Marià Corbí

En Gandhi, el cercador de Déu i el polític formen una perfecta unitat

Una idea molt corrent, tant en àmbits religiosos com no religiosos, és pensar que les persones que es concentren en un procés espiritual són persones malaguanyades per les tasques socials i polítiques. És més, se’ls retreu que amb la seva mística el que fan és desviar la força de la religió de la seva veritable tasca que és arranjar els mals i les injustícies del món. La desvien de tal manera que la empren en benefici propi, dedicant-la al seu perfeccionament oblidant els mals dels seus germans.

L’eficàcia de l’acció política i social rau en la racionalitat, en la força dels projectes que es proposen, en la capacitat de convèncer, en l’atractiu personal o moral dels líders. Tot això no te res a veure amb l’experiència espiritual o mística, sinó amb el convenciment respecte un ideal i amb la coherència dels actes ordenats de cara a la consecució de l’ideal.

Gandhi és una explícita i brillant refutació d’uns plantejaments i temors com aquests. Vivia per al seu procés interior. I és la força del seu procés espiritual el que es converteix en ànima i motor de la seva enorme acció social i política.

No és una persona, dotada d’una gran energia espiritual, de lucidesa i compassió, posada al servei e l’acció social i política, però que planteja i du a terme aquesta acció amb els mitjans habituals de la política.

No és un home enfortit per l’experiència espiritual el qui actua. Allò que està actuant en ell, i que és la seva força política, és la seva mateixa experiència interior. No són dues coses, la seva vida espiritual per una banda i l’acció política per una altra. Tampoc utilitza el seu prestigi religiós entre les multituds de l’Índia per aconseguir poder de tracció política.

Podríem dir que la seva espiritualitat és la seva acció política i que la seva acció política és la seva espiritualitat.

Aquesta forma d’actuar de Gandhi no és una peculiaritat exclusiva seva sinó una llei pròpia del camí espiritual mateix. El que és peculiar de Gandhi és la radicalitat del seu caminar i la immensa grandesa del seu procés. Podríem dir que el que Gandhi posa de manifest, amb una força i una claredat irrefutable, amb una grandesa única, són els trets interns propis del caminar espiritual. Aquest és un dels seus mèrits més grans.

Un monjo, un ermità, mostra de manera ben explícita un altre tret intrínsec i irrenunciable del caminar espiritual: la soledat interior, el silenci complet, el retir del món, la renúncia a qualsevol quefer exterior que no sigui el pur treball interior, la renúncia a qualsevol reconeixement exterior, a qualsevol fruit del seu procés. El solitari fa explícit i manifest, per a sí mateix i per a tothom, que només Déu basta. El seu despreniment absolut i la seva mort a tot allò que no sigui Déu, mostren que aquesta és la natura mateixa del caminar espiritual.

Però el monjo, el solitari, aquell que viu retirat, ha de ser un Gandhi en el seu esperit i en la seva pregària, en la seva acció esporàdica o amb el seu ensenyament. Gandhi, en la seva acció política i social, és un solitari que només amb Déu en té prou, un mort a aquest món, una persona despresa de qualsevol fruit de l’acció, un home que no actua segons les lleis del món sinó segons la subtil i informulable llei del procés interior, un solitari.

Gandhi deia que afirmar que Déu és Veritat queda curt, que el que cal proclamar és que la Veritat és Déu. Déu no és cap possible objectivació de la que es pugui dir que és veritat o que no ho és. El correcte és: la Veritat, això és Déu.

I per apropar-se a la Veritat i aconseguir la major proximitat possible, el que cal és amor. Qualsevol intent de coneixement demana interès i, l’interès, és amor. L’intent d’aproximació al coneixement de la Veritat, i a una Veritat tal que no és cap objectivació sinó una presència (que, en conseqüència, requereix un coneixement directe), exigeix l’amor màxim; sense ell, la subtilitat del Subtil se’ns escaparia irremeiablement.

La tradició hindú, que Gandhi sosté, afirma que només Déu és i que no existeix res més. D’aquí l’amor s’estén a tota cosa, tot ho abasta, sense excepció. Per tant, aquest amor ampli, tan ampli com la Veritat, que és el ser de tota cosa, no pot ser altre que ahimsa. Gandhi diu, seguint les paraules de Jesús, que si només estimem als qui ens estimen, això no és ahimsa. Hi ha ahimsa, no violència, quan estimem als qui ens odien. Ahimsa és l’amor més gran, és la caritat més àmplia perquè fins i tot inclou els enemics. Amb ahimsa per guia, l’amor s’estén a tot, bo i dolent, abasta tot ésser viu.

