Geneviève Lanfranchi

Geneviève Lanfranchi (1912 – 1986) – Primera part

Aquest document ens mostra l’itinerari de recerca de Geneviève Lanfranchi (1912-1986), professora de Filosofia a Beauvais (França). Forma part d’un volum monogràfic sobre el Buit (Vivre en vacuité dins LE VIDE: expérience spirituelle. Paris, Deux Oceans, 1981. pgs.271 ss.) Aquests primers textos recullen la concepció de la recerca interior de Lanfranchi. En una segona part oferirem els fragments del seu diari. Tot plegat, el testimoni d’una recerca duta a terme amb absoluta radicalitat.

LA GRUTA

Definiria la vida pròpiament espiritual per mitjà de l’experiència del Buit. En ella mateixa, aquesta s’ofereix com a Llibertat absoluta -en una consciència encadenada per tot arreu-; com a experiència última -malgrat que emmascarada per multitud d’experiències-; amb sabor d’eternitat: tanmateix, inicialment és tan fugaç, que dubto si arriba a ser contemporània a un sol segon dels nostres rellotges terrestres. I la joia subtil que ens descobreix – tanta que qualsevol altra joia en comparació sembla no res- no ens preservarà pas del dolor del descoratjament, (de la desesperació sí que ens allibera, ja que a partir de la certesa que proporciona sembla que hom quedi preservat de la desesperació) dolor, descoratjament, tristesa, que no sorgirien si visquéssim a nivell d’aquesta vida pura.
Al buscador se li planteja aleshores un problema que podríem presentar amb una al•legoria molt diferent, malgrat les aparences, a la que Plató narra a “La República”.

Imaginem uns homes que viuen en una immensa gruta, tancada per tots cantons, amb laberints, sales, cursos d’aigua, … Exploren aquest món immens; de vegades, s’aturen als caires tenebrosos; reverencien com a un déu aquell abisme més obscur, o aquella columna d’estalactites o d’estalagmites, o aquell llac subterrani. O adoren al profeta que els fa la vida suportable. O, també, segueixen els mètodes d’aquells qui arreglen la gruta; els qui posen llum artificial, de vegades només de manera còmoda, d’altres fins i tot amb un art senzill o refinat que arriba a multiplicar els reflexes en el mirall de les aigües o en la lluentor de les roques, oferint la sensació d’un espai màgic.

Alguns solitaris s’allunyen dels grups temptejant, ensopegant, i percebent la roca només amb el tacte. Opinen que existeix un altre món; un món completament diferent; la pedra, en alguns indrets, és lleugerament translúcida i això confirma el seu pressentiment. A prop d’aquests indrets troben una pau que els assossega; de vegades, però, …
… no podria ser que fos per què han reposat força? o, al contrari, per què descoratjats de pujar i baixar i perdre’s, s’inquieten desesperats i, per casualitat s’han situat en un lloc propici entre corredors? no serà que la seva desesperació els porta a repassar la pedra amb una minuciositat febril fins a donar a les seves percepcions una agudesa finíssima?
… a la paret, una fissura. Una esquerda. Una mancança de la pedra.- Darrera, què hi ha? No podria ser el dia veritable? la lliure i clara i pura immensitat?
Era aquesta “falta” el que hom buscava; desconeguda, inesperada, però immediatament reconeguda.
Impressió inexplicable de descoberta, de subtil però invencible certesa
fornida per aquest defecte de la solidesa de la “realitat”.

Des d’aleshores no hi ha cap altra cosa que pugui atraure l’atenció profunda d’aquell qui ha fet aquesta descoberta; fins i tot si en alguns moments sembla oblidar-la (potser per impotència d’arribar a renovar-la) hi ha alguna cosa en ell que no pot oblidar-la mai; la reconeixerà tan bon punt algú en parli; i si, per altra part, ha sabut resguardar-se prou, intentarà retrobar-la.

