Josep Mª Lozano

El minut sabàtic

UserFiles/Image/JMLozano.jpg

Començo a escriure aquestes ratlles visualitzant dos rostres. Un d’ells és el d’una persona que vaig conèixer fa uns anys i que, mentre m’explicava una difícil situació professional que estava vivint, em confessava que al llarg de tota la seva vida sempre s’havia sentit incapaç d’estar sol (“i sense fer res”, afegia). L’altre és el d’un participant en el Programa Vicens Vives que en una de les sessions, després de fer un petit exercici de silenci i silenciamient personal, em comentava que, als seus 34 anys, era la primera vegada que estava tanta estona en silenci (en situació de vigília, és clar): van ser 15 minuts.

Sovint, quan reflexionem a fons i seriosament amb professionals i directius sobre la seva vida personal i professional, em ve a la memòria el tantes vegades citat pensament de Pascal que diu: “tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre”. No sé què diria avui Pascal, amb els mòbils i els portàtils envaint fins l’últim racó del nostre espai vital i requerint de nosaltres una disponibilitat cada vegada més incondicional. Pascal no es referia a deixar de fer unes activitats i passar a fer-ne unes altres per tal de descansar de les anteriors (aquesta absurda expressió tan repetida de “carregar les piles”!): això només és compensar l’activisme laboral amb l’activisme del lleure, i així anem. Pascal parlava, simplement, d’estar sols en una habitació: i sols, no ens enganyem, significa nus davant de les nostres connexions i nus davant de nosaltres mateixos.

Vivim envoltats de soroll, en el soroll, i per al soroll. I com ens movem molt i cada vegada més depressa, hem convingut, per tranquil·litzar-nos, a denominar-lo activitat, acció. De vegades em pregunto quina diferència substantiva hi ha entre determinades maneres d’entendre el treball (el propi i el dels altres) i el frenètic moviment d’un hàmster corrent incansable sobre la seva roda engabiada, per arribar a enlloc i no moure’s de lloc, però saturat d’activitat. Aviat el silenci passarà a ser un luxe, si no ho és ja. El silenci exterior (no ser víctimes de constants invasions); i el silenci interior (no viure absorbits i distrets per la nostra irrefrenable xerrameca interna). El silenci és un bé públic, i és també un bé personal i professional. Per a quan considerar el silenci un component de la salut i seguretat en el treball?

Avui es parla sovint de desenvolupar la capacitat de prendre distància. Però, si més no, hi ha dos tipus de distanciament. Per una part, el de posar terra pel mig, el donar un pas enrere i posar-li un parèntesi al desbocament de l’acció… per tal de tornar de nou a ella i iniciar un nou cicle que desembocarà en la necessitat d’un nou parèntesi. Per una altra, el desenvolupament d’una capacitat humana -plenament humana- que ens permet submergir-nos en l’acció sense quedar atrapats per ella; la creació d’un espai interior que ens permet viure sense desviure’ns, i que ens permet no oblidar qui som i no confondre’ns amb el rol que exercim. El desenvolupament d’aquesta capacitat i la creació d’aquest espai és una possibilitat sempre present i sempre creixent, però requereix disponibilitat, propòsit i decisió. Per això, el primer tipus de distanciament pot ser una condició de possibilitat per al segon, però per si mateix no el garanteix en absolut

Avui es parla -i es valora- molt sovint de la polivalència, de la capacitat de ser un professional multitasca. Mai no hi he cregut. No és veritat. Confonem la idea de realitzar diverses tasques alhora amb la pràctica de la multifragmentació: el que fem en realitat és una successió accelerada de tasques microfragmentadas, i saltem d’una a una altra (normalment sota la pressió d’algú que considera que això és augmentar la productivitat, cal dir-ho tot). És l’apoteosi de l’atenció dispersa, que no fa més que consolidar l’ansietat i l’estrès. I quan parles a fons amb professionals sobre la seva vida professional, sempre hi acabes trobant l’anhel de voler treballar des d’una atenció centrada, que no és el simple desig de viure sense tensions, sinó la nostàlgia de viure i actuar sense perdre la connexió amb el centre d’un mateix.

