José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
Especial Joan Maragall (1860-1911)
Amb motiu del centenari de la seva mort (i els 150 anys del naixement) la figura de Joan Maragall, poeta i assagista, s’ha fet més present aquests darrers mesos en diverses publicacions i actes culturals. Volem aprofitar l’ocasió per a recordar un itinerari de recerca que continua sent una aportació ben viva per alimentar les cerques de qualitat humana i espiritualitat al segle XXI. Un itinerari que el portà a transcendir creences i institucions, a situar-se al bell mig de la vida –ben a prop del “batec de l’Univers”–, a fer-se solidari amb el patiment d’altri, bel·ligerant amb les estructures injustes, i amant agraït de l’existir en qualsevol de les seves manifestacions.
Preguntant-se perquè escriu el que escriu, Maragall ve a dir que no pot reservar-se per a si mateix aquest tast d’Absolut, de certesa, de llibertat plena, d’universalitat i que, fent-ho saber, pot ajudar a altres a reconéixer allò que viuen, la possibilitat d’eternitat aquí i ara. Compartint-la vol contagiar la seva sort i fer del seu ofici un acte d’agraïment.
Us oferim una selecció de textos que us podeu descarregar en aquest enllaç.
Inclou, en primer lloc, un petit esbós de la seva biografia intel·lectual, a partir d’alguns fragments del llibre d’Ignasi Moreta, No et facis posar cendra (Fragmenta, 2010):
- L’eternitat aquí i ara: pensament i religió en Joan Maragall (Ignasi Moreta)
Seguidament, una tria d’articles representatius (respectant l’idioma -català o castellà- en que foren publicats) presentats aquí en ordre cronològic:
- Como los enamorados
- L’església cremada
- Carta a una señora
- Los vivos y los muertos
- La panacea
I també una petita tria de Poemes
I com a primer tast, aquest pensament:
“Que n’hi ha de maneres, d’entendre la vida, de sentir-la! Nosaltres, homes d’avui, hem d’abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n’hi ha ni una on no s’hi trobi quelcom de gust, de l’aroma immortal que és el gran secret de les coses […] Avui el nostre esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència robusta i de bon ésser, més gran i més forta que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d’ells, ans els més oposats, amb mitja rialla quasi divina: “Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en podeu tenir”.
Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d’escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d’època; però jo crec que la grandesa d’avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot el que es pugui en extensió i en intensitat.”
(Joan Maragall [pseudònim “Panphilos”]: “Nietszche”, L’Avenç, 2a època, (1893), p. 195-197)