Halil Bárcena

L’Alcorà i les seves intuïcions espirituals fonamentals

UserFiles/Image/HB2.jpg

Director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona
i professor del CETR

L’Alcorà tot ell gira al voltant del tawhîd o principi de la unitat absoluta de l’existència, que queda condensat en la fórmula “Lâ ilâha il·lâ Al·lâh”, “No hi ha més divinitat que Déu”, i fins i tot “Lâ ilâha il·lâ Hû”, “ No hi ha més divinitat que Ell”. Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica, del que es desprèn una concepció holística de l’existència com a un tot integrat.

Això no obstant, resseguint les passes fetes per Muhàmmad, fins allà on ho permeten les dades que d’ell disposem i el que aconseguim intuir del que va ser la seva experiència espiritual, podem afirmar que el Profeta no arrenca del tawhîd, sinó que hi arriba, la qual cosa apareix explicitada en els passatges alcorànics més significatius referits als signes, tal com veurem més endavant.

Per tant, del tawhîd no s’hi parteix, sinó que al tawhîd s’hi arriba. Això vol dir que el tawhîd no és una ideologia prèvia, no pot ser-ho, ni una creença, ni tampoc un dogma, sinó una forma de veure el món (i, per extensió, de comprendre’l) i d’estar-hi. Avui, per a nosaltres, el tawhîd té un doble abast: és, d’una banda, la cristal·lització de la intuïció espiritual fonamental a la que arriba Muhàmmad, i al mateix temps, la porta d’accés que se’ns invita a franquejar, per tal que actualitzem per nosaltres mateixos aquesta intuïció muhammadiana.

Gramaticalment, la paraula tawhîd no és un substantiu, sinó un masdar o nom d’acció, peculiar categoria gramatical de la llengua àrab que remet sempre a la actuació i al moviment, la qual cosa implica que el tawhîd no sigui una conceptualització tancada, sinó una acció oberta que no acaba mai, com el món que, afirma l’Alcorà, no és estàtic, sinó que s’està creant i recreant a cada instant. Quan Muhàmmad proclama el tawhîd, per tant, no està dient en què creu, sinó com veu, viu i experimenta el món, donat que el tawhîd té a veure, justament, amb el funcionament de les coses.

Malgrat el llenguatge teista en què està expressat el tawhîd, el seu sentit profund és que res no és real, vertader i operatiu excepte lo Real (això és: Al·lâh, Hû/Ell, “El que és”: d’aquestes maneres ho ha expressat la tradició islàmica). No existeix més realitat que la realitat realment real. Tot és relatiu, excepte lo absolut. Només hi ha una Realitat, la qual cosa significa que només la Realitat és i que tota realitat no és sinó en virtut de la seva participació en la Realitat. A fi de comptes, el tawhîd no és sinó la manera islàmica de dir la intuïció universal de la unitat, que tota tradició religiosa i de saviesa expressa d’una manera més o menys explícita segons les seves pròpies categories lingüístiques.

El tawhîd no afegeix res a la realitat, no es tracta, doncs, d’una interpretació superposada al món, sinó que, justament, és la operació de radical despullament de tot lo afegit o associat (shirk) a lo únic que és. El tawhîd és despullament de la mirada fins a veure la realitat tal qual és. Diu un aforisme sapiencial o hadîz atribuït a Muhàmmad: “¡Senyor, fes-me veure les coses tal com són!”.

La revelació de Muhàmmad, la seva experiència espiritual del que ell anomena Al·lâh, té a veure amb la comprensió profunda del funcionament intrínsec de la realitat, amb això que governa les coses des del seu interior i les fa ser el que són i no altra cosa. L’islam de Muhàmmad (de fet lo únic que podem anomenar realment islam, donat que el que ve després no és sinó un constructe sobre la dita experiència primordial muhammadiana), no és quelcom a part de la vida, sinó la vida mateixa en la seva màxima plenitud. L’islam de Muhàmmad és viure naturalment el que hi ha.

I el que hi ha és més que lo aparentment observable. Això és el que intueix Muhàmmad des d’un principi i aquesta és l’escletxa a través de la qual es cola i surt de sí mateix. El que hi ha és la trama de la vida. El món és un text (que etimològicament vol dir teixit) de teofanies, o si es vol, de signes teofànics. Aquest món és, en conseqüència, el món dels signes, donat que no conté res que no sigui un signe, que és una altra manera de dir que en tot batega la vida, que rés no és inert. I és, justament, el coneixement dels signes el que permet pressentir la dimensió absoluta de la realitat i intuir la unitat de tot quant és. Observis, al respecte, que en àrab ‘âlam, món, ‘alâma, signe i ‘ilm, coneixement, comparteixen la mateixa arrel gramatical. Per tant, el tawhîd no és un dogma misteriós, sinó quelcom, en principi, accessible a la comprensió humana. En definitiva, el que l’Alcorà preconitza és un saber dels signes i no un saber de les essències.

L’existència és l’escenari en el qual s’expressa i multiplica la vida en múltiples i infinits matisos. Tot és expressió del que l’Alcorà denomina la rahma o força creadora i misericordiosa d’Al·lâh que és la matèria primera, o si es vol, l’estructura interior que constitueix un univers en el qual tot quant existeix, l’ésser humà inclòs, és signe de la vida expressant-se a sí mateixa a través de tot.

Arribats a aquest punt, el repte que planteja Muhàmmad és el següent: com estar en el món, lo qual es resumeix en els dos aforismes o ahâdîz següents. Diu el primer: “El món és maleït”; i el segon: “El món tot ell és una mesquita”. La contradicció, observis, és només aparent. El món és maleït, i font de patiment perpetu, si t’identifiques amb ell: però és una mesquita, és a dir, un lloc de prostració i constant admiració (hayra), si ets capaç d’entreveure que tot en ell és signe d’una realitat única que les formes no esgoten. El món és maleït, com un infern, per a qui creu ser per sí mateix, mentre que és un mesquita per a qui és conscient de que tot li pertany a Ell i que tenim les coses, també la vida, en dipòsit.

Viure en el record, reconeixement i presència de la rahma o força creadora de la vida que s’expressa a través dels signes, comporta un obrar amorós i solidari en el món a favor de la vida, la pau i la justícia donat que l’amor i la solidaritat deriven del sentit de la unitat subjacent a tota l’existència. Estimar a una criatura, solidaritzar-se amb ella, és reconèixer el seu vincle amb lo real i amb el tot i, arribat el cas, fins i tot, ajudar-la a no perdre aquest vincle, que està a la base de la seva realitat. Per a Muhàmmad, la perfecció del coneixement es verifica amb la perfecció de les obres. A fi de comptes, el tawhîd és, ja ho hem dit, una acció.