Marià Corbí

La veritat sense forma del coneixement silenciós *

La veritat espiritual, que és la veritat des del silenci, és com la llum, només és vista en allò que il•lumina; no té forma pròpia, adopta la forma d’allà on és reflectida. Tot reflecteix aquesta llum. Com més profunditat adquireix aquesta veritat, més tènue i translúcida es presenta. Com més intensa és la llum d’aquesta veritat, més subtil és i més impossible d’agafar.

És un camí ben estrany per a uns pobres animals vivents. Com més subtil és la veritat i menys forma pròpia té, més pes de certesa genera. Com més evident és la veritat, menys sotmet. És per això que, com més es creix en el coneixement d’aquesta veritat, més lliure s’és. De tal manera que conèixer i sentir la veritat és conèixer i sentir la llibertat. Com més palesa és la veritat, més impossible d’agafar i de formular. Com més inatrapable, més sense forma és. Quanta menys forma pròpia té, més ferma és. Com més ferma, menys sotmet.

El testimoni de l’evidència innegable de la llum, és capaç de reconèixer-la sense identificar-la amb cap dels objectes en els que es reflecteix, amb això s’allibera de tota forma i de tot color. Comprèn que la llum no és aquesta forma ni aquella, aquest color o aquell, perquè es reflecteix en totes les formes i en tots els colors. S’aprèn a reconèixer la claredat, l’evidència i la subtilitat de la llum sense quedar sotmès ni tan sols a aquella primera forma i color amb els que es va aprendre a reconèixer-la.

La llum és llum perquè il·lumina, perquè és subtil, inagafable, etèria i sense forma pròpia; així, la veritat silenciosa  il·lumina perquè és subtil, impossible d’agafar, etèria i sense forma pròpia. La veritat, com la llum, ho il·lumina tot i no es sotmet a res, perquè no té forma pròpia. Aquesta és la seva força. Per aquesta força ho fa tot evident i indubtablement clar.

El camí que proposen les grans tradicions religioses i els mestres, aquest camí que anomenem “espiritual” per la seva subtilitat, és aprendre a comprendre i a sentir que caminar cap a la veritat completa és caminar cap a la subtilitat summa, cap al convenciment més ferm i cap a la llibertat sense límits.

Per a recórrer aquest camí tan desconcertant cal amor passionat, esperit d’indagació i valor, molt de valor.
La veritat silenciosa és reconciliació amb tot, acceptació i llibertat. I el camí a aquesta veritat, que és una presència subtil i constant en tot, és el camí a la reconciliació i acceptació de tot, fins a conduir-ho tot a la unitat.

La veritat que condemna, no és veritat.
La veritat només allibera.

La veritat que sotmet, no és veritat.
La veritat només deslliga les cadenes.

La veritat que exclou, no és veritat.
La veritat només reuneix.

La veritat que es posa per damunt, no és veritat.
La veritat només serveix.

La veritat que desconeix la veritat dels altres, no és veritat.
La veritat és només reconeixement.

La veritat que no mira als ulls d’altres veritats, no és veritat.
La veritat és només acolliment sense temor.

La veritat que engendra duresa, no és veritat.
La veritat és només amabilitat i tendresa.

La veritat que desuneix, no és veritat.
La veritat només unifica.

La veritat que es lliga a fórmules, per mínimes que siguin, no és veritat.
La veritat és totalment lliure de formes.

Si la veritat es lliga a fórmules,
ha de condemnar, excloure, desunir,
ha de posar-se per damunt,
donar per falses altres veritats.

Aquesta no és la veritat que resideix en formes
sense lligar-se a elles.

Per tot plegat, en les noves societats globals, l’espiritualitat no pot passar per creences que es proclamen exclusives posseïdores de la veritat i que, per aquest motiu, exclouen tota altra veritat. Tots els camins de l’esperit s’han de considerar tan vàlids i respectables com el propi camí.

Cada tradició espiritual podrà utilitzar les seves expressions, formulacions, signes i rituals, amb humilitat, sense posar-los per damunt dels de les altres tradicions. Cadascuna de les tradicions pot ser plenament veritat sense que, per això, hagi de considerar-se com a veritat única i exclusiva.

Amb la mateixa obstinació i amor amb els que es segueix la via de la veritat, caldrà evitar l’agressió a altres tradicions, no només física, sinó mental o de cor; caldrà fugir de qualsevol menyspreu, de qualsevol intent de voler reconduir l’altre allà on em trobo jo; caldrà fugir de la pretensió de desprestigiar les altres tradicions i, encara més, caldrà fugir de tot intent de callar-les o fer-les desaparèixer; amb la mateixa obstinació caldrà apartar tota temptació de posar les altres per sota de la pròpia tradició; i caldrà, també, allunyar-se de la pitjor de les temptacions: la d’ignorar les altres tradicions. Ignorar-les és ofensa i menyspreu.


* (extracte del llibre: Hacia una espiritualidad laica: sin creencias, sin religiones, sin dioses. Barcelona, Herder, 2007. pgs. 319-322)