Griselda Cos

La música com vehicle espiritual des de la tradició cristiana

Des de la tradició cristiana

La música i el cant, en general, poden dir i transmetre tots els sentiments del nostre cor i fins poden exercir un poder curatiu ja que permeten expressar no només sentiments de joia sinó també udols de sentiments indicibles que gosem dirigir a Aquell qui és capaç de guarir-nos. En la Bíblia es diu que quan el rei Saül era pres d’un mal esperit que el turmentava “David prenia la cítara i es posava a tocar, i el rei Saül es calmava i s’allunyava d’ell el mal esperit”. (1S 16,23)

Especialistes en el món dels sentiments diuen que darrera de tota depressió s’hi amaga un immens anhel que el cor humà ja no resisteix.

“Cantar és propi del qui estima” deia sant Agustí. I, potser no tant perquè estima, com perquè, tenint el cor a vessar, les paraules ja no li basten. A vessar de joia o de dolor, que també sofrir és propi del qui estima. Amb el cant podem dir el que no podríem dir només amb paraules.

 

Cantar és propi també de qui se sent estimat. Pensem amb l’immortal cant del “Magnificat” de la Mare de Déu, cant d’èxtasi! “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit exulta en Déu, el meu salvador”. Tot havia començat amb l’anunci de l’àngel en el relat de l’Encarnació del Verb de Déu, que la va fer sentir immensament estimada, i ella hi va respon-dre estimant i cantant.
La música i el cant porta a l’entranya quelcom de misteri i, per tant, de silenci i d’humilitat….. tímida o profunda experiència d’immersió en el sagrat…

Sant Agustí, en un comentari sobre els Salms diu: “…l’alegria de la vida futura consis-tirà en la lloança; i ningú no pot fer-se idoni per a la vida futura, si no s’exercita ja ara en a-questa lloança. La nostra lloança inclou l’alegria, l’oració, el gemec. És que se’ns ha promès una cosa que encara no posseïm; quan arribi cessarà el gemec i subsistirà únicament la lloan-ça…. Ara, però procurem lloar-lo amb la nostra vida sencera… Deixes de lloar Déu quan t’apartes de la justícia i del que a ell li plau.” (S. 148 1-2)

LA CÍTARA
La Cítara, és un instrument privilegiat en la Bíblia. Des de les primeres pàgines del Llibre del Gènesi ja és citat dient que “Jubal fou el pare dels qui toquen la Cítara”.

Les pregàries del Llibre dels Salms –anomenat també llibre d’amor- són per a ser a-companyades amb la cítara.

També en el llibre de l’Apocalipsi –el darrer de la Bíblia- ric en escenes litúrgiques, s’hi narra una visió del cel en la qual els “qui sortien vencedors de la bèstia anaven amb cíta-res de Déu a les mans i cantaven el Càntic de l’Anyell.” I també diu: “Els qui toquen les seves cítares i canten el Càntic Nou davant el Setial de Déu són aquells que segueixen l’Anyell ar-reu on vagi”. I quan descriu el triomf de Crist, l’Anyell, rebent de Déu Pare el Regne, diu: “Els 24 Ancians van caure prosternats davant l’Anyell, tenint cadascun una cítara i unes copes d’or plenes de perfums… i cantaven un càntic nou”. Ap 4,2-3 i 5,8.

En canvi, quan es tracta de castigar la ciutat de Babilòna –la pecadora- diu que: “En ella no se sentirà mai més la veu dels cantors de cítara.” Ap 18,22

Silenci i paraula, que sovint s’identifiquen, permeten dir el que és indicible i més pre-gon. Simplicitat pregona de sons que diuen mots eterns i simples.

Sant Agustí diu: “…no cerquis paraules… canta amb exultança. ¿Què és cantar amb exultança? Entendre que no es pot explicar amb paraules allò que es canta ànima endins. ¿I per a qui una exultança així sinó per al Déu inefable que tu no pots expressar?… i tanmateix no pots estar-te de parlar d’ell.”

Experimentar amb els nostres sentits el Misteri i la Transparència de la Realitat Últi-ma, no ens és encara accessible, ara ens demana una actitud d’humil adoració davant el Miste-ri. Però la nostra existència, tan humana, tan divina i tan còsmica, dimensions inseparables del nostre ésser, segons la intuïció de R. Panikkar, ens permet dir: “Nosaltres sabem que som de Déu”.

Hi ha textos tant en la Bíblia com en el Nou Testament, que pel seu dens contingut han quedat marcats amb el mot de “càntics” o “himnes”. Per exemple: “El Cant de la vinya” del profeta Isaïes, 5, que comença dient: “El meu estimat tenia una vinya… la cavà i en tragué les pedres, hi plantà ceps escollits i esperava que fes raïms i féu agrassots. “Què podia fer més per la meva vinya que no hagi fet?” i “L’himne de Filipencs” 2, que descriu el misteri de l’abaixament del Crist: “Crist que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau… s’abaixà i es féu obedient, fins a acceptar la mort i una mort de creu. PER AIXÒ Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel i a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.”

La música, el cant i l’esperit són constitutius del nostre ésser, tan contingent i, tanma-teix, tan diví.
Música sagrada, posa’ns sota el mantell del teu silenci i comunica’ns la joia profunda de la PARAULA dita i escoltada des de sons múltiples, eterns i admirables! AMEN.

Germana Griselda