Guiat per l’atzar; per la tenacitat; pels Mestres, acabarà per copsar-la amb una precisió cada cop més gran. S’adonarà que la gruta que ell creia tancada per tot arreu, te més d’una fissura. Però aquestes fissures resten invisibles per a la majoria dels seus companys, enlluernats pels llums inventats pels homes.

Aleshores, tot sol o gairebé sol, romandrà vigilant. A vegades intentarà portar els seus companys a aquest lloc; els hi voldria descriure tot el que sap però, com fer-ho? Com suggerir l’espai exterior si no és dient el que aquest no és ja que l’única cosa que poden mostrar és la forma de l’obertura a la gruta?
Observa, però voldria més que això: sortir.
Sortir de la gruta.

És possible
Quin silenci.
Quin desert.
Quina força d’Absència.

Impossible viure-hi “les vint-i-quatre hores”.- No obstant, l’exigència és ineludible: és en aquest Lloc on cal viure i no pas dins la gruta; però, què fer? com fer-ho?

*

El desig d’aquesta Absència -i més encara, l’Absència mateixa- suscita una sensibilitat nova (és tan secreta!) i, tanmateix, com desenvolupar-la si només aquest encontre la suscita i la renova i, alhora, l’encontre depèn d’aquest desenvolupament?

Durant anys cal intentar viure en estat d’alerta; cerciorant-se més i més que és en aquest lloc on hom vol viure; constatant que no és possible mantenir-se estable en aquest lloc; que és difícil romandre en aquests paratges:
tot això engendra i fa arrelar sòlidament una resolució -invisible pels altres i que la considerarien un deliri si en sospitessin la fermesa- una resolució sorprenent fins i tot per a sí mateix i que es viu com invencible:

fer-se un altre: transformar-se de cap a peus

D’aquest orgue extraordinari que és el seu cos, els homes de la gruta només en coneixen unes poques notes; cinc o sis, sempre les mateixes; aquelles que els permeten col•laborar en el treball dels altres.

Trencar amb les antigues estructures o, més aviat, dissoldre-les; inventar-ne d’altres; intentar, arriscar-se; distingir amb claredat entre allò que condueix al fracàs i allò que dóna bons resultats; repetir, repetir els gestos justos fins que aquests reemplacin totalment aquells altres formats per l’atzar o per l’educació; coordinar-los; afinar, consolidar, amplificar, profunditzar, arrelar: fins que l’existència de la gruta deixi de ser incondicionalment certa, fins que s’arribi a percebre l’Espai que envolta la gruta per tot arreu com l’únic univers digne d’aquest nom, el pur Espai que envolta la gruta per tots cantons, la ocupa, la rep, …

L’AUSCULTACIÓ

Seria perillós i inútil apuntar directament a l’experiència del Buit: hom no s’hi pot introduir per la força bruta. Es tracta només de ser dòcil a un cert moviment que ens hi conduirà, si és que aquest és prou profund i pur.

L’acte és en sí mateix senzill, tan senzill que no hi ha persona de bona voluntat que no el practiqui conscientment o inconscientment: es tracta d’interrogar -a ser possible a cada instant o, com a mínim, a cada moment important de la vida- aquella part íntima de nosaltres mateixos que sentim alhora com allò més realment nostre (“profund”) i com a la màxima qualitat en la que podem viure (“qualitat”, “puresa”). Aquesta “auscultació qualitativa profunda” condueix a escollir un acte o una actitud més que no pas una altra, la lucidesa crítica que consisteix simplement en assegurar-se que les decisions que es prenen són les que, objectivament, corresponen -el més possible- a les disposicions subjectives.

Qualsevol persona honesta, de manera metòdica o no, adopta aquesta pràctica, que li permet viure la seva vida “humana” de la forma més correcta possible. Potser no hi ha cap altra intenció; però és possible també pensar que aquesta manera, autònoma i, alhora, adaptada, de viure en la gruta constitueix en certa manera un exercici, perforant la vida profunda, purificant la vida qualitativa i preparant-nos així per aquesta profunditat, per aquesta puresa (per aquesta autonomia radical) necessàries per a suportar la solitud il•limitada del Buit.