Sempre m’ha sorprès com sovinteja en determinats contexts professionals el que jo denomino la fantasia sabàtica. El suposar que, en el cas de disposar d’un any sabàtic, llavors es podria dur a terme una cosa que en veritat té sentit per a qui es projecta i s’agombola en la seva fantasia sabàtica. Òbviament, molt pocs fan el pas; en primer lloc, perquè en molt pocs casos l’esmentada fantasia respon a un anhel arrelat en la pròpia autenticitat; i en segon lloc perquè la fantasia sabàtica no és més que l’enèsima reedició de l’autoengany de creure que jo seria capaç de connectar amb el millor de mi mateix a qualsevol part del món, menys en el lloc en el qual ara estic. Clar que, per una vegada si més no, podríem ser seriosos i, per tant, prendre’ns les paraules seriosament. I recordar que en la tradició d’Israel “sabàtic” s’entenia com un temps de llibertat, per connectar amb la llibertat i per recordar que en l’origen del que som hi ha sempre la llibertat com a alliberament. De fet, contra els usos actuals, “sabàtic” significa pròpiament supressió de l’obligació de rendir. L’any sabàtic era un any de guaret sagrat per recordar que el que ens permet viure humanament no és sentir-nos posseïdors de la vida, sinó receptors, acollidors i servidors de la vida. En llenguatge teològic, que la terra no és nostra, sinó un do de Déu.

Fa temps que estic convençut que el desenvolupament de la societat del coneixement (és a dir: el no quedar enfangats en la societat de la informació) vindrà acompanyada pel desenvolupament de la capacitat d’autoconeixement. Dubto molt que sigui possible la primera sense la segona. I no hi ha autoconeixement sense capacitat de silenci i de silenciamient. Fa uns anys vaig proposar que seria un servei públic fonamental oferir a les nostres ciutats espais en els quals, simplement, s’hi pogués estar en silenci. Avui crec que el mateix és vàlid -convenientment explicat i contextualitzat, no com una possible moda trivial a afegir a les ja existents- per a les nostres organitzacions. Anys enrere vaig saber d’algunes empreses que havien habilitat aquests espais, però n’he perdut la referència. Pel cap alt, on hem arribat últimament en algunes empreses és a crear espais en els quals és possible fer una petita migdiada. Em sembla formidable, i els que em coneixen saben que ho dic sense cap ironia. Però en el silenci a què em refereixo no es tracta de desconnectar i fer un clucull, sinó d’estar connectat, lúcidament despert i atent.

Per això, davant la fantasia de l’any sabàtic, sóc un ferm defensor d’una cosa que em sembla molt més real i realista: el que denomino el minut sabàtic. Una cosa que, en la mesura que depèn només de cadascú de nosaltres quotidianament, és molt més difícil i de la que, cas de voler fer-ho, ens n’escapem contínuament (també ho dic per experiència pròpia). Podem crear els nostres minuts sabàtics cada dia, i molt sovint: mentre caminem pels passadissos d’una reunió a l’altra; parant un moment en el trànsit d’un tipus d’activitat a una altra; no permetent que una visita entri al despatx immediatament després de la sortida de l’anterior; mentre esperem que comenci el que sigui o que arribi qui sigui; fins i tot (per què no?) col·lectivament abans de començar una reunió. Un minut sabàtic ens convida a estar connectats amb nosaltres mateixos, i no amb el que hem fet anteriorment o amb el que farem immediatament. És obvi que la pràctica del minut sabàtic ha de venir protegida per espais sabàtics més amplis i específics per poder sostenir-se en un àmbit una mica sòlid.

Però repeteixo: és quotidianament factible en la vida professional, aparentementement fàcil de dur a terme i la realització del qual, de manera continuada, només depèn de nosaltres… i del que nosaltres mateixos som habitualment els principals boicotejadors. Perquè ho reitero: hauríem de considerar el silenci com un component de la salut i la seguretat en el treball.

Acabo amb unes paraules de Joseph Badaracco quan, parlant del lideratge, parla d’aquelles persones que “poden fer una pausa en les tasques gerencials que consumeixen el seu temps i emprendre un procés d’indagació interior, un procés que més comunament es realitza a la carrera i no en un tranquil aïllament. Es poden endinsar més enllà de l’agitada superfície de la seva vida quotidiana i centrar-se de nou en els seus valors i principis bàsics. Una vegada revelats, aquests valors i principis, renoven el seu sentit de propòsit en el treball i actuen a tall de trampolí per a l’acció. Repetint aquest procés, aconsegueixen plasmar una autèntica i robusta identitat basada en la seva pròpia comprensió de què és el correcte”.

Quan parlo del minut sabàtic no em refereixo només a això però, certament, també em refereixo a això.