Marià Corbí

L’ensenyament de la qualitat en la simbologia del mite del naixement de Jesús

El mite de l’encarnació i de la nativitat tenia, per als nostres avantpassats, una potència expressiva i ontològica enorme: un Déu que s’encarna en una criatura feble, al portal de Betlem, nascut d’una mare verge, a qui, des del seu naixement, els àngels, les ànimes senzilles i els savis reconeixen com el Fill de Altíssim. El Fill de Déu, en sentit essencial, ve per salvar-nos, per alliberar-nos del pecat, per portar-nos la vida eterna.
Mite potent, profund i tendre, que canta l’amor de Déu a la humanitat i l’esperança radical de la nostra espècie.

El Déu residual que sobreviu avui ja no suporta aquest potent mite que s’ha tornat increïble. Ja només queda el potent mite còsmic amb referència al mestre Jesús de Natzaret, només accessible als qui hagin cultivat prou el seu esperit com per comprendre i viure-ho.

La dissolució progressiva i gairebé imperceptible de les creences que suportaven aquesta mitologia ha estat una gran pèrdua (profunda i sense marxa enrere) i, alhora, un gran guany per a l’accés a la comprensió i vivència de la dimensió absoluta d’allò real que no es recolza en cap creença, però que es sustenta i fonamenta en els grans mestres de la qualitat humana, com Jesús de Natzaret.

De moment, però, una gran majoria de la població queda desmantellada. Veurem, amb el temps, com fer arribar a tota la població la riquesa que aquesta situació ens ha obert pel que fa al mite del naixement de Jesús.

             Partim de la dada que el mite del naixement és un mite còsmic autònom, molt anterior al naixement de Jesús. És un potent mite que posa en relleu, d’una manera molt encertada i detallada, el doble accés a la realitat que tenim els humans: un accés al real relatiu a les nostres necessitats de vivents, i un accés al real absolut.
La dimensió relativa de la realitat i la dimensió absoluta no són dues realitats; ambdues són aquesta mateixa realitat que se’ns mostra sota dos aspectes, però que en realitat no són dues, sinó una única realitat.

El mite parla d’aquesta la nostra condició peculiar humana, que ens diferencia de les altres espècies animals, i expressa com la totalitat de la realitat i el cosmos sencer té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.
El mite diu que tota la realitat que veiem, toquem, sentim i vivim en la nostra vida quotidiana: el cel estrellat, la nit, la terra, la nostra pròpia espècie (en la figura d’una dona), els animals…, estan prenyats de la dimensió absoluta. Aquesta dimensió absoluta es mostra des de les entranyes mateixes de totes les realitats del cosmos.
I per a qui adverteix que tot el que donem per real està prenyat d’absolut, de “el que és”, “d’allò que és “, és com si presenciés un part. És com si tota la realitat parís, i parint ens mostrés el que porta en el seu si: “allò que realment és”, la dimensió absoluta, Déu.

És com un part del cosmos sencer, un part en el què ningú neix, perquè allò que ve a la llum és el que sempre ha estat i és.

 

El mite és autònom, té significat per si mateix, però quan els deixebles de Jesús veuen en Ell “al que és”, expliquen el seu naixement aplicant-li aquest mite còsmic ancestral. Fent-ho així afirmen la grandesa de Jesús i afirmen també que Jesús mostra i és aquesta dimensió de la qual el cosmos sencer està prenyat. Com que la dimensió absoluta no és “una altra, diferent” del cosmos, el que Jesús mostra en la seva persona no és “altre, diferent” del cosmos. I nosaltres som “això”.

El gran mite del naixement proclama la veritat de tot i la unitat radical de tot, i si unitat, amor. El mateix que va proclamar Jesús i tots els grans mestres de profunditat en la història de la humanitat.

Des d’aquesta perspectiva el mite de Nadal no és un conte sentimental sinó un gran mite còsmic que proclama, per a qui sap comprendre-ho, una gran veritat.

