José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
El treball interior no és res més que una perplexitat
Ningú no pot descriure l’acció de l’inconcebible.
Ningú no pot descriure el camí cap al no-objectivable.
Ningú no pot concebre el camí vers el que no és “altre” de res.
Ningú no pot seguir petjades en el mar.
Ningú no pot comprendre la profunda atracció d’”Això” que és res.
Ningú no pot entendre l’amor, de primer obscur i després clar, cap al que se’ns presenta a nosaltres, pobres vivents, com res que puguem tocar amb les nostres mans.
La perplexitat és el resultat de l’aproximació al Ser que és sense ser ni individu ni cap mena d’individuació.
La perplexitat és la collita dels qui caminen per la via de la certesa sense que sigui certesa de res ni de ningú.
La perplexitat és la companya inseparable de qui coneix sense que pugui dir que coneix.
La perplexitat envaeix el qui estima sabent que estima un abisme inconcebible.
La perplexitat és inevitable per a qui se sent envaït pel goig, però per tot i per res.
La perplexitat no abandona el qui se sap establert en la pau incommovible d’una absència.
La perplexitat acompanya el qui sent el pes i l’escalf d’una presència que és una absència.
La perplexitat és el lot que acompanya el obre vivent quan s’endinsa en els camps infinits del seu propi ésser.
La perplexitat pacificadora envaeix el qui arriba a comprendre que el seu veritable lloc de residència i el seu veritable ésser és l’abisme insondable de “allò que és”.
Relacionats
