Rupi Kaur

El meu déu

Rupi Kaur

Una petita selecció del poemari “El sol i les seves flors” (Empúries, 2018) de Rupi Kaur (n. 1992), escriptora, il·lustradora i fotògrafa canadenca. “Marcir-se”, “caure”, “arrelar”, “alçar-se” i “florir” són els apartats d’aquesta obra en la qual, amb la metàfora del creixement de les flors com a fil conductor,  l’autora parla de renaixement després de la caiguda en el profund abisme.

 

el meu déu

no espera dins d’una església

ni seu als graons del temple

el meu déu és l’alè de la refugiada quan corre

viu a la panxa del nen afamat

és el cor de la protesta

el meu déu

no descansa entre les pàgines

escrites pels sants

el meu déu

viu entre les cuixes suades

dels cossos de les dones venuts per diners

se l’ha vist fa poc rentant els peus a un pobre

el meu déu

no és tan inabastable com

voldrien que penséssiu

el meu déu batega dins nostre infinitament

***

 

sóc de la terra

i a la terra tornaré un altre cop

la vida i la mort són velles amigues

i jo sóc la seva conversa

soc la seva xerrada de matinada

la rialla i les llàgrimes

de què he de tenir por

si sóc el regal que es fan

aquest lloc no ha sigut mai meu tampoc

sempre he sigut jo d’elles

***

 

m’alço

sobre els sacrificis

d’un milió de dones que han vingut abans

pensant

què puc fer

perquè la muntanya sigui més alta

i que les dones que vinguin després de mi

hi vegin més lluny

***

 

quan marxi d’aquí

decora el porxo amb garlandes

com si fos un casament amor

fes sortir la gent de casa seva

i balleu als carrers

quan arribi la mort

com la núvia a l’altar

acomiada’m amb el vestit més llampant

ofereix gelat amb pètals de rosa als convidats

no cal plorar amor

he esperat tota la vida

que tanta bellesa

em robi l’alè

quan marxi

que sigui una celebració

perquè he estat aquí

he viscut

he guanyat al joc que anomenem la vida

***

 

va ser quan vaig deixar de buscar una llar en els altres

i vaig alçar els fonaments de la llar en mi

que vaig trobar que no hi ha arrels més íntimes

que les que hi ha entre una ment i un cos

que han decidit ser complets

***

 

i llavors hi ha dies que el simple fet de

respirar et deixa exhausta. sembla més fàcil deixar

córrer la vida. la idea de desaparèixer

et dóna pau. molt temps vaig estar perduda

en un lloc on no hi havia sol. on no hi creixien

flors. però de tant en tant sortia de la

foscor alguna cosa que estimava i

em donava altre cop la vida. veure un cel estrellat.

la lleugeresa de riure amb vells amics. lectors

que em deien que els meus poemes els havien salvat la

vida. però jo lluitava per salvar la meva.

amors. la vida és difícil. és difícil per

a tothom. i és en aquell moment que viure

és com passar de quatre grapes per un forat minúscul. que

hem de resistir l’impuls de caure en els mals

records. ens hem de negar a agenollar-nos davant els

mals mesos o els mals anys. perquè els nostres ulls es

moren per gaudir del món. hi ha tants cossos d’aigua

turquesa en què ens hem de submergir. hi ha la família.

de sang o triada. la possibilitat d’enamorar-nos. De

gent i de llocs. turons alts com la lluna. valls

que cauen en mons nous. i viatges per carretera. em sembla

molt important acceptar que no som

els amos d’aquesta terra. només la visitem. i com

a visitants hem de gaudir-la com si fos un jardí. tractem-la

amb tendresa. perquè els que vinguin després puguin

gaudir-ne també. trobem el nostre propi sol. plantem

les nostres flors. l’univers ens va fer néixer amb la

llum i les llavors. potser de vegades no la sentim

però la música sempre sona. només cal posar-la

més forta. perquè mentre tinguem aire

als pulmons-hem de continuar ballant.

 

(de Rupi Kaur: “el sol i les seves flors”, ed. Empúries, 2018. La Rupi fa recitals de poesia arreu del món, i la pots seguir a instagram i a facebook: www.rupikaur.com))