Ignasi Moreta

L’eternitat aquí i ara: pensament i religió en Joan Maragall. Ignasi Moreta

Files/1296127294 Moreta Maragall Width232 T80x128.png

Especial Joan Maragall (1860-1911)

La eternidad aquí y ahora: pensamiento y religión en Joan Maragall. Ignasi Moreta
Una petita introducció al pensament religiós de Joan Maragall, elaborada tot espigolant alguns fragments de l’obra d’Ignasi Moreta: No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. (Fragmenta, 2010. 548 p.), un llibre imprescindible per a conèixer l’itinerari maragallià.

 

 

En un temps i un país en què els debats teològics eren un combat al qual els laics catòlics no estaven convidats i en què la coacció social del catolicisme dificultava enormement l’exposició pública d’idees religioses divergents, Maragall es veurà obligat a expressar el seu pensament religiós a través de figures de ficció i fins i tot, en alguns dels seus articles, haurà de fer aparents defenses de l’ordre dogmàtic establert. Tot plegat, vels que amaguen l’autèntic pensament de l’escriptor. Uns vels dels quals, però, s’anirà allibertant amb els anys. Al final de la seva vida, Maragall gosarà prescindir dels personatges de ficció per formalitzar per escrit els seus anhels religiosos, i abandonarà definitivament la màscara d’articulista convencionalment catòlic que havia adoptat momentàniament. La veu de Maragall, en polèmica oberta i escplícita amb segles d’exegesi bíblica deformadora, mostrarà nuament el nucli de la seva reflexió sense haver de recórrer a procediments poètics. Si, durant uns anys, semblava haver-hi hagut una certa divergència entre la poesia (transmissora d’un viatlisme i un hedonisme antiascètics i antieclesiàstics) i la prosa (defensora banal i previsible del Catecisme), al final de la seva vida convergiran les intencions expressades en els dos gèneres: tots dos expressaran el que abans només aflorava en la poesia, i per això podrà plantejar-se abandonar l’escriptura en vers i expressar-se exclusivament en prosa. La dualitat maragalliana –el “doble fons”, en termes de Gaziel- es resol finalment en una unitat tan transparent com incòmoda per a molts dels seus lectors.

[…] El pensament de Maragall es va desplegant en públic a través de poemes, articles, discursos i assaigs, mostrant-se en el curs mateix de la seva elaboració. Això explica la fragmentarietat i falta de sistematicitat d’aquest pensament. […] No es considerarà mai un filòsof ni un tractadista, sinó tan sols “un encantat de les clarors que’m passen per davant dels ulls”. Però s’esforçà tota la vida no solament a descriure aquestes clarors, sinó també a pensar-les i comprendre-les. […] “Quiero saberlo todo”, explicava un jove Maragall al seu confident Josep M. Lloret, quan es va fer soci de l’Ateneu per poder utilitzar a fons la seva biblioteca. Des de les primeres “Notes autobiogràfiques” i “l’Oda infinita” fins als últims escrits, l’afany de saber serà clau per comprendre Maragall.

L’interès d’aquest pensament rau no solament en els seus continguts, sinó en la manera com són elaborats. Maragall no treballa amb les eines d’un teòleg, sinó amb les d’un poeta i un pensador –de vegades, amb les d’un místic. I ho fa precisament a l’inici d’un segle en què la religió deixarà de ser patrimoni exclusiu de l’àmbit retallat pel temple –tot i que potser hauríem d’admetre que la institucionalització del sagrat mai no ha arribat a monopolitzar-lo del tot. En el segle de les metamorfosis del sagrat, un sagrat que busca refugi entre poetes i artistes abans que entre teòlegs, el pensament religiós del poeta Maragall esdevé tot un signe: antieclesiàstic i antiascètic –no pas, però, antimístic-, lluny de qualsevol preocupació confessional, en denunciar la identificació de l’Església amb els rics i la banalitat de les pràctiques de pietat d’aquests, en valorar totes les manifestacions de fe mentre siguin autèntiques, l’escriptor se’ns mostra molt més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que a la del seu. (pgs. 19-27)

[…] L’últim Maragall (1906-1911) reflexiona a fons sobre l’origen i la finalitat religioses de l’ésser humà, marc en el qual situa la seva poètica i tota la seva obra. Crida els seus coetanis a una fe viva, mentre reflexiona a fons sobre la relació entre temps i eternitat: s’adona de l’existència en la seva vida d’instants privilegiats de sentiment oceànic, però s’interroga sobre la resta del temps quotidià. Conclou, finalment, que la tasca a què estan cridats els humans és a convertir tots els instants en eterns, de manera que s’assoleixi una vivència de l’eternitat en el temps o, el que és el mateix, una reconciliació del més enllà amb el més ençà. […] L’actitud envers el món i la seva contraposició amb el més enllà constitueix el distanciament més radical de Maragall respecte el catolicisme del seu temps. L’escriptor fa explícit aquest distanciament polemitzant directament amb la teologia catòlica coetània. Rebutja tota religió que suposi un menyspreu a la terra, la sensualitat, el plaer. Considera que la contraposició entre Déu i el món és fruit d’una mala lectura dels Evangelis, segons els quals amb l’Encarnació Déu ha assumit la realitat humana com a bona.

[…] L’escriptor veu cada cop més clara la seva missió: exercir una obra d’avivació entre els seus coetanis, és a dir, animar-los a viure intensament la vida conscients del seu origen i la seva finalitat. Desinteressat per la política i les grans obres col•lectives, cridarà cada home a ser un heroi i a viure amb intensitat cada moment. Sota la vigilància d’un catolicisme que s’acontenta amb la fidelitat doctrinal i el compliment d’obligacions cultuals a hores convingudes, farà una crida a superar els confessionalismes amb pretensions monopolitzadores de Déu i, sense ser teòleg ni trencar amb el cristianisme catòlic, gosarà parlar de l’eternitat en el temps des de la pròpia experiència i sense por d’utilitzar-la com a punt de partida per a una tasca de desvetllament que creu útil per a tothom. (pgs. 451-453)