“Auscultació” i “introspecció” no són la mateixa cosa. La introspecció és una activitat bàsicament mental que procura distingir els factors que estan en joc en tal o tal actitud, allò que condueix a una situació o una altra ; la introspecció és anàlisi. L’auscultació és una “escolta”: participació viva i atenta en allò que està succeint. És penetració en la profunditat de l’existir. Més que prendre distància per poder observar i analitzar, es tracta de recollir el “jo” per poder penetrar cap a aquell fons del nostre existir. La introspecció és un ajut ja que permet posar ordre i localitzar millor el “fons”, però no és el mateix. L’auscultació és més aviat un gest d’escolta, de lliurament, de penetració. La compararia a l’actitud del nedador que s’endinsa entre corrents marines, amb forces i temperatures diferents i que, tot ell en estat d’alerta passant de l’una a l’altra, busca reconèixer aquella que li permet nedar en la direcció desitjada. En aquesta imatge, el nedador representa l’atenció del subjecte i l’oceà amb les seves corrents, la totalitat de la seva consciència.

El moviment d’autenticitat és comparable a una espiral que va avançant progressivament des d’aquelles capes més externes de la dansa del nostre actuar i reaccionar cap a aquell fons sense forma del qual en algun moment n’hem intuït l’existència, l’autenticitat, que sabríem reconèixer aquella qualitat seva (nostra) clarament distinta del que estructura la personalitat del jo. Una espiral en constant escolta d’un ”no sé què”, d’Allò que no té nom, però que sabem reconèixer com el veritable fonament. Espiral de recolliment, d’interiorització. Recerca d’autenticitat.

– – – – – – –

Dos hàbits molt saludables per afinar més i més en el treball de desidentificació respecte el “jo”:

a) distanciar-se per mitjà de l’hàbit de representar-se aquest cos i el psiquisme que n’assegura l’expansió biològica i social, amb els ulls i els pensaments d’altres persones.
Agafar l’hàbit de mirar d’aquesta manera el meu jo familiar (mirar-me des dels ulls d’un altre) ajuda a reduir la importància central que espontàniament s’atribueix; la seva estructura mental, profundament egocèntrica, tendeix a debilitar-se, afavorint una estructura de pensament totalment diferent, en la que aquest jo familiar es situa en els encreuaments de forces que l’atrauen o el rebutgen o que, fins i tot, el constitueixen.

b) aquesta pràctica, que es prou coneguda, es pot acompanyar d’una altra, que potser semblarà més difícil de poder dur a terme. No és impossible “identificar-se amb l’espai”. La fórmula d’aquesta identificació seria: “l’espai és la meva veritable i lliure consciència”. “Sentir l’espai que envolta aquest cos com el meu Jo veritable” pot semblar impossible i el desig d’aconseguir-ho un absolut sense sentit. Tanmateix, aquestes frases entre cometes es corresponen amb una sensació que es pot arribar a viure – i que, d’altra part, ha estat suggerida o fins i tot clarament preconitzada per alguns místics. Aquest espai (la seva nuesa, la seva immensitat, la seva perennitat, la llibertat total que possibilita) constitueix un esquema mental que no és una representació sinó que està implícit en totes les representacions. En lloc de situar el jo en aquest espai, que és el que es faria espontàniament, sentir aquesta immensitat com el meu veritable Jo, omple d’una força existencial perfectament pura allò que semblava desproveït de cap força; també és, potser, restituir a la Consciència -com a sensació viscuda- la seva veritable dimensió; és exercitar-se a donar força de realitat a allò que en l’experiència del Buit és, alhora, sense força pròpia, transparència radical, presència no advertida; és per tant preparar-se a donar poder de realitat a aquesta transparència, a aquest valor pur, que és el Buit.