Així doncs, l’amor que aproxima a la Veritat que és Déu, és un amor que no fa diferències, que tot ho inclou. La via a Déu és l’amor que exclou qualsevol violència perquè és només amor. Gandhi diu que en la via espiritual els medis i els fins són elements convertibles, perquè el camí ja és el terme i el terme és el camí. Això el porta a concloure que la Veritat, Déu, és Amor.

Déu és el centre exclusiu de la vida de Gandhi. “Puc ben assegurar que podria viure sense aire i sense aigua, però no sense Ell. Poden arrencar-me els ulls, que això no em matarà. Poden escapçar-me el nas, que això no em matarà pas. No obstant, si fan miques la meva creença en Déu, aleshores sí que estic ben mort”. [1]

Perquè Déu és el centre exclusiu de la seva vida, el camí cap a Ell és la seva única ocupació i el seu únic amor. Diu en la introducció a la seva autobiografia: “el que ull assolir -el que m’he esforçat per assolir, el meu anhel durant els últims 30 anys- és l’autoconeixement, veure Déu cara a cara i així atènyer moksha. Visc, actuo i encamino el meu ésser per a realitzar aquesta fita. Tot allò que faig, parlo i escric, i totes les meves aventures en el camp polític van dirigides a la mateixa fi”. [2]

La breu conclusió d’aquestes consideracions seria: per Gandhi tota la seva vida és recórrer el camí que condueix a la Veritat, una Veritat que no és pas formulació sinó Ell. Tradueix el terme sànscrit Sat, Ésser, per Veritat. El seu camí a la Veritat i la seva actuació com escriptor i polític, no són dos, són una mateixa cosa.

Això comporta que els mitjans per a fer política i cultura són els mateixos que els mitjans per a fer el camí de coneixement: la ahimsa, l’amor omniabastador.

A Déu, diu, no el va pas trobar a les cavernes de l’Himàlaia sinó al bell mig de la gent, perquè no hi ha ahimsa sense servei. I sense ahimsa no hi pot haver aproximació a la Veritat. Arriba a afirmar que és impossible l’autorrealització sense servir al pobre i sense identificar-se amb ell.

Cal posar-se al nivell dels que són més avall, els pobres; perquè Déu es mostra més freqüentment entre ells que entre els poderosos i els que estan als primers llocs. Aviat compren que no pot servir els pobres sense fer política.

Perquè busca la veritat practica l’amor que tot ho abraça, l’ahimsa; i perquè ha de practicar l’ahimsa, ha de servir als més pobres; i, per poder fer-ho, ha d’entrar en política. Així, la seva vida interior i la seva activitat exterior són una sola cosa: la via de la realització.

Des d’aquesta perspectiva totalitària es comprèn la seva afirmació de que la religió és servir als desemparats, perquè Déu es manifesta adoptant la forma dels més humiliats.

El devot, el que es lliura a la veritat amb la seva ment i, sobretot, amb el seu amor, ahimsa, ha de consagrar-se al servei de la humanitat sense reserves de cap mena.

La fi de l’existència és servir perquè la fi de l’existència és la Veritat i a la veritat només s’hi arriba per mitjà d’aquell amor que no fa diferències entre bons i dolents.

Servir sense humilitat és egolatria. El cercador i, per tant, el servidor, ha de ser humil com la terra.

La via del servei és fruit de l’amor i condueix a l’amor, perquè ens fa trobar la mesura del nostre egoisme. Hem de buscar donar més, sense sentir-nos satisfets fins que l’oferiment sigui complet i, amb ell, que el buidament sigui total.

Aquests són els trets de l’ahimsa:

L’ahimsa exigeix amor, fins i tot vers aquells que ens odien. L’amor ha d’estendre´s a tothom, fins i tot als enemics.

L’ahimsa demana fe en les persones. Qualsevol persona per degradada que estigui, té la possibilitat d’esmenar-se si l’amor l’ateny. Des d’aquest plantejament, el càstig no té cap sentit.

Qui practica l’ahimsa no s’enutja amb els qui l’ofenen.

Qui practica l’ahimsa no te cap mena de mala voluntat vers ningú, ni tan sols vers els animals més insignificants.
L’ahimsa és amor desinteressat vers qualsevol ésser, sense esperar res a canvi.

És optimisme incorregible.

És lluita activa i constant contra la maldat. No és represàlia perquè la represàlia incrementa el mal. És oposició mental, moral, al mal. Diu Gandhi que el que fa l’ahimsa és oscar l’esquena del tirà, no pas aixecar contra ell una espasa més afilada encara. L’ahimsa pretén defraudar l’expectativa del violent de que trobarà una resistència física. El que li oposa resistència és l’ànima i ho fa amb una decisió indestructible, la bona voluntat i l’amor.

