Ela Bhatt

Moure muntanyes

Files/1301045542 Ela Bhatt R178x256.jpg

Una entrevista que ens permet atansar-nos al pensament de l’advocada Ela Bhatt (Surat –Índia-, 1933), fundadora el 1972 del sindicat SEWA (Self-Employed Women’s Association, l’associació de treballadores per compte propi), avui el sindicat més gran de l’Índia amb gairebé 700.000 afiliades. El 1974 va crear el SEWA Bank, institució pionera en microcrèdits i, més endavant, va col·laborar en la fundació del Banc Mundial de Dones, en l’Aliança  Internacional de treballadors domèstics (Homenet) i en l’Aliança Internacional de venedors de carrer. Nomenada Doctora Honoris Causa per la Universitat de Harvard, podeu llegir també el discurs que va fer en la cerimònia de graduació a la Kennedy School of Government, el 2006.

Foto: Nic Paget-Clarke.
Per a saber-ne més sobre Ela Bhatt: http://www.theelders.org/elders

Pregunta – Per què el SEWA?

Resposta – En acabar els meus estudis em vaig posar a treballar per al Sindicat de Treballadors Tèxtils, creat per Gandhi el 1917. Però aviat em vaig adonar que el veritable problema era fora de les fàbriques. Milers de persones, especialment dones, treballaven en el sector tèxtil pel seu compte i no en una fàbrica.

Legalment, per a ser considerat un treballador, fa falta treballar per algú, tenir un cap. Així doncs, aquestes dones no existien; eren invisibles davant la llei i cap millora laboral no les tenia en compte. I el mateix passava en totes les professions: venedores, treballadores agrícoles, fabricants d’encens, drapaires, en el sector dels serveis… Només unint les seves veus podrien fer sentir les seves necessitats i reclamar els seus drets. D’aquesta manera va néixer la nostra associació: SEWA.

P.- Quins objectius té el SEWA ?

R.- Condicions laborals dignes, retribucions justes, reconeixement legal dels seus drets, generar confiança en la força de cooperació, desenvolupament d’una veritable cultura democràtica…

P.– Indubtablement han aconseguit molts èxits, però la pobresa sembla no voler desaparèixer, no es desanima mai?

R.- L’èxit i el fracàs no existeixen. Simplement es donen passos. I cada pas significa un nou repte. Una situació que potser vostè consideraria un fracàs és, de fet, una ocasió que presenta noves oportunitats.

Així va néixer el Sewa Bank, amb les petites aportacions de les afiliades; o els programes de formació; o tantes i tantes accions. És com una roda, un procés constant. El que compta és la confiança, la confiança en sí mateix. Confiar que és possible fer alguna cosa. Sola, una dona potser es posaria a plorar. Però juntes no perdem el temps donant les  culpes ni al sistema, ni al destí. Confiem en la força d’unes i altres i la nostra pròpia, i actuem. És una roda, un pas porta l’altre.

P.- Van ser  difícils, els inicis?

R.- Força. No ens deixaven ni registrar l’associació com  un moviment sindical. I poc a poc vàrem anar guanyant una batalla rera l’altra.

P.– No està sorpresa? Podia imaginar-se, en aquells moments, que un dia serien el primer sindicat de l’Índia?

R.- Jo vaig créixer en ple moviment d’alliberament. Gandhi ens va ensenyar que és possible moure muntanyes si un té la confiança que pot fer-ho. El meu avi va participar en la marxa contra el monopoli anglès sobre la sal, i va ser empresonat; els meus oncles, també. I van vèncer, vàrem vèncer. Tota la meva família vivia aquests ideals. Ja a la universitat, els professors ens animaven a anar pels pobles i compartir les dures condicions de vida de la gent. Gandhi era el nostre exemple. Va ser llavors quan vaig conèixer el meu marit que era un líder estudiantil. Ens vàrem casar i vaig entrar a formar part d’una família amb aquests mateixos valors.

P.– Vostè ha dit sovint que el SEWA és fill de la filosofia de Gandhi. Es refereix a algun aspecte en concret?

R.- Per exemple, al seu concepte de desenvolupament en el qual l’ésser humà ocupa el lloc central. A nivell individual o públic, en la vida política o econòmica, en qualsevol nivell. Allò bàsic i innegociable per a Gandhi eren els valors humans: la veritat, la pau, la no violència, l’ajuda mútua. A més, tenia molta esperança en el lideratge femení i així els ho feia saber a les dones índies. Deia que les dones serien les líders de la lluita social allà on les armes fossin l’amor, la pau i la no violència.

P.– Si hagués de donar un consell…

R.- Posar molta atenció a les preguntes que ens fem cada dia. Les preguntes són més importants que les respostes, són elles les que orienten la nostra vida. Em sembla que hi ha tres preguntes fonamentals: Quin impacte tindrà en mi, la meva acció? Com influirà en el planeta Terra i en les persones que hi viuen? Quines seran les conseqüències de la meva acció, en el futur? Mai no s’ha de perdre de vista el karma:  tota acció produeix un impacte, té unes conseqüències… El fruit de cada acció són les seves conseqüències.

 

                            (Font: www.inmotionmagazine.com/global/ebhatt_int1.html)