Marià Corbí

L’oferiment dels mestres

 

A ningú se li ocorrerà dir que el camí de l’art és un camí de deure, submissió, esforç i dolor, perquè és tot el contrari d’això. L’art és un camí de llibertat, creativitat, novetat, goig, coneixement, profunditat i realitat.

De la mateixa manera és inadequat parlar del missatge dels grans de l’esperit del passat com si fos una proposta de deure, submissió, esforç i sofriment, perquè és tot el contrari. No hi ha major llibertat que la que ells ofereixen; no hi ha major amplitud de la ment, del cor, de la percepció, de la vida, de la profunditat de l’ésser i de l’amor que la que ells proposen.

Per a dir-ho breument: el que ofereixen no és una càrrega i un patir a canvi d’una vida futura; el que ofereixen és un gran goig de la ment, del cor i dels ulls; el que ofereixen és l’alegria de la vida que només es pot tenir quan el que acompanya és la pau i la reconciliació amorosa amb tot.

En les noves societats cal separar l’oferta profunda dels mestres de l’esperit, vehiculada per les tradicions religioses, de la forma que va adoptar en les societats preindustrials com a religió. Cal distingir clarament la seva proposta, el camí del silenci, de la forma que aquesta proposta va haver d’adoptar en els motlles de les religions. Cal dissociar l’oferta de fermesa, pau, goig, lucidesa i amor que fan les grans tradicions de saviesa de la humanitat, dels motlles que van imposar a tot això els patrons culturals de les societats preindustrials.

En l’àmbit de la cultura occidental, anomenem religió a la unió d’aquests dos elements: l’oferiment profund dels mestres de l’esperit i els patrons culturals de les societats preindustriales. En aquesta llarga etapa, el missatge profund de les religions es lligava al deure perquè s’abocava en motlles de creences, de submissió al Senyor i al seu mandat. La religió acoblava la gran oferta de l’experiència de la fondària de la vida, a l’obediència i la submissió amb promesa de vida futura. Aquesta modelación religiosa del gran descobriment dels mestres va ser necessària i inevitable en el passat, però és avui inassimilable per als protagonistes de les societats de coneixement.

Els mestres de la bellesa, en la pintura, en la música o en la poesia no parlen de promeses futures sinó que posen en les nostres mans, en els nostres ulls i oïda, en la nostra ment i en el nostre cor, la bellesa clara i manifesta de tot el que ens envolta. Els savis de les ciències ofereixen els coneixements de la immensa complexitat del nostre món que hagin pogut interpretar, perquè puguem recórrer el camí de saber que ells van obrir, amb els nostres propis peus.

Ni artistes ni savis parlen de creure, ni de sotmetre’s, ni de verificar el que proposen en una vida futura. Els uns i els altres ofereixen la magnífica possibilitat d’ampliar les ments i els cors en una aventura de profunditat, novetat, llibertat i creació, aquí, en aquesta vida. No conviden pas a renunciar; el que proposen és endinsar-se per uns camins que només impliquen adquisició.

No obstant això, aprendre a caminar per les senderes de la bellesa o de la ciència, té unes exigències d’aprenentatge severes; però només són exigències d’aprenentatge. El rigor, la disciplina, la constància, la dedicació i fins i tot el sacrifici són inevitables. Però aquestes inexcusables inversions rendeixen beneficis molt aviat. La proposta dels mestres de l’esperit, aquells que històricament hem anomenat mestres religiosos, està en la mateixa línia que l’oferta dels artistes i dels savis. També ells conviden a una ampliació de la nostra ment, el nostre sentir i la nostra percepció. No ofereixen promeses sinó realitat; no parlen d’una altra vida, sinó d’aquesta; no conviden a recórrer un camí prefixat de bords closos; conviden a una aventura de coneixement i de sensibilitat per camins de profunditat i novetat.

Parlen d’una ampliació de les nostres facultats de comprensió, percepció i sentir, que només es produeix quan s’aconsegueix el gran silenci interior. Parlen d’una ampliació de les nostres capacitats d’atenció i interès que acompanyen a un creixement de la nostra condició de testimonis imparcials i silenciosos. Parlen d’una llibertat que escapa del dur jou que sotmet a si mateix. Diuen que qui s’allibera de si mateix, s’allibera de tot submissió.

Els mestres de l’esperit conviden a un itinerari que és un camí de silenci; un silenci que permet escapar de tots els patrons que modelen la comprensió, el sentir, la percepció i l’actuació. Només el silenci interior allibera de tots els patrons culturals col•lectius i individuals. Qui s’allibera de patrons, s’allibera de creences, prejudicis i dependències. Els mestres de l’esperit ensenyen que per a aconseguir la completa llibertat de la ment i del sentir, cal assolir evadir-se de la submissió a interessos, propis i aliens.

Cal aprendre a viure el missatge i l’oferiment dels grans, en noves formes i patrons. Aquesta nova forma haurà de ser adequada als homes i dones de les societats de coneixement i canvi continu. Aquestes noves formes de viure els vells missatges, es distancia clarament dels patrons de les venerables religions, però no de la seva saviesa de fons. Diu la Brihadâranyaka-Upanishad “si un se’n va d’aquest món, sense haver descobert el seu propi món (que és la gran possibilitat de la qual parlen els mestres) llavors, el seu món, no el pot beneficiar…”