              La narració del naixement de Jesús no és una narració de fets, no és una crònica, és una representació, una simbolització del que va ser el seu ensenyament central, la seva revelació: el coneixement silenciós.

Per fer-ho van prendre els elements centrals d’un mite ancestral, el del naixement de déus i herois, per simbolitzar, en el possible, aquesta revelació inefable.

La narració del naixement està formada per uns símbols centrals, enfilats en una narració. Aquesta és l’estructura comuna dels mites: símbols poderosos enfilats en una narració. La narració només pretén posar de relleu els símbols centrals.
Els símbols centrals de la narració del naixement són la nit còsmica, la cova i el si d’una mare. En realitat són tres símbols confluents perquè insisteixen en una mateixa idea des d’una triple perspectiva: la perspectiva còsmica, la terrestre i la humana.

 

Per comprendre la profunditat del missatge del mite de la nativitat, només cal posar atenció en aquests tres grans símbols.

Jesús, la llum del món, neix en el moment central de la nit còsmica, des de les tenebres del si de la terra en una cova, i de la foscor de les entranyes de Maria.
Els símbols del mite semblen suggerir la contraposició de la llum i la foscor, la contraposició de la llum i les tenebres, però no és així. En la fosca nit brilla la comprensió de la immensitat i el sentiment de l’il·limitat, d’una manera que la llum del sol no pot suggerir. Les tenebres dels abismes de la terra o la foscor del si d’una mare són més eloqüents que els camps oberts.

Aquests tres tipus de tenebres, la del cosmos, la del si de la terra i la de les entranyes d’una mare, són foscors que il·luminen la ment i el sentir més que el clar dia.
Aquestes tres foscors-llum, no són tres, sinó una sola.

Com anomenarem a aquesta foscor, foscor lluminosa, o claredat fosca?
Així és la llum que Jesús va portar al món amb la seva vida i la seva mort.

 

El mite narra que en Jesús s’encarna el Fill de Déu en un infant jueu.
Aquesta afirmació és fosca com la nit còsmica. En ella es diu que aquest humil nounat és la Llum de Déu vinguda al món.

La vida i la mort de Jesús ens van mostrar “al que és”, a l’Absolut, al Pare. Ell va ser aquesta revelació. Aquesta revelació de Jesús és la que simbolitza el mite del Nadal, retrotreient-la al seu naixement.

Una veritat que excedeix totes les nostres possibilitats de representació.
Sabem de la seva veritat amb una certesa indestructible, però ni la podem individualitzar, diferenciant-la de les altres veritats (tota diferenciació seria filla d’una formulació, i la veritat de Jesús no és cap formulació), ni la podem acotar ni la podem representar.
És una veritat buida, sense límits, que ho abasta tot.

I és una veritat que ho abasta tot, perquè de res pot ser diferenciada.

És la veritat de tot, perquè està buida de tota possible objectivació.

I perquè és inobjectivable la vivim com res.

És certesa completa i és buit complet.

És pes de certesa, però és certesa de res.

És presència indubtable, però és presència de ningú.

És la llum de l’absolut, però, pels trets descrits, és llum tenebrosa.

És com la nit del cosmos, fosca com els espais infinits, però plena de galàxies de sols.

És com les entranyes de la terra i com el si de Maria, fosques, però dadores de vida.

Des de la revelació de Jesús, simbolitzada en el mite del seu naixement, la llum més intensa i les tenebres de la nit ja no estan separades per a nosaltres, estan indissolublement juntes.

 La llum de l’absolut és tan pura i intensa que resulta tenebrosa per als nostres humils ulls d’animals vivents. I la tenebra de la presència de l’absolut és més enlluernadora que el sol del matí.

En aquest grandiós mite no hi ha res que calgui creure creure, res a creure i sí molt per a comprendre, verificar i realitzar.