L’ahimsa vol portar cap el reconeixement no cap a la humiliació.

L’ahimsa no és la submissió dòcil al mal, sinó la revolta de l’ànima contra ell. És una actitud activa en la que no hi ha lloc per a la covardia ni la debilitat. Exigeix una intrepidesa inalterable.

Gandhi afirma que on hi ha por no hi ha religió.

El no-violent ha de cultivar, fins al límit, la capacitat de sacrifici conscient. Ha d’estar disposat a perdre-ho tot. Ha d’haver superat la por. Sense actitud de sacrifici no es pot superar la por i amb por no és possible l’amor que suposa l’ahimsa.

L’espiritualitat -diu- no és conèixer les escriptures ni ser capaç d’indagacions i discussions filosòfiques, és cultivar el cor fins que tingui la força necessària per a estendre’s a tots, bons i dolents.

És per això que la intrepidesa és el primer requisit de l’espiritualitat i que els covards no són mai morals i, menys encara, amants -afirma-.

El seu consell és començar el dia amb aquest propòsit: “no tindré por de ningú a la terra, només a Déu he de témer. No alimentaré mala voluntat vers ningú; no em sotmetré a la injustícia de cap persona. Dominaré la falsedat amb la veritat i per oposar-me a allò que és fals suportaré qualsevol sofriment”. [3]

“Has de resistir contra el món sencer, encara que t’hagis de quedar sol. Has de mirar el món a la cara, encara que el món et miri amb ulls injectats de sang. No tinguis por. Confia en allò que habita en el teu cor… Abandona amics, esposa, tot, però dóna testimoni d’allò pel que has viscut i pel que has de morir”. [4]

“L’amor mai reclama, sempre dóna. L’amor sempre sofreix, mai es venja”. [5]

Sosté que el sofriment és la llei dels éssers humans, com la guerra és la llei de la selva, Per estar disposats a l’amor, cal estar disposats al sofriment. Això és el que és humà. La força violenta, el poder, això no és humà. Només amb el sofriment es pot convertir al violent, no amb la coerció.

El no violent és actiu i perquè és actiu pot implicar-se, quan cal, en la desobediència civil. Però ho farà amb una desobediència sincera, responsable, respectuosa, moderada, mai desafiant. Pot caldre dur a terme dejunis; pot caldre no cooperar, però amb un intens desig de cooperar fins i tot amb el pitjor dels oponents; deixar de pagar impostos, entrar en els quarters per a parlar amb els soldats.

La salvació està en la no violència, no en la violència, en l’amor incondicional, no en la força i la coerció.

M’he allargat en l’exposició de la seva concepció i la seva pràctica de l’ahimsa perquè en ella es veu ben clar que el seu mitjà d’acció política, el fet d’actuar en bé dels ciutadans de tota l’Índia, és un procediment que correspon al caminar espiritual. Gandhi no és un gran home dotat de poder i de prestigi espiritual que fa política i acció social; és un home que recorre el camí vers la Veritat i la realització i que, per recorre’l fa política.

Amb la seva acció social i política no intenta prestigiar, legitimar, la religió davant del món. Aquesta actitud, que és freqüent en els nostres dies, suposa falta de fe en la Veritat. La Veritat no necessita que la prestigiïn des de fora. El que Gandhi intenta és veure la Veritat cara a cara. I sap que per aconseguir-ho ha de cultivar un cor en el que tot hi càpiga, perquè en tot se l’estima a Ell. Quan busca la Veritat, el camí passa per l’amor a tot el que l’envolta, especialment als que més necessiten, perquè en ells està més explícit el rostre de Déu. Per a recórrer aquest camí, que és un camí d’amor, ha de servir i per a servir, ha de fer política.

Gandhi és una mostra patent i magnífica de que la via interior no és el camí d’una abstracció egoista que es desinteressa dels mals del món. És també un exemple i una alternativa per a aquelles persones religioses que practiquen l’acció social amb voluntat filantròpica o apologètica.

Els seus successors polítics no varen ser capaços d’atènyer la seva alçada religiosa i es van haver d’acontentar amb fer política pels procediments habituals i mundans.


[1] Gandhi. Mi religión. Buenos Aires, Dédalo, 1977. p.105
[2] Gandhi. Autobiografía. Caracas, Monte Ávila, 1974. p.14
[3] Gandhi. Mi religión. Buenos Aires, Dédalo, 1977. p.146
[4] ibidem. p. 147
[5] ibidem. P. 149