Salvador Juncà

Observació nocturna

Espai

Si sortim a veure la nit i alcem els ulls al cel, podrem amarar-nos, com hem fet altres vegades, de la immensa meravella que ens envolta. Però si està núvol o la nit no és clara, no hi fa res: total, el què podem veure no són més que engrunes de tot allò que realment  hi ha.

Amb el pensament i un esforç d’imaginació, intentem fer-nos el càrrec de les dimensions de tot plegat encara que ja podem sospitar que no podrem mai entendre aquest espai, aquestes distàncies, aquests períodes de temps, aquests astres i el seu moviment incessant, els canvis vertiginosos i els monstres amagats al mateix sí de la matèria. No ho entenem però quelcom ens diu que podem notar-ho, fer-nos-ho present. Ens fem conscients que no ho podem abastar però, mig aterrits, en sabem l’existència i això sol ja transforma la nostra mirada.

Acostem-nos-hi, doncs. Si ara imaginem que podem visitar aquests móns sobre els nostres caps enfilats en un raig de llum i viatjant a 300.000 km per segon podríem fer una paradeta per omplir els dipòsits d’energia en arribar al Sol…d’aquí a “només” 8 minuts. I després podem continuar l’excursió fins a la propera estrella, la nostra veïna. Total, com que som llum, només tardarem quatre anys i dos mesos. Ella és Pròxima, la alfa de Centaure, més petita que el Sol. És una nana roja que continuarà brillant 5 bilions d’anys després que el Sol ja no existeixi. No se li coneixen planetes i és una llàstima.

Però Pròxima no és més que una de les moltes estrelles que podem veure al cel i que pertanyen, totes a la nostra galàxia, la Via Làctia. L’Agència Europea de l’Espai va llançar el 2013  un satèl·lit per a retratar i cartografiar les estrelles de la Via Làctia: és la missió Gaia. A finals del 2016 ja n’havia comptat 1.000 milions i cap a finals de 2020 ens haurà donat informació precisa de 2.000 milions d’estrelles del nostre veïnat còsmic. És una xifra que costarà de pair  tenint en compte que, a ull nu i observant cada nit durant molts mesos, nosaltres en podem comptar “només” unes 6.000.

Però 2.000 milions d’estels no són més que una petita mostra de l’autèntic eixam que és qualsevol galàxia. A la Via Làctia es calcula que hi ha uns 300.000 milions d’estrelles. Podem imaginar aquest número? Ens depassa! Però fem un esforç d’imaginació. Si agafem un metre cúbic de sorra de la platja (seria com un contenidor d’escombraries ple de sorra). Després bolquem aquest contenidor a la plaça de Catalunya amb tres-cents contenidors més igual de plens. La plaça semblaria una immensa platja amb tants grans de sorra com estrelles hi ha a la Via Làctia. Intentar descobrir on para el Sol entremig d’aquest festival d’estels seria feina inútil.

Però la Via Làctia no és tot l’univers com es creia fa només cent anys. Just al costat seu s’escampa una galàxia més gran, Andròmeda, que té cap a un bilió d’estrelles. Les dues galàxies germanes s’acosten a una velocitat de 100 km per segon. D’aquí a 4.000 milions d’anys col·lisionaran. Aquest xoc serà una petita incidència si es considera el “Grup Local” de galàxies que hi ha al nostre voltant. Perquè més enllà hi ha escampades entre altres grups locals, més i més grans galàxies com la Via Làctia o Andròmeda, formant un supercúmul – anomenat Laniakea- de 100.000  galàxies  amb 100.000 BILIONS (!) de sols.

I més enllà, sempre dintre de l’univers que podem observar (una esfera de 16.000 milions d’any llum de radi), es calcula que hi ha 6 milions se supercúmuls com Laniakea. Podem tenir notícia, doncs, de l’existència de 400.000 milions de galàxies perquè les que hi ha més lluny ja no les podrem veure ni tenir-ne notícia. Però no ens espantéssim, no totes les galàxies són tan grans com Andròmeda. N’hi ha de més petites.

Quanta matèria allí dalt! Quantes estrelles! Si suméssim la seva massa, la massa de tota la matèria visible, perquè brilla, hauríem recollit, però, només el 0,5% de “tot el què hi ha”. Ens hem descuidat la matèria que no brilla com ara són els cometes, els asteroides, la pols còsmica i altres pedrots. Amb això arribem al 5% del total. Però per mantenir les galàxies tal com són cal molta més matèria, un total del 27% més. Ningú l’ha vista mai ni se sap de què està feta. Se l’anomena matèria “exòtica” (per consolar-se) o també matèria fosca. Aquest 27% constitueix una de les fronteres actuals de la cosmologia. Però, i què passa amb el 68% restant? Ja no és matèria. És una “cosa” que s’anomena energia fosca capaç de proporcionar una força antigravitatòria responsable de l’acceleració de la dispersió de tots els milions i milions de galàxies plenes de milions i milions de sols.

És a dir, malgrat els nostres coneixements actuals sobre l’univers que veiem en aquest cel sobre els nostres caps, no tenim cap experiència real del 95% del que hi ha! Molta feina queda per fer i molta humilitat per assimilar, i  molta alegria per ser capaços de sentir -durant uns breus instants de la nostra vida- la glòria inabastable de la Realitat que som.

Bona nit!

_____

[Inspirat en les dades i explicacions dels llibres La plenitud del vacío de Trinh Xuan Thuan (Kairos) i El Universo en tu mano de Christophe Galfard (Blackie Books)