Marià Corbí

La veritat sense forma del coneixement silenciós

Files/1425141966 Aigua I Mans T124x128.jpg

La veritat espiritual, que és la veritat des del silenci, és com la llum, només se la veu en allò que il·lumina; no té forma pròpia, adopta la forma d’allò on es reflecteix. Tot reflecteix aquesta llum. Com més profunda apareix aquesta veritat, més tènue i translúcida es presenta. Com més intensa és la llum d’aquesta veritat, més subtil és i més impossible és atrapar-la.

            Estrany camí per uns pobres animals vivents. Com més subtil és la veritat i menys forma pròpia té, més pes de certesa genera. Com més evident és la veritat, menys sotmet. Per això, com més es creix en coneixement, més lliure s’és. Conèixer i sentir la veritat és conèixer i sentir la llibertat. Com més patent i revelada és la veritat, més impossible d’agafar-la, més informulable és. Com més inabastable és, més sense forma és. Com menys forma pròpia té, més ferma i incommovible. Com més ferma és, menys sotmet.

            Qui es fa testimoni de l’evidència innegable de la llum, és capaç de reconèixer-la sense identificar-la amb cap dels objectes en els que es reflecteix. Comprèn que la llum no és aquesta forma o aquella, aquest color o aquell, perquè sap que es reflecteix en totes les formes i en tots els colors. S’aprèn a reconèixer la claredat, l’evidència i la subtilitat de la llum sense quedar sotmès ni tan sols a aquella forma i aquell color en els quals es va aprendre a reconèixer-la.

  La llum és llum perquè il·lumina, perquè és subtil, impossible d’agafar, etèria i sense forma pròpia; així la veritat silenciosa il·lumina perquè és subtil, impossible d’agafar, etèria i sense forma pròpia. La veritat, com la llum, ho il·lumina tot i no se sotmet a res, perquè no té forma pròpia. Aquesta és la seva força. Per aquesta força ho fa tot evident i indubtablement clar.

            El camí que proposen les grans tradicions religioses i els mestres, que hem anomenat “espiritual”, per la seva subtilitat, és aquell que ens porta a aprendre a comprendre i sentir que caminar cap a la veritat completa és caminar cap a la més absoluta inabastabilitat, cap a la certesa indestructible i la llibertat sense límits.

Per recórrer aquest desconcertant camí es requereix amor fins a la passió, esperit d’indagació i valor, molt de valor.

            La veritat silenciosa és reconciliació amb tot, acceptació i llibertat. I el camí a aquesta veritat, que és una presència subtil i constant en tot, és el camí a la reconciliació i a l’acceptació de tot, fins a conduir-ho tot vers la unitat.

 

La veritat que condemna, no és veritat.

La veritat només allibera.

 

La veritat que sotmet, no és veritat.

La veritat només desfà les cadenes.

 

La veritat que exclou, no és veritat.

La veritat només uneix.

 

La veritat que es posa per damunt, no és veritat.

La veritat només serveix.

 

La veritat que desconeix la veritat dels altres, no és veritat.

La veritat és només reconeixement.

 

La veritat que no mira les altres veritats als ulls, no és veritat.

La veritat és només acolliment sense temor.

 

La veritat que engendra duresa, no és veritat.

La veritat és només amabilitat i tendresa.

 

La veritat que desuneix, no és veritat.

La veritat només unifica.

 

La veritat que es lliga a fórmules, per concises que siguin, no és veritat. La veritat és només lliure de formes.
Si la veritat lliga fórmules, ha de condemnar, excloure, desunir; ha de posar-se per sobre, donar per falses altres veritats. Aquesta no és la veritat que resideix en formes però que no lliga a elles.

            En les noves societats globals, l’espiritualitat no pot passar per creences que es proclamin exclusives posseïdores de la veritat, excloent així tota altra veritat. Tots els camins de l’esperit han de ser considerats tan vàlids i respectables com el propi.

            Cada tradició espiritual podrà utilitzar les seves expressions, formulacions, signes i rituals, amb humilitat, sense posar-los per sobre dels de les altres tradicions.

Cadascuna de les tradicions pot ser plenament veritat sense que, per això, hagi de pensar-se com a veritat única i exclusiva. Només les veritats-formulació, les veritats-creença sostenen la pretensió de ser la veritat única i exclusiva.

            Amb la mateixa obstinació i amor amb el que es busca la veritat, caldrà evitar l’agressió a altres tradicions, no només la física, també la mental o de cor; caldrà fugir -com de l’error- de tot menyspreu, de tot intent de conduir als altres allà on ens trobem nosaltres; caldrà fugir de la pretensió de desprestigiar les altres tradicions, i amb més raó caldrà fugir de tot intent de callar o fer-les desaparèixer; amb igual obstinació caldrà apartar-se la temptació de posar-les per sota de la pròpia tradició; i caldrà, també, allunyar-se de la pitjor de les temptacions: la d’ignorar-les. La ignorància és ofensa i menyspreu.

 

(del llibre: Marià Corbí. Hacia una espiritualidad laica. Herder, 2007. pgs. 319-322)