Marià Corbí

Reconeixement

La ciència al servei del sentir silenciós

La ciència pot catapultar el sentit més enllà dels límits de l’egocentrisme quotidià.Cada ésser vivent, cada planta i cada animal encarna i incorpora una immensitat indescriptible de complexitat, de procés, d’espai i de temps. Cada un dels éssers que conviuen amb nosaltres, els nostres coetanis en aquest petit planeta que roda en el cosmos, és una immensitat perquè el seu entramat ve dels inabastables espais i llunyanies temporals.
          Els coneixements que hem adquirit s’han d’utilitzar per desmantellar l’aixopluc a la nostra mida que ens hem construït per poder viure en aquest cosmos desmesurat. Allò que ens diuen les nostres ciències destrueix les curtes mides del nostre aixopluc i permet que ens envaeixin les potents dimensions de la immensitat.

Aquestes dimensions, com una torrentada, arrasen el sentir de la nostra vida diària, perquè arrosseguen amb elles el món que hem construït a la nostra escarida mida.

Podem utilitzar les nostres ciències per fer callar la construcció mental, perceptiva i sensitiva, que la nostra necessitat fa de tot allò que ens envolta. Els nostres sabers científics buiden de contingut, consistència i fermesa la nostra percepció i el nostre sentir quotidià del cosmos.

El saber científic pot convertir-se en un instrument per abnegar el saber comú i per buidar el sentit comú, i així ser un útil eficaç per despertar la possibilitat d’un nou sentir.

Utilitzem les construccions de la ciència per ventar les nostres construccions quotidianes i desplaçar així el nostre sentir. No les utilitzem per quedar-nos-hi, això seria fer ciència i no pas camí de silenci.

Utilitzem les ciències perquè la immensitat, com un huracà, deixi el nostre sentir a la intempèrie, en el cosmos, En aquesta situació, el jo i totes les seves construccions, quotidianes i científiques, perden peu davant del nou sentir de la immensitat de cada ésser vivent.

Des del silenci de les construccions, des de la necessitat i des del nou sentir, cada cosa és un punt intens de llum en la immensitat, un discurs silenciós i sense fi.

Veure d’aquesta manera les plantes, els animals, les persones, és veure el Buit, perquè es percep i sent allò que queda després que l’huracà hagi arrasat totes les construccions del nostre pensar, sentir i creure: el silenci definitiu i total.

Veure el Buit és veure i sentir un món infinit de silenci i de llum, sense mesures. Aquest és el món de la llibertat sense límits. Aquí només compta una visió que és ment i carn.

Ens hem d’obstinar a aconseguir que la visió arribi a la carn, perquè si no les construccions es refarien, l’aixopluc es reedificaria i la vida tornaria a girar en cercles repetitius. I quan la necessitat repeteix els seus cicles, s’acaba la novetat, la llibertat i la llum.

 

El coneixement i el reconeixement

Conèixer és la gran tasca del camí interior. Adquirir coneixement és aprendre de les coses.

Hi ha tant per aprendre i és tan escàs el temps!

            Tanmateix, el coneixement propi del camí interior no és una acumulació de sabers, perquè es tracta d’un conèixer que no és augment de dades, sinó un reconeixement.

            Reconèixer és fer-se present a totes i cada una de les coses perquè les coses se’t facin presents a tu.

            Quan els arbres, les flors, les muntanyes o les estrelles es fan presents a la ment i al cor i les reconeixem, es fan presents amb tota la immensitat de la seva història, de la seva grandesa i el seu misteri. Reconèixer-les no suposa ni exigeix saber-ne moltes de coses, suposa només saber que són aquí, davant meu i amb mi, amb tot el pes del seu ésser i la seva incògnita inesgotable.

            Som éssers cognoscitius, però el nostre destí no és tant conèixer com reconèixer.

            El coneixement pot ser fred i distanciat; el reconeixement no pot ser més que interessat i càlid. Si manca l’interès, que és amor, res no pot fer-se realment present i ser reconegut. Reconèixer és fer present tot el meu ésser, amb les seves facultats, a alguna cosa que se’m fa present amb tota la seva autonomia i el seu misteri.

            Reconèixer és una comunió de presències.

            La comunió de presències, ¿no és amor?

            Aquesta és la incommensurable bellesa del destí humà.

