Ulrich Beck

La individualització de la religió

UserFiles/Image/ulrich Beck.jpg

Ulrich Beck (1)

La secularització no significa l’enfonsament de la religió i la fe, sinó la formació i difusió generalitzada d’una religiositat que remet progressivament a la individualització. Aquest procés forma part d’una tendència més profunda al reviscolament de la fe en una societat en la que les zones d’influència de les religions es creuen i penetren, i les seves condicions fundacionals són la incertesa fabricades d’una modernització que transforma les seves pròpies premises. (…) Això s’observa, fins i tot, en llocs on ningú s’ho esperava, com per exemple, entre els jueus dels E.E.U.U, tal i com indica M. Cohen i Arnold M. Eisen Eisen [The Jew within: self, family and community in America. Indianya Univ. Press, 2000]:

Al finalitzar el segle els jueus de l’Amèrica del Nord veuen i experimenten el seu judaisme d’una forma totalment diferent a la dels seus pares o a ells mateixos tan sols dues o tres dècades abans. Pel que fa a la recerca de sentit, els jueus actuals, com els seus coetanis d’altres tradicions religioses, s’han tornat vers el seu interior. S’han desvinculat de les organitzacions, institucions i raons que conformaven la seva identitat i el seu capteniment (…) és el jo sobirà. Per comptes d’ (…) acceptar sense més els “marcs (d’identitat) ineludibles” que li correspondrien per naixement, cada persona ha de configurar el seu propi jo ajuntant elements procedents de diversos repertoris simbòlics jueus i no jueus (…) Els jueus nord-americans parlen de la seva vida, de la seva fe i de la seva professió jueva amb conceptes i imatges que fan referència a trobar-se en camí, a qüestionar-se contínuament i a l’evolució incessant. Eviten el llenguatge de l’haver arribat. No hi ha darreres paraules, conviccions o credos irrefutables (…) La “primera llengua” d’aquells a qui preguntem és un individualisme elemental (…) La comunitat, que és una paraula important a les nostres entrevistes, una necessitat, àdhuc una imposició, es converteix en una “segona llengua”, subordinada a la primera (…) Els més compromesos i actius de la nostra mostra coincideixen a contar-nos que setmana darrera setmana, i any darrera any, decideixen quins rituals mantenen i com els mantenen. El “baldaquí sagrat” (cèlebre fórmula de Peter Berger) ja no és la volta de l’existència i, per tant, la necessitat d’escollir i reelegir la identitat (allò que Berger denomina l’”imperatiu herètic”) resulta ineludible. Enlloc són aquests processos tan evidents com entre els jueus” (2000, pàg. 2,7.)

Els resultats i interpretacions d’aquest estudi confirmen que ni-una-cosa-ni-l’altra: ni el relat modern d’estar instruïts i la secularització, que ja anuncia o prediu el retorn de la religió, ni l’esperança d’una tradició jueva preestablerta, col.lectiva, de continuïtat ininterrompuda. Les veus que aquest estudi fa sentir intenten unir la individualització amb la judeitat escollint entre pràctiques i textos nous i tradicionals, i buscant combinacions capaces de satisfer la seva pròpia idea d’autenticitat.

El discurs del “retorn” de les religions encara té un altre nivell de significat: la pluralització de les religions ha substituït la secularització lineal en el dia a dia de la gent i en tots els àmbits de la societat i la política. Per a agafar una data significativa: en l’actualitat està previst construir o ja s’han construït 160 mesquites només a Alemanya (amb l’animada participació –fent servir una expressió suau- de les opinions públiques municipals i nacionals). Aquesta alteració dels paisatges urbans alemanys, presidits per la presència i l’esplendor de les seves esglésies cristianes, té un significat fortament simbòlic, perquè es `produeix al mateix temps que la dramàtica “des-esglesialització” com conclou el canonge de la catedral de Würzburg, Jürgen Lenssen en un informe (2007), en el que referint-se a la seva diòcesis diu:

Per un costat, observem un avenç del procés de secularització social i la seva conseqüència és un radical descens de la participació dels joves i les persones de mitjana edat en els oficis religiosos, i la quasi nul·la presència de nens. La reducció dels assistents a missa a un 10% no és quelcom que passi a pocs llocs, i cada mort que es produeix deixa un buit que difícilment tornar a omplir-se. Per una altra banda, s’observa, encara que només a l’àmbit urbà, l’augment d’una religiositat difosa, allunyada de tota cristiandat. Al clergat predominen els més grans de seixanta anys, quelcom inèdit fins ara. Els aproximadament 400 sacerdots encara en actiu (inclosos els emèrits) es reduiran a 250 en els propers cinc anys i a partir de 2020 haurem d’arranjar-nos amb uns 150. Que el 2008 només s’ordeni sacerdot un diaca és un clar exponent del que està succeint. I encara que les aproximadament 600 parròquies s’han unit en 180 comunitats parroquials, ni tan sols amb això tenim sacerdots que puguin presidir-les o vulguin fer-ho, de manera que ja no es garanteix la celebració de la missa dominical setmanal…”


