Marià Corbí

El desig no té remei

UserFiles/Image/MC2.gif

 

El desig és una set que no té remei. Quan es satisfà el desig, no cessa la set, sinó que creix. Parlant sobre aquest tema Rumí diu “per destí diví, l’hidromel produïa bilis i l’oli d’ametlles augmentava la sequedat”. [1]

La única solució per al desig és sortir-se’n del seu joc mortal, per tal de fer peu en Déu, en “el que veritablement és”. Tot el que no sigui “això que és”, és buit d’entitat.
Es compren que res pugui satisfer la set el desig. Ningú no pot amagar la set bevent vent, res.

El desig és una set i aquest set és necessitat i és amor.
Quan perseguim la satisfacció d’aquesta set perseguim més l’amor que la satisfacció de la necessitat.

La necessitat es pot satisfer, però torna a renéixer i tendeix a expandir-se sense límits. Des d’aquesta perspectiva és com un immens ventre que no es sacia mai.

L’amor que hi ha en el desig no es satisfà mai perquè estima sempre “allò que és”, encara que el confongui amb “allò que sembla ser”, però que no és. L’amor que hi ha implícit en el desig és també una set que tampoc es pot satisfer amb el buit del que no és.

Només el coneixement i l’amor del que “realment és”, de l’Absolut, de Déu, ens pot treure d’un cercle sense esperança i d’un cercle de mort.


[ 1Rumí: Mathnawî. Madrid, 2003, Editorial Sufí, Tomo I, pg. 15.

 Comentari als primers versos del Mathnawi  [ per Marià Corbí ]
 Un pájaro persa llamado Rumi  [ per Halil Bàrcena ]

 

Celaleddin Mehmet Rumi