 

Fer esclatar el temps quotidià pot introduir el sentir dins del silenci

            Es pot utilitzar la ment per fer explotar el temps ordinari i empènyer així el sentir més enllà de les mesures domesticades quotidianes. Això equival a utilitzar el nostre saber per enderrocar els nostres aixoplucs i introduir-nos en el silenci.

Cada ésser viu, cada pedra, planta o animal, ha requerit per ser allò que és, que existissin prèviament les immensitats dels espais siderals en els quals es van formar les estrelles durant mil milions d’anys, on es van extingir i explotar.

Tots els materials dels quals està feta la Terra, les roques, les plantes, i els animals, van passar, per formar-se, pels immensos forns estel·lars i els seus llarguíssims processos. Cada ésser, sigui un terrós de terra, un insecte, una flor, un animal o un ésser humà, ha necessitat que existissin els espais immensos, els immensos sols i també els seus immensos processos.

Així, cada ésser humil, que avui és i demà desapareix, incorpora, en la seva petitesa i insignificància, el temps i l’espai del cosmos. Cada ésser és immensitat.

S’ha d’aprendre a veure totes les coses, i a nosaltres mateixos entre elles, des d’aquesta perspectiva. Aquesta perspectiva és la veritablement real i no la que fingeix la familiaritat de la vida quotidiana.

És cert que cap dels arbres, plantes o animals que són amb mi no viuen més que pocs anys o, fins i tot, dies, però no és la perspectiva de la ràpida successió dels individus el que compta. El que compta és el relleu que una generació passa a l’altra en la carrera de la seva ràpida successió. La mateixa torxa que porto a les meves mans com a home, fa milions d’anys que passa de mà en mà, de generació en generació. Les mans van canviat, però el que compta és la torxa. Les mans diferents són el mitjà a través del qual la torxa es perpetua.

Es va necessitar tota aquesta immensitat d’espai, de temps i de processos només per obtenir la matèria de la qual estan fetes les coses. Després, per arribar a cada un dels éssers vivents amb els quals convivim, una altra vegada milions d’anys de processos fins a aconseguir cada una de les especificitats; milions d’anys pera arribar a ser un roure, un pi, un gos, una mosca o un ésser humà. I, després, uns altres milions d’anys sobrevivint en una espècie determinada fins  arribar on som ara. Quants milions d’anys de transformacions, de tempteigs i de permanència hi ha en cada rosa, en cada granota, en cada arbre! Cada granota és la presència de tota l’espècie de granotes. La que rauca a prop de la meva finestra ja ho feia al costat dels grans dinosaures. En cada granota, con em cada bri d’herba o en cada matoll, són presents la immensitat dels espais, una història incommensurable i una llarga promesa.

 

Sentir aquest vell i nou món

 Les coses més belles que es poden veure i sentir, passejant per les muntanyes i els seus boscos, són aquí des de fa milions d’anys i continuaran aquí quan ens n’haguem anat:

el so del vent entre els arbres;

el cant dolç dels ocells a l’alba, quan despunta el sol a l’horitzó;

el cant dels grills i dels saltamartins als prats;

el tumultuós raucar de les granotes als bassals;

el lliscar lent dels núvols al cel;

la bellesa blavosa de les muntanyes en la llunyania;

la lluïssor transparent de les fulles dels roures;

les taques fosques del verd dels pins i els ginebrons;

la delicadesa humil i esplèndida de les flors dels prats;

la molsa i els líquens de les roques del boscatge;

la lluïssor intensa i pàl·lida de la lluna mentre se sent el cant primaveral dels rossinyols i el repicar del cant de l’enganyapastors.

Tot això fa milions d’anys que passa i així seguirà.

Tot això és d’una inimaginable esplendor i d’una bellesa inesgotable.

Tot és mans, dolç, profund, vell i sempre nou.

Com un riu profund que discorre impassible i indiferent en el seu devessall de meravella.

Puc contemplar-ho, alegrar-me amb la seva visió i sentir la seva bellesa. Només tinc uns instants per veure-ho, estimar-ho i després morir. Aquest és el meu destí i és bell. És bell ser una espurna de llum i de foc d’aquest riu calmat del misteri, que ve de molt, molt lluny i va molt, molt lluny; és bell ser una espurna que brolla de les aigües, vibra uns instants commoguda i torna a submergir-se en les aigües velles i noves.

Aquest és el nou i vell sentir: el fonament del coneixement que traspassa les concepcions i les creences i que obre a l’experiència sagrada.

(M. Corbí. El camí interior, més enllà de les formes religioses. pgs. 172, 176-177)