Teresa Guardans

Entrevista a les autores de “La Setena Direcció”

UserFiles/Image/entrevista Setena Direccio.jpg

“HEM DE DESVETLLAR L’INTERÈS DE LES CRIATURES PER LA RECERCA INTERIOR”.
Albert Aguado

Albert Aguado entrevista a Maria Fradera i Teresa Guardans, autores de “La setena direcció: el conreu de la interioritat” (Claret). –Dialogal 28, hivern 2008, pgs.42-43-

Maria Fradera i Teresa Guardans formen part de l’equip didàctic del CETR i comparteixn la inquietud per afavorir l’educació de la dimensió interior de les persones en el marc d’una societat plural i laica. Ara publiquen aquest llibre, amb orientacions generals i propostes concretes i accessibles, per familiaritzar els infants (i de passada els adults) amb el treball interior i espiritual.

Quina és aquesta setena direcció a què fa referència el seu llibre?
Hem fet servir aquest símbol dels indis lakotes per parlar del creixement interior, dels fonaments de la saviesa. La narració índia explica que el Gran Esperit, després de repartir totes les direccions (nord, sud, est, oest, a dalt i a baix), necessitava fer-ho amb la setena, la més important, la que era més poderosa, i que va triar l’últim lloc on buscarien els éssers humans, al cor de cada persona: des d’aleshores aquesta és la direcció de la saviesa. Aquesta imatge apunta a la saviesa com a patrimoni de la humanitat, consubstancial a les capacitats humanes; cal treballar-la, però. Les altres direccions (cap a l’exterior) es desenvolupen a mesura que s’aprèn a viure en societat però aquesta setena és més amagada, és d’un altre nivell, demana fer passes, buscar-la, voler-la.

Quines són les habilitats que hem de treballar per arribar-hi?
L’atenció sostinguda, la gratuïtat -fer quelcom pel simple fet de fer-ho-, la capacitat d’interrogar-nos, de sorprendre’s, l’autonomia personal… Tot plegat va fent possible la descoberta d’una realitat que no és plana, que no s’esgota, que és molt més que el que donem per fet a simple vista. Aquest tipus de comprensió requereix, però, un desenvolupament ple de les capacitats humanes.

Quin seria el resultat d’explorar aquesta setena direcció?
Comprensió, coneixement, estimació fonda… Perquè allò que es coneix, s’estima i es valora. El veritable coneixement genera amor, genera interès. I l’interès alimenta una actitud de compromís, de responsabilitat vers allò que es valora. Així doncs, el coneixement guareix de la indiferència. Tot això forma part del que anomenem “créixer per dins”.

Es pot créixer per fora però no fer-ho per dins?
Sí és clar, l’edat no és necessàriament garantia de qualitat humana, prou que ho sabem. Es poden desenvolupar tota mena d’habilitats professionals i socials però des d’una posició interior totalment tancada sobre sí mateix. El resultat és una nul·la consciència ètica, manca d’empatia, de solidaritat. El quid és al servei de què i de qui es posen les capacitats humanes. Un grau baix de creixement interior equival a alts nivells d’egocentració. I a l’inrevés: major creixement interior, menor egocentració.

Com es pot concretar aquest treball? Qui ha de potenciar-lo?
El més important és potenciar les situacions que afavoreixen el creixement interior. Aquest treball ha d’estar transversalment present en tots els àmbits de la vida de l’infant, desenvolupada de la forma més natural possible, aprofitant sempre les situacions i condicions que la vida ofereix: una poesia treballada a classe, una experiència viscuda a l’hora del pati, etcètera. Obrir el cap i el cor, i posar en contacte amb tot allò que pugui afavorir-ho, seria l’objectiu. El món adult més proper als nens i nenes ha de ser el que s’encarregui de potenciar-ho, des de la família, l’esplai o l’escola.

Quin paper hauria de tenir l’escola ?
L’escola treballa per un creixement global dels nens i nenes quan no es limita a transmetre un conjunt de coneixements conceptuals com si fossin descripcions tancades i definitives que només cal empassar-se i punt. L’escola afavoreix aquest creixement humà quan ensenya a aprendre a aprendre, quan en els processos d’aprenentatge dóna importància als diferents llenguatges d’exploració de la realitat, llenguatges aptes per a transmetre aspectes subtils, inefables, no conceptuals (ens referim al llenguatge simbòlic, el poètic, el musical); quan acosta les criatures al món de l’art, als grans textos de saviesa de les diverses tradicions religioses, i els dóna eines per comprendre’ls.

A l’hora de treballar aquesta setena direcció, hi ha diferències entre la manera de fer-ho entre adults, o entre petits i joves?
L’objectiu seria el mateix. El que canvia és que la persona adulta s’hi posa des del seu propi interès per la recerca i el creixement interior. Des del reconeixement d’alguna cosa que val la pena, que mereix un esforç. Mentre que quan pensem en les criatures del que es tracta en primer lloc és, precisament, d’afavorir aquest interès, desvetllar-lo. Despertar, enfortir, cultivar, donar eines… per tal de fer possible un procés de creixement que ningú podrà fer per tu. El sentit, el significat (amb majúscules), no es pot transmetre, no et pot venir donat des de fora, creix a l’interior d’un mateix… a partir de la pròpia implicació. Fer possible aquesta complicitat és el que compta!

Aquesta proposta pot ajudar a repensar el paper de l’experiència de la gent gran en la nostra societat?
En certa manera sí, ja que presentes a les criatures un “estil” de ser savi o sàvia que no té a veure amb habilitats tecnològiques o coneixements conceptuals. Els poses en contacte amb una saviesa més subtil, en la qual els grans i el seu saber poden aportar molt.

Recordeu alguna anècdota amb nens que plasmi el vostre treball?
Una frase que va dir un alumne d’una companya nostra, en un moment en què a classe treballaven en aquesta línia: “Aquí el que estem fent no és cultura religiosa, ni tot això, sinó que el que fem és parlar de la vida!”. Aquella criatura resumia molt bé allò que és el nostre sincer desig: convidar a treballar des d’una perspectiva transversal per a afavorir un creixement harmònic, en totes les direccions, un creixement que ens permeti ser més savis, més veritablement humans. Al cap i a la fi, són aquesta mena de persones les que es mostren capaces d’escoltar, de dialogar i d’aprendre.