Marià Corbí

El camí espiritual, ¿sols o en grup?

Caminar, sol o en grup?

Som éssers simbiòtics, tant pel que fa a les formes de supervivència, com pel que fa a la nostra constitució. Estem constituïts i construïts per la parla, que neix i es desenvolupa en la comunicació amb altres. Ens fem animals viables programant-nos per una determinada forma de vida mitjançant la parla; assentant a cada individu que s’incorpora al grup, els postulats axiològics i els projectes de vida de la col•lectivitat.
Som, doncs, animals simbiòtics en tots els aspectes de la nostra vida.

També el camí espiritual es fa en comunicació amb altres:

-amb els que ens eduquen en aquesta dimensió,
-amb els mestres d’aquesta dimensió,
-amb els companys d’aventura.

La comunicació amb els mestres, principalment a través dels seus textos, i amb els companys de viatge, ha de ser constant. Si manquessin els companys de viatge, els mestres mateixos seran els companys de viatge. Però tant de bo que no faltin.
La companyia, àdhuc la dels mestres, no elimina la condició essencial del camí espiritual:

– no hi ha empremtes en el mar,
– no hi ha dos camins que siguin iguals,
– tothom es troba sol davant “d’Això Absolut”. Sols, però acompanyats.

Com ha de ser el grup?

El grup és purament comunicació amb els mestres i entre els qui el conformen, de forma continuada. Els llaços són de dues menes: de comunicació i de servei mutu.
No hi ha més jerarquia que la de la qualitat. I aquesta qualitat no és objectivable, però sí discernible per a qui ha après a fer-ho.
No hi ha més submissió que la submissió a la Veritat, que no és cap formulació, i a la Guia de l’esperit interior, que no són normes, ni principis, ni res o ni ningú diferent del meu mateix esperit.
Cada membre del grup ha de servir al grup i no ser només un paràsit del grup. Servir al grup és ajudar-lo a fer el seu camí.

Com es configura, com funciona i es coordina el grup espiritual?

Es configura per la comunicació vertical, amb els mestres, i horitzontal, amb els companys d’aventura. El servei mutu aferma els llaços d’aquesta comunicació.
Aquests dos eixos de configuració (comunicació i servei mutu) són també els eixos de la coordinació, perquè no hi ha autoritat ni creences.
La qualitat de la comprensió i del sentir d’aquesta dimensió, que és una absència i un buit –una comprensió i un sentir ben peculiars– és el que coordina el grup. Aquesta qualitat de comprensió i de sentir és submissió a la Veritat i a la Guia del Sense forma, de l’Esperit.

Quins llaços són els que hi ha entre els membres del grup?

Ja s’ha dit: la comunicació entorn al Sense forma i el servei mutu.
La comunicació a la que ens referim és la comunicació en grup amb els mestres, i la comunicació entre els membres del grup, sobre les peripècies, aventures i perplexitats del caminar vers el Sense forma.
El servei mutu és suport i ajuda en la Via, és companyia en els èxits i en els fracassos, és aprendre a veure en tot “el rostre d’Al•là”, exercitant-se en aconseguir-ho en els companys de treball.

Què és el que es fa en grup?

1r. Aprendre dels mestres.
2n. Practicar el silenci, junts.
3r. Concretar formes de practicar el karma-ioga, el servei desinteressat.
4t. Potser compartir algun oci plegats.

Rituals?

Quan hi ha coses que es fan junts, sorgeixen gestos col•lectius. Això serien els rituals. Però és fa difícil de concebre rituals no religiosos (tot i que sí espirituals), sense creences, ni déus, ni sacralitat.
Els rituals serien gests i accions fets en comú, com a expressió del camí que es fa junts, com a expressió de la voluntat de treballar cada un seriosament i com a expressió de la voluntat d’ajudar-se els uns als altres en aquesta tasca.
Els rituals han de sorgir del cor, de la sensibilitat, no poden néixer ni de la raó, ni de la voluntat, perquè serien freds, secs, artificiosos. Això significa que han de brollar espontàniament com a actes cordials de comunicació amb “el que és” i entre els qui cerquen. Cal donar-los temps, encara que se’ls tingui d’una forma u altra en ment, no es poden forçar.

Podem rastrejar alguns de les característiques que tindrien:

– Aptes per a grups laics i sense creences, per als qui Déu és només un símbol.
– No han de contribuir a cosificar “al que és”, ni menys encara a crear jerarquies i mediacions.
– Com que han de contribuir a veure el “Sense forma” en qualsevol forma, han de ser gests lleus, com si no fossin, senzills, sense crear fronteres entre sagrat i profà. Pensem, per exemple, en el darrer sopar de Jesús: un sopar en el que es menja pa i es beu vi, i es rememora a un mestre.

No cal tenir pressa. Cal esperar que les noves maneres de veure madurin i envaeixin el sentir. Quan el sentir del grup hagi començat a situar-se en la nova visió i hagi aconseguit treure’s gran part del vell llast religiós, es podrà pensar en intentar crear formes, o millor, deixar que sorgeixin espontàniament.