Josep Corbella

El científic extrem

Files/1408457463 Oscar Fernandez Capetillo T128x111.png

(Reportatge. Publicat a: La Vanguardia, 22.06.2014, p. 50)
Óscar Fernández-Capetillo, un dels millors científics joves del món, explica la seva peculiar visió de la investigació. Allà on d’altres trien projectes d’investigació segurs per consolidar la seva carrera científica, ell defensa que “en la ciència de frontera s’ha d’explorar i arriscar”. I allà on d’altres es fixen l’objectiu de publicar articles científics en revistes importants, ell defensa que “cal pensar en les preguntes que és important respondre, més que en experiments que es puguin publicar”

Hi va haver un moment en què Óscar Fernández-Capetillo va estar a punt de deixar-ho. No veia clar dedicar-se a la investigació biomèdica i va estudiar Enginyeria Informàtica a distància per la UNED. Va treballar de broker durant un any i mig i li va anar bé. Poc abans d’acabar el doctorat, ja tenia decidit que es dedicaria a una altra cosa. Però la seva dona, la també investigadora Matilde Murga, li va dir: Óscar, jo crec en tu, ho intentarem. Buscarem el millor lloc que trobem per fer un bon postdoc. I, si no funciona, sempre estaràs a temps de deixar-ho més endavant. Però almenys ho hem d’intentar”.

Va funcionar. Fernández-Capetillo és l’únic espanyol en la llista dels 40 under 40 que acaba de publicar la revista Cell i que designa els quaranta investigadors més importants del món de menys de 40 anys en ciències de la vida. La seva carrera, des d’aquell moment en què va estar apunt de deixar-ho, ha estat meteòrica.

Amb Matilde també va funcionar. Fa vint-i-quatre anys que estan junts i tenen quatre fills. Ian, Emma, Luca i Marc. Té en el seu palmarès el premi Eppendorf, que la revista Nature li va atorgar el 2009 com a millor investigador europeu de menys de 35 anys. Té el premi Banc Sabadell, el més important de biomedicina que s’atorga a investigadors d’Espanya. A Europa l’ha finançat el Consell Europeu de Recerca, que només té en compte l’excel·lència quan selecciona projectes. Des dels Estats Units el finança l’Institut Mèdic Howard Hughes, que també es guia únicament per criteris d’excel·lència. I des de fa deu anys treballa al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) aMadrid, on dirigeix el grup d’inestabilitat genòmica.

Però tornem a aquells dies del 2001 en què va estar a punt de deixar-ho. Matilde va aconseguir una beca per anar als Instituts Nacionals de la Salut (NIH) dels EUA a Bethesda, a prop de Washington. Ell va anar-hi amb ella, va mirar a quins laboratoris podia incorporar-se, i va acabar al d’André Nussenzweig, també al NIH. Vaig acabar allà perquè, quan vaig anara parlar amb André, em va semblar un home intel·ligent i simpàtic recorda . I perquè havia fet física abans que biologia. Vaig pensar que teníem alguna cosa en comú, perquè a mi m’agrada la ciència, no només la biologia”.

A Fernández-Capetillo també li hauria agradat ser físic. El llibre que més l’ha marcat és Cosmos , de Carl Sagan, que va estar al meu llit més que l’osset de peluix”. Encara ara en conserva un exemplar al seu despatx del CNIO que continua consultant en ocasions. Però dues morts de càncer a la seva família mesos abans de fer la selectivitat el van portar a reorientar-se cap a la portar a reorientar-se cap a la biomedicina.

És un cas atípic entre els investigadors del càncer. Allà on d’altres concentren les seves energies en una àrea concreta i es converteixen en hiperespecialistes, Fernández-Capetillo defensa que és millor tenir una visió panoràmica, perquè et porta a plantejar-te les preguntes que són importants”. Allà on d’altres trien projectes d’investigació segurs per consolidar la seva carrera científica, ell defensa que “en la ciència de frontera s’ha d’explorar i arriscar”. I allà on d’altres es fixen l’objectiu de publicar articles científics en revistes importants, ell defensa que “cal pensar en les preguntes que és important respondre, més que en experiments que es puguin publicar”.

I si l’experiment surt malament? “Llavors cal saber reconèixer el fracàs i tornar a començar. Part d’aquest joc consisteix a fracassar i tornar a fracassar abans de trobar una cosa que val la pena”. El seu antídot particular contra el fracàs és l’optimisme. “ De vegades em retreuen que sóc massa optimista, però crec que ser optimista és una virtut en ciència. T’ajuda a continuar endavant”.

Poc inclinat adonar-se importància, els premis i els elogis que rep no li fan oblidar que “tot a la vida és un procés d’atzar; a les biografies tot sembla una línia, com si el que aconseguim estigués predeterminat, però en realitat tots anem donant batzegades”.

El va marcar profundament l’exemple del seu oncle, Carlos Ruiz Amador, nou anys més gran que ell, que va acabar la carrera de Ciències Exactes amb notes extraordinàries i llavors va decidir que no volia ser matemàtic. En lloc de fer el que s’esperava d’ell, va estudiar Psicologia per poder ajudar nens amb problemes, que és el que volia fer en realitat. “Va morir de càncer fa tres anys, però el continuo tenint molt present. Ha estat un referent per a mi”.

Tampoc Fernández-Capetillo no mostra un interès especial en fer el que s’espera d’ell. Ni tampoc desinterès. Simplement fa el que creu que ha de fer. Per això el motiva més descobrir que publicar. I prefereix pensar i especular sobre els resultats de les investigacions que limitar-se a descriure dades concretes. De caràcter inquiet admet que li costa de mantenir l’atenció en alguna cosa durant més de mitja hora , per a ell “la ciència és una feina fantàstica, però la vida té molt més per oferir”.

Començant per la família, però també aficions diverses com seguir l’Athletic de Bilbao, jugar al pòquer, anar a buscar bolets o a pescar. I fins i tot dins de la ciència, la investigació del càncer com la que ell fa és important, “però les grans preguntes són unes altres recorda ; no són preguntes de com funcionem els éssers humans”. Aleshores quines són? “Les grans preguntes són les de què fem aquí”. Les mateixes preguntes encara sense resposta que plantejava Carl Sagan amb la seva visió panoràmica a Cosmos , el llibre que va desplaçar l’osset de peluix.

 

DIGUE’M AMB QUI VAS

Óscar Fernández-Capetillo ha explicat a la revista Cell  el tipus de persones amb les quals prefereix treballar:

M’AGRADA. “M’agrada envoltar- me de persones alegres i optimistes que s’estimen més fer coses i fracassar que no pas quedar-se esperant que les coses passin. També gaudeixo de la companyia de col·legues amb un gran sentit de l’humor i un alt llindar d’enuig. Una de les coses més gratificants en

aquesta feina és sentir la gratitud i el respecte dels que han treballat amb tu”.

NO M’AGRADA. “Em disgusten els grans egos, els científics que pensen que són el més gran després de Newton. Això transmet una clara manca de perspectiva sobre quin lloc ocupem realment cadascun de nosaltres. També em disgusten els personatges destructius que són incapaços de fer un comentari positiu a un estudiant que comença o a un col·lega i que es passen la vida criticant el que fan els altres. Procuro minimitzar la meva exposició a aquesta mena de persones”.