Nisargadatta P5

5. Silenci amb el capítol 27 . Nisargadatta:  Yo soy Eso

Com a introducció: Cada un veu el món a través de la idea que té de si mateix. Segons el que cregui que vostè és, així creurà que és el món. Si s’imagina separat del món, veurà el món separat de vostè i experimentarà desig i por. Jo no veig el món separat de mi i per tant no hi ha res que pugui desitjar o témer. (183)

Podem treballar en la línia de comprendre millor en què basem la separació. Però també podem sospesar el valor de la contrapartida, d’atrevir-se a viure sense murs de separació, en la nuesa de “no-dos”; valorar-ho per acréixer el convenciment, només un profund convenciment pot conduir-hi.

1. Lectura pausada assaborint, sospesant, l’oferiment. Triem alguna frase, alguna afirmació, la mirem de tots cantons, ens la fem nostra, la repetim…

Quan manca el sentit de distinció i separació, ho podem anomenar amor. (161)

… [qui s’ha curat de la ignorància és…] un ésser conscient i intensament afectuós. Es mira a si mateix sense caure en autodefinicions ni autoidentificacions. No es coneix a si mateix com una cosa separada del món: és el món. Es dóna per complet a si mateix, com algú molt ric que contínuament regala les seves riqueses. No és ric ja que no té, no és pobre perquè dóna en abundància. Simplement no té propietats. De la mateixa manera, no té ego, ha perdut la capacitat d’identificar amb qualsevol cosa. (156)

P: No queda cap interès en relació a un mateix?

M: És clar que m’interesso per mi mateix, però jo ho sóc tot. A la pràctica això adquireix la forma d’una fonda bona voluntat, universal i inesgotable. Pot anomenar-ho amor, un amor que tot ho abasta, i tot ho redimeix. Aquest amor és enormement actiu, sense la sensació de fer res. (162)

[…]

P: Per examinar-me necessito estar en l’estat d’ànim adequat.

M: El que ha d’estar és veritablement interessat. Ha d’estar ple de bona voluntat cap a si mateix. Sigui egoista de manera adequada. Desitgi el bé per a sí mateix, treballi en allò que és bo per a vostè. […] L’ansietat i les expectatives neixen de la imaginació. […] L’autoidentificació amb l’exterior causa sofriment. La felicitat és l’harmonia entre l’interior i l’exterior. . […] Destrueixi allò que s’interposa entre vostè i la felicitat. Sigui-ho tot, estimi-ho tot, sigui feliç, faci feliç. No hi ha felicitat més gran. (167)

Triem alguna frase, alguna afirmació, la mirem de tots cantons, ens la fem nostra… Sé de què parla? En algun moment ho he viscut així? (moment, àmbit, relació…). Què m’impedeix que sigui sempre així?

2. Passegem-nos per algun (o alguns) escenaris de la nostra vida: ocupacions, relacions…  Trio algun aspecte. Contrasto el meu estar habitual amb  “l’ésser conscient i intensament afectuós” que “no es coneix a si mateix com una cosa separada del món”.

Què s’hi interposa? A què m’aferro? Què no vull perdre? Què defenso?…  

Intentem “acorralar-nos”, concretar algun dels nostres aferraments, com qui es vol curar d’alguna cosa però necessita concretar què li fa mal, on li fa mal. (Què defenso, què espero, què desitjo, què temo…)