El malentès individualista de la individualització

Allò que des del començament enrareix la discussió a redós dels conceptes “individu”, “individualisme”, “individualització” és el significat al que s’associen; així, l’individualisme és el resultat inevitable de sentiments i interessos individuals (o sigui egoistes). Doncs bé, res pot ésser més fals. Aquí resideix allò que es nomena el “malentès” individualista de la individualització, que desfaré i reduiré a l’absurd amb arguments contundents, ja que només serà possible donar cabuda en el nostre camp visual a l’arquitectura històric-social de la individualització com una forma d’història de la subjectivitat i contemplar les seves conseqüències i costos, quan el greu error (que no és tan natural com pogués semblar) d’atribuir l’egoisme dels éssers humans, multiplicat per un milió o per mil milions, a la febre del jo desapareixeria de la capa de la Terra.
La individualització fou fa molts segles un mer valor, una idea, una ideologia. Però entretant s’ha condensat i cristal.litzat en una moral institucionalitzada poderosa i eficient que ha posat els fonaments del món modern més enllà d’això que Eric Hobsbawn ha dit les dues revolucions del segle XIX: la que va conduir l’estat nacional modern, democràtic, i la que va donar lloc al que Max Weber denominà l’”esperit” del capitalisme, sorgit de l’ètica protestant del treball. Ambdues –la democràcia de l’Estat nacional i el capitalisme empresarial—es basen en el principi de la llibertat de l’individu, que representa els seus propis i clarificadors interessos, i reivindica i defensa en la sorra de la polis democràtica el dret a tenir veu en política (i evidentment a la propietat privada). La individualització, estretament lligada al ethos del cristianisme i de la modernitat, significa el cultiu de l’arbitri propi de tots els sers humans sense diferències.
El fonament del malentès subjectiu de la individualització és la presumpció que l’individu que gravita al voltant de sí mateix també és autor d’aquesta gravitació entorn a ell mateix. Per això es passa per alt que la utopia d’una vida personal, i amb ella la d’un Déu personal, estan gravades a foc en l’estructura institucional profunda del món occidental. En poques paraules: cal diferenciar netament entre individualització i egoisme. Mentre que aquest darrer s’entén habitualment com una actitud o preferència personal, la individualització al·ludeix a un profund fenomen macrohistòric i macrosociològic que pot plasmar-se –encara que no necessàriament—en canvis d’actituds personals. Aquest és el quid de la contingència que la individualització porta al món (resta obert com els individus tracten amb ella).
Igual que Zygmunt Bauman i Anthony Giddens, insisteixo en que es malinterpreta la individidualització si se l’entén com un procés derivat d’una elecció conscient o d’una preferència individual. De fet, és la individualització, resultat de la llarga història de les institucions modernes, la que s’imposa als individus. […] La idea de la sacralitat de l’individu, base de la individualització, significa: l’home que s’ha convertit en un Déu per a l’home. Jürgen Habermas parla en aquest context d’una “transposició salvadora”, que “certament ha transformat el sentit originàriament religiós, però no l’ha buidat, deflaccionat o esgotat. Transposar la concepció de l’home fet a imatge i semblança de Déu a una dignitat igual per a tots els éssers humans i mereixedora de respecte incondicional és una transposició salvadora, que, sobrepassant les fronteres d’una comunitat religiosa concreta, obre el contingut dels conceptes bíblics a un públic general de no creients o creients d’altres fes” ((Habermas. Entre naturalismo y religión. Barcelona, Paidós, 2000, p.35). […]

La paradoxa de la secularització

A la bibliografia sobre el tema de la secularització se l’associa a la pèrdua de poder i d’importància de les organitzacions religioses i, per tant, no es planteja la qüestió de fins a quin punt es pot i s’ha de considerar com un gran benefici per a la religió. […] La secularització dóna poder a la religió i, al mateix temps, li treu. I així, destronada i expulsada del centre de la societat, ha aconseguit dues coses: primer, carregar a la ciència o a l’Estat el “mort” de la competència en la matèria de racionalitat del coneixement i el saber. […] Segon, s’ha vist obligada a no ser res com a religió, això és, a despertar, conrear, exercitar, celebrar i reflectir la innalienable espiritualitat de la humanitat i la necessitat i consciència de transcendència de l’existència humana i d’aquesta manera fer-les valer subjectivament i públicament.
La religió, després de passar pel baptisme de foc de la secularització, sap que té límits i, per tant, que li cal autolimitar-se. Fonamentar i pregonar les lleis del cel i de la terra amb els mitjans de la religió ja no funciona. L’Església ja no és competent en tot, sinó només en l’espiritualitat i la religiositat.
Dit d’una altra manera: la secularització forçada de la religió ha posat els fonaments de la revitalització de la religiositat i l’espiritualitat en el segle XXI.


(1) extret de l’obra d’Ulrich Beck, El Dios personal: la individualización de la religión y el “espíritu” del cosmopolitismo. (Paidós, 2009)