Teresa Guardans

Rabí Hil·lel i els orígens del Talmud

Files/1341322099 Hillel T106x128.jpg

Els ensenyaments de Rabí Hil·lel han donat peu a molts treballs de reflexió, són presents en la vida jueva des de fa més de dos mil anys. La història d’aquest mestre ens permetrà apropar-nos al judaisme i a alguns aspectes clau d’aquesta tradició. [El text pertany al llibre de T. Guardans: Les religions, cinc claus. Octaedro, 2007. 143 p.]

 

“Quaranta anys va treballar, quaranta anys va estudiar i quaranta anys va ensenyar”…: això és el que expliquen de rabí Hil·lel, un dels savis més grans del poble jueu. Les seves paraules no han deixat de ser estudiades des de fa més de 2000 anys.

Hil·lel va néixer a Babilònia al sí d’una família humil, al segle I a.C. Com qualsevol altre noi del seu temps, havia estudiat les sagrades Escriptures. Als tretze anys se les sabia fil per randa: havia arribat per ell el moment de celebrar la Bar Mitzwà que el convertiria en “fill de la Llei”. A partir d’aquell dia seria un adult, amb totes les responsabilitats, els drets i els deures dels adults. En l’actualitat, també se celebra la majoria d’edat de les noies; és la Bat Mitzwà, que vol dir “filla de la Llei”.

En el dia de la seva majoria d’edat, Hil·lel es va cobrir per primera vegada amb el tal·lit -el mantell de la pregària-, tal com es revestien els grans. Quan va arribar el moment de la lectura, el rabí el va conduir fins el púlpit i va desplegar el rotlle de la Torà davant d’ell. Regnava un silenci absolut. Tota l’assemblea esperava expectant. Hil·lel va respirar fons, com si es volgués omplir els pulmons d’ànims i, finalment, es va posar a llegir. Les primeres paraules van sortir una mica tremoloses però de seguida el text va agafar força en la seva veu. Ho va fer molt bé. La seva infància quedava enrere. Ja era un home.

Sí, això és el que tothom li deia: que ja era gran. Gran per decidir, gran per opinar. Als tretze anys, com que havia estudiat les Escriptures, havia de tenir prou elements per triar bé el que calia fer en cada ocasió. Perquè per a això servien els Llibres de la Torà: per a saber on era el bé i on era el mal. Però, en el seu interior, Hil·lel no n’estava tan segur de tot això. És veritat que havia après les Escriptures, però les Escriptures parlaven de coses molt antigues succeïdes lluny de Babilònia i, sovint, no veia pas quina relació tenia tot el que havia estudiat amb el que passava i veia al voltant seu.

Havia après que Déu havia creat el món en sis dies i el setè va descansar, molt satisfet del que havia fet. Que Abraham havia guiat el poble fins les terres de Canaan, que els havia ensenyat que hi ha un sol Déu que vol que tot sigui tractat amb cura. Perquè Abraham havia fet un pacte amb Déu, o potser era Déu que s’havia aliat amb Abraham: “Jo ho he creat, vosaltres ho feu prosperar, Jo us protegeixo a vosaltres, vosaltres protegiu i conserveu el que jo he creat”. Semblava un bon pacte però, és clar, faltava escriure la lletra petita dia a dia! Van passar els anys i va arribar un temps que les dotze tribus de besnéts d’Abraham es van haver de refugiar a Egipte fugint de la fam. A Egipte van viure  quatre-cents anys esclavitzats. Fins que Moisès els va poder treure d’allà i els va tornar a conduir cap a Canaan.

Hil·lel havia après quantitat de coses. De Moisès més que de cap altre: dels quaranta anys que els va guiar pel desert, de la saviesa que va rebre dalt del Sinaí, com va baixar de la muntanya amb els manaments, amb totes les indicacions del que havien de fer per viure una vida ben orientada. Les aus sabien en quina direcció havien de volar, les guineus on fer els seus caus, cada animal sabia com havia de viure. Les estrelles del cel, el sol i la lluna, … cada astre, cada ésser, coneixia quin era el seu lloc, què era el que havia de fer. Però, i els éssers humans, què? Quantes generacions havien vist la llum del sol des els temps del pare Abraham? Calia renovar aquella antiga aliança, tornar a pensar en què consistia, quins eren els drets, quins eren els deures… Com havien de viure les persones per viure com persones?

