Raimon Panikkar

L’ALÈ DE LA VIDA: PRÂNA

UserFiles/Image/panikkar.jpg

        Raimon Panikkar

(dins: Iniciació als Veda. Fragmenta 2008, p.42-47)
Vent, alè i vida formen una triada que fa milers d’anys l’home experimentava com una totalitat única, donat que els tres estan profundament relacionats i es pertanyen l’un a l’altre. La característica comuna de tots tres és el moviment. El moviment és l’ànima, el principi vital de tots els fenòmens dels tres móns. El vent no és aire tan sols, sinó aire en moviment. L’alè és el moviment mateix de l’aire en l’interior dels éssers vius. La vida és intrínsecament moviment, quelcom que es mou d’alguna manera sense canviar de lloc. L’experiència es dóna en un nivell de realitat més profund, on encara no s’ha arribat a aquesta dicotomia fatal entre la matèria i l’esperit.

La vida és un factor que ho impregna tot en l’estructura de la realitat. Una cosa sense vida és morta, és a dir, és no-ésser. El vent ens revela que la terra està viva. L’alè és el vincle íntim entre vida i matèria.

Sense éssers vius, la vida en sí és només una abstracció. Fins i tot l’ésser no és res si no existeix ca ésser viu.

L’himne que ve a continuació, dedicat a prâna, combina de manera magistral els diversos aspectes d’aquesta visió del món. L’alè de la vida és el símbol de la vida mateixa, la vida tal com es manifesta en els éssers vius, i, precisament per això, també és mort i febre, pluja, sol i lluna, i no està separat del Pare de tots els éssers. La vida, ¿no té pas necessitat de la mort per afirmar-se a sí mateixa? ¿Existiria l’Ésser si no hi hagués un Origen que fos testimoni del seu ésser, del seu fluir?

En l’última estrofa, un vers difícil sembla suggerir que el misteri de la consciència personal està vinculat a la identificació de la persona amb aquest alè de la vida: “Jo sóc aquesta vida. Imploro que pugui abraçar aquest alè de vida per tal del poder viure: En veritat, Tu ets Jo”. La conquesta de la immortalitat significa ser conscient que la vida és vida i que per tant no mor, o bé que jo sóc en la mesura que faig real la meva identitat amb la vida.

1. ¡Alabat sia l’Alè de la Vida!
Ell domina en aquest món,
senyor de totes les coses
i fonament de tot.

5. Quan l’Alè de la Vida l’ampla terra
amb la pluja rega,
els ramats exulten:
“Tindrem abundància”, diuen.

7. ¡Lloat siguis, oh Alè, quan arribes,
i lloat siguis quan te’n vas!
Quan t’alces
i quan romans tranquil, ¡lloat siguis tu!

10. L’Alè de la vida abraça amb cura tots els éssers
com un pare el seu fill;
senyor de totes les coses,
les que respiren i les que no respiren.

14. Un home inspira, expira,
dins el seu si.
Animat per tu,
surt una vegada més a la llum.

15. Vent poderós t’anomenen, oh brisa.
El futur i el passat existeixen en ell.
En l’Alè de la vida totes les coses es fonamenten.

24. De tot el que ha nascut ell és el Senyor,
de tot el que es mou.
I5esgotable, constant;
que les meves pregàries duguin l’Alè a ajudar-me.

25. Despert, ell vetlla els dorments.
No cau exhaust.
Mai ningú no ha sentit
que ell dormi entre els dorments.

26. Alè de la Vida, no t’oblidis de mi.
En realitat, tu ets “jo”.
¡Com l’Embrió de les Aigües
et cenyeixo a mi per poder viure!

(Atharva-veda XI, 4)