Hugo Mujica

El silenci de Jesús

petit fragment de l’obra d’Hugo Mujica, Kénosis: sabiduría y compasión en los Evangelios. (Buenos Aires, Marea, 2009. pgs. 95-97)
“Moisès en la llei, ens mana d’apedregar aquesta mena de dones. I tu, què dius? Però Jesús, inclinant-se, va començar a escriure a terra amb el dit”
.
Jesús, l’únic que podria alçar-se per acusar als acusadors i a l’acusada, s’inclina, calla; s’inclina aquell que podria aixecar-se, calla el qui podria repetir allò de: “no judiqueu i no sereu jutjats, perquè amb tal com judiqueu sereu judicats, i amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats … Si no perdoneu els homes, tampoc el vostre pare perdonarà les vostres ofenses … “. Però no ho diu, calla.

Jesús no parla, un cop més ens lliura el seu silenci, un cop més ens espera, ofereix l’espai de la reflexió, calla perquè els altres puguin parlar en el seu interior, calla perquè escoltin el ressò de les paraules que diuen i siguin elles les que parlin als mateixos que les profereixen, calla perquè les paraules recorrin la història dels qui les pronuncien: perquè l’acusació acusi a aquell que acusa.

El silenci de Jesús, silenci de Déu en aquell temps, sempre, és una invitació, una crida a escoltar, a escoltar la nostra pròpia consciència, aquesta mal anomenada “veu de la consciència” que en realitat no és una veu, en la seva accepció d’un so, de fonació, sinó, més fonamentalment, un silenci, un silenci que és i que cava més profund que l’imperatiu que ens pugui dir que alguna cosa està “bé” o “malament”, imperatiu moral que més que la veu de la consciència sol ser simplement el “super-ego” psicològic, l’herència moral o ètica, o simplement cultural, que hem interioritzat des de fora, però que no és “pròpia”, que no és ontològica.

La “veu” de la consciència és precisament el silenci de la consciència, la consciència com a silenci, el silenci que desfonamenta tant al “super-ego” com a tot moralisme, a tota “llei moral”; el silenci que precisament, amb el seu dir silenciós, qüestiona el soliloqui amb el què ens parlem, el monòleg amb què deixem fora de nosaltres tota veu que no sigui la pròpia, tota raó que no sigui la nostra racionalització. La consciència, en el seu silenci, parla callant, fent-nos callar, fent que aprenguem a escoltar, que deixem d’escoltar-nos, de seduir-nos amb la nostra pròpia veu. Encara que ens sembli que parla paraules de “santedat”, és una “santedat” segons el nostre propi model, i no segons la que busca crear Déu.

Jesús, en el seu silenci, amb el seu silenci, penetra, com només el silenci aconsegueix penetrar, fins a l’arrel de les paraules que acaben de pronunciar, les paraules que revelen el cor dels acusadors, fins a l’arrel de tota acusació, Jesús apunta, cava amb el seu silenci, fins a l’arrel del pecat: l’acusació d’un home contra un altre home, la traïció i el lliurament mútu entre els homes, els homes realitzant l’obra de Satanàs, la personificació del mal que les Escriptures anomenen “l’acusador” . És l’acusació, és l’origen de tota divisió, la divisió que és ressò d’una altra primera acusació, (…) l’acusació amb la que cadascú busca la seva pròpia justificació.

L’home parla per defensar-se, es defensa acusant a qui al seu torn, com a reacció i no com a resposta, l’acusarà, l’home es disculpa culpant… la paraula circula, gira sense sortir de si mateixa, espiral que ja no reuneix sinó que desuneix: l’home va dividint i, en dividir, es divideix a sí mateix; la relació ja no és espai de trobada d’obertures, transparència, sinó buit, buit de veritat, buit d’aquella veritat que no es diu en el monòleg, veritat que només es manifesta en el diàleg, en la comunió dialogal que la crea.