  Moisès va pujar al Sinaí amb aquesta pregunta i va passar molts dies dalt de la muntanya. Quan va tornar entre els seus era ple de saviesa i de força, portava gravades sobre pedra les deu normes que servirien de constitució i va anar explicant punt per punt com fer per viure rectament i prosperar, en pau i feliços, mantenint el pacte d’aliança amb Déu, el Poder de l’univers.

Però els temps de Moisès quedaven molt lluny… més de 1200 anys lluny!! Després de tant de temps, no era pas fàcil interpretar bé el sentit del que havia dit Moisès. Si més no, és el que pensava Hil·lel.

Posem que Moisès va dir que calia deixar la terra sense llaurar un any de cada set -rumiava Hil·lel-. “Molt bé, però el meu pare no en té de terres per a llaurar; el meu pare fa feines ara aquí, ara allà, ajuda algun agricultor, carrega i descarrega mercaderies, i altres coses per l’estil. Aleshores, què ha de fer? Com que no té terres, no n’ha de fer res d’allò de l’any de cada set, oi? O sí?”

Potser havia de fer alguna cosa que s’hi semblés. “I què vol dir semblar-s’hi?” -es preguntava Hil·lel sense deixar de donar-hi voltes-. Tot depenia del motiu pel qual Moisès recomanava fer una cosa i no una altra. Quin era el sentit d’aquell consell: ‘un any de cada set, deixar la terra sense llaurar’? Això! El “sentit” era el que preocupava a Hil·lel.

D’exemples com aquest, tants com vulgueu. Havia passat molt de temps des de Moisès! Havien passat moltes coses. S’havien instal·lat en terres de Canaan; el poble havia escollit reis, el rei Salomó havia construït un gran Temple a Jerusalem, els profetes havien renyat els reis i els sacerdots del Temple perquè acumulaven moltes riqueses, en lloc de repartir-les com havia dit Moisès. Els exèrcits de Nabucodonosor havien derruït el Temple i deportat moltes famílies cap a Babilònia (com la de Hil·lel, que ja s’hi havia quedat per sempre més) … Si n’arriben a passar de coses en 1200 anys!

I ara, lluny de les terres de Canaan i de Jerusalem, Hil·lel no deixava de preguntar-se què era el que realment importava de tot allò que havia ensenyat Moisès. Alguna cosa no acabava de rutllar prou bé quan resulta que qui governava en terres d’Israel eren els romans; quan els romans, i també els grecs, tenien molts més recursos que els jueus; quan hi havia tantes famílies de les dotze tribus escampades per aquí i per allà; quan hi havia tanta gent vivint en situacions difícils… Amb qui havien pactat els altres?

“És Adonai, el Senyor, que s’oblida de les seves promeses o som les persones les que fallem en complir la nostra part del pacte?” Hil·lel no ho veia gens clar tot allò. Havia preguntat al seu pare, i també al rabí. Li insistien en que el que havia de fer era recordar sempre l’Escriptura, recordar sempre, creure i obeir. Però ell no en tenia prou amb aquestes mitges respostes…

Xema’ Israel, Adnonai Eloheinu, Adonai Ejad … “Escolta Israel, el Senyor és el teu Déu, el Senyor és U. L’estimaràs amb tot el cor…” Si tot fos tan fàcil com ficar les paraules dins una caixeta… Gravades prou que les tenia ben gravades, tan gravades com el seu propi nom! Però, les havia entès aquelles paraules que no havia d’oblidar? A Hil·lel li semblava que no… Com podia estimar amb tot el cor i totes les forces allò que no havia vist mai? Com, eh? Altres coses eren més senzilles. “No feu ídols”, per exemple, o “honreu els pares”, o “no desitgeu allò que pertanyi a un altre”, “el dissabte en lloc de treballar, reflexioneu, pregueu i descanseu”… tot això eren coses que es podien entendre; però, …“estimar amb tot el cor i totes les forces”… no ho veia gens clar!

                                                         per continuar llegint: DESCARREGA el capítol 

 

desitgeu allò que pertanyi a un altre”, “el dissabte en lloc de treballar, reflexioneu, pregueu i descanseu”… tot això eren coses que es podien entendre; però, …“estimar amb tot el cor i totes les forces”… no ho veia gens clar!