Antonio Bolívar

L’EDUCACIÓ PÚBLICA I LES IDENTITATS CULTURALS

UserFiles/Image/Antonio Bolivar.jpg

      Antonio Bolívar *

La qüestió central en educació, com hem apuntat abans*, és com la ciutadania, degudament reformulada avui, pugui ser una manera de conciliar el pluralisme de l’escola comuna i la condició multicultural. Entre l’Escila d’una ciutadania homogènia (assimilacionisme) i la Caribdis d’una ciutadania diferenciada (segregació), l’educació intercultural de la ciutadania busca compatibilitzar un nucli ètic i cultural comú amb el reconeixement de les diferències de cada grup i amb els contextos locals comunitaris. A més de la llengua pròpia, el currículum ha de ser redissenyat de manera que inclogui també els sabers, coneixements i valors de la cultura originària. Això no exclou incorporar els elements i continguts de la cultura majoritària i de la universal. […]

Les identitats culturals no tenen un caràcter metafísic, sinó contextual i històric, subjecte a canvi i evolució. Des d’un enfocament històric, tota cultura és una construcció social amb la funció de dotar de significat i valor a les accions humanes. Des d’un procés de formació i transformació, aquestes identitats es veuen com una cosa contingent i fluida, subjectes per penetració a metamorfosi, que interactuen i s’hibriden entre si, es barregen en un mestissatge o lluiten per defensar la seva singularitat. Les cultures estan sotmeses a un procés continu de recreació i creuament. Aquesta perspectiva, congruent amb un multiculturalisme de tall liberal, recolza una funció de l’escola en l’articulació de la pròpia identitat cultural amb altres identitats culturals, respectant la diversitat de cultures i formes de vida.

La missió de l’escola pública ha estat crear un públic que comparteixi valors comuns, per sobre de les seves particularitats. Per tant, el que fa pública l’escola pública, no és el servei públic (que poden prestar-lo centres privats), és “crear” públic o ciutadans. Schnapper (La comunitat de ciutadans) documenta com la democràcia moderna va vinculada a la creació de l’espai públic nacional, on l’escola pública ha ocupat un paper de primer ordre en la creació de la comunitat de ciutadans. L’herència de l’escola pública moderna és, doncs, que la formació de la ciutadania s’assenta en la socialització en valors comuns i universals, que estan per sobre de les pautes culturals específiques dels diferents grups socials que componen la nació.

Sense cultura pública comuna no hi ha educació per a la ciutadania i s’esfuma el sentit mateix d’escola pública. L’assumpte és què hauria de constituir aquesta “cultura”, de manera que no negui les identitats culturals primàries ni quedin relegades a l’espai privat, però tampoc que la seva reafirmació impedeixi aquesta cultura comuna. […] En el context descrit, s’acreix la necessitat de reforçar la funció educativa de l’escola d’ensenyar a viure junts. L’escola té una funció irrenunciable a educar en valors comuns perquè les diferències culturals i el pluralisme democràtic s’informin i es conjuguin mútuament. El respecte a la diferència no és un principi absolut, com si tot fos relatiu, ni tampoc un model cultural hegemònic, en nom d’uns suposats principis universals d’igualtat, pot pretendre anul•lar allò culturalment propi. Conjugar els principis normatius unitaris de justícia i el reconeixement dels diferents projectes de vida culturals és, doncs, el nostre repte moral i polític.

D’altra banda, en societats creixentment marcades per la pluralitat cultural, la necessitat d’ensenyar a viure junts com a pilar de l’educació del futur, tal com establí l’Informe Delors, ha rebut nous suports dintre del moviment de determinar les competències clau que l’escolaritat obligatòria hauria d’assegurar a tota la ciutadania. La Comissió de Comunitats Europees ha determinat un marc de referència europeu configurat per vuit competències clau, entre les quals inclou el grup de competències interpersonals, interculturals i socials, i competència cívica, entès que “comprèn totes les formes de comportament que preparen a les persones per a participar d’una manera eficaç i constructiva en la vida social i professional, especialment en societats cada vegada més diversificades i, si escau, per a la resolució de conflictes”. Per la seva banda, en la proposta realitzada pel MEC de cara al currículum espanyol ha quedat denominada com a competència social i ciutadana, on “adquirir aquesta competència suposa ser capaç de posar-se en el lloc de l’altre, acceptar les diferències, ser tolerant i respectar els valors, les creences, les cultures i la història personal i col•lectiva dels altres”


* Antonio Bolívar és catedràtic de Didàctica i Organització escolar a la Universitat de Granada. Aquest text és un fragment del seu article: Diversidad cultural y construcción de la ciudadanía desde la educación pública publicat dins el número monogràfic “Educar para la ciudadanía” de la revista Éxodo (nº94, junio 2008, pgs. 12-17. Més informació a: www.exodo.org)