José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
La veritat no pot ser posseïda perquè no pot ser pensada
www.enriquemartinezlozano.com1
No naixem amb la “ment en blanc”. Tan bon punt obrim els ulls, veiem la realitat a través d’un “filtre” o unes “lents” atorgades pel simple fet de néixer en un temps i un lloc determinats. Això explica diverses coses: d’una banda, que la nostra percepció de la realitat mai serà “neutra” o imparcial, sinó -com deia el poeta- “del color del vidre” amb què la mirem. I, d’una altra, que ens serà molt difícil no caure en el parany de confondre la realitat amb la nostra percepció d’aquesta, perquè en haver incorporat aquell “filtre” des del començament mateix de la nostra existència, tendim a no ser-ne conscients. Haurem de créixer en lucidesa i humilitat per no oblidar que el que ens arriba no és la realitat mateixa, sinó una percepció d’ella.