la veritat, i de la veritat mateixa.

De fet, cap dels titans corporatius d’Amèrica va esmentar la reducció del finançament governamental destinat a la ciència, tan important per enfortir l’avantatge comparatiu de l’economia nord-americana i fomentar l’augment del nivell de vida dels nord-americans. Ningú va esmentar el rebuig de l’administració de Trump a les institucions internacionals ni els atacs als mitjans de comunicació del país i al poder judicial -cosa que equival a un assalt al sistema de control i equilibri que sustenta la democràcia nord-americana.

No, els consellers delegats de Davos es llepaven els dits davant la legislació fiscal que han impulsat recentment Trump i els republicans del Congrés, que farà guanyar centenars de milers de milions de dòlars a les grans corporacions i als rics que les posseeixen i les dirigeixen, persones com el mateix Trump. No s’immuten davant del fet que aquesta mateixa legislació, quan s’hagi aplicat plenament, portarà a un augment d’impostos per a la majoria de la classe mitjana -que és una part de la societat que fa 30 anys que perd riquesa.

Sembla que per als consellers delegats de Davos la reducció d’impostos per als rics i les seves corporacions, juntament amb la desregulació, és la resposta als problemes de tots els països. Una economia que deixi florir les empreses, afirmen, assegurarà que en última instància els beneficis s’acabin filtrant a tota la població. I, aparentment, el bon cor dels consellers delegats és tot el que cal per garantir que el medi ambient quedi protegit, encara que sigui sense l’aplicació d’una normativa rellevant.

No obstant això, les lliçons de la història són clares. Aquesta mena d’economia de filtració no funciona. I una de les raons clau per les quals el nostre entorn es troba en una situació tan precària és que les empreses no han assumit pel seu compte les responsabilitats socials que tenen. Sense una regulació efectiva que faci pagar un preu real a qui contamina, no hi ha cap raó per creure que es comportaran d’una altra manera a partir d’ara.

Els consellers delegats de Davos es van mostrar eufòrics per la tornada del creixement i pels seus guanys i salaris desorbitats. Va haver-hi economistes que els van recordar que aquest creixement no és sostenible i que mai no ha sigut inclusiu. Però aquests arguments tenen poc impacte en un món on el materialisme és el rei.

Per tant, oblideu-vos de les banalitats sobre els valors que els consellers delegats reciten en els paràgrafs inicials de les seves intervencions. Potser no tenen el candor del personatge de Michael Douglas a la pel·lícula Wall Street, del 1987, però el missatge no ha canviat: “La cobdícia és bona”. El que em deprimeix és que, tot i que aquest missatge és evidentment fals, hi hagi tantes persones poderoses que creguin que és veritat.

Copyright Project Syndicate