Teresa Guardans

Religió a l’escola?

Teresa Guardans

La reflexió entorn al lloc i el tractament del fet religiós en els centres d’ensenyament té una entitat pròpia; té llarga història, prèvia a la preocupació per com gestionar la pluralitat cultural i religiosa que, avui,  caracteritza els centres. Una història relacionada, com bé sabem, amb la secularització de més i més àmbits de les nostres societats, la seva organització, comprensió i gestió de l’entorn, fonaments del sentit personal i col·lectiu, etcètera. Una entitat pròpia, ampliada per una transformació de la realitat religiosa que cada dia mostra un rostre més i més plural. El que, probablement, podrem agrair a l’actual diversitat sociocultural i religiosa és que ens ha ajudat a desplaçar-nos del punt mort de l’antagonisme creença/no creença    aportant nous elements al debat.

 La diversitat ens ha posat cara a cara davant l’evidència que el terme “religió” és immensament polivalent. Estretament relacionat amb aspectes culturals, socials i individuals que d’una manera o altra el condicionen. Com abordar-ho? Davant d’aquesta complexitat: de què parlem quan parlem “d’educació i fet religiós”

Conèixer tradicions i costums, noms i dades, ens diu alguna cosa de la natura de l’àmbit que volem estudiar? Un llistat de moviments musicals, de compositors i d’obres, sense cap audició, sense una introducció a les bases del llenguatge musical o als instruments, és ensenyar música? Però, per altra banda… les audicions…, procurar despertar l’oïda…, no serà fer “catequesi musical”? La catequesi, en aquest cas, seria prioritzar una opció determinada. En canvi, dotar d’instruments i possibilitats per a la indagació lliure, sembla apuntar en la direcció contrària a la indoctrinació o a la transmissió d’una fe concreta. Una petita història d’Anthony de Mello ens ajudarà a veure-ho més clar.

De Mello[1] ens parla d’un explorador que torna de l’Amazones, mancat de paraules per a poder transmetre les sensacions que l’havien inundat davant de tantes realitats noves i desconegudes, de tantes belleses i perills; va animar als seus a que ho descobrissin per ells mateixos. Aleshores els traçà un mapa per tal d’orientar-los. El mapa va acabar penjat a l’ajuntament, en un lloc ben visible; molts se’n feren còpies, altres s’inclinaven amb veneració davant del mapa, l’adoraven… i, tots plegats, es consideraven bons experts del riu!

 

L’Amazones dóna molt de sí…, d’exploradors, d’expedicions i de mapes n’hi ha més d’un. Procurarem enumerar-los tots, si més no els principals, on es troben els mapes, com estan decorats, qui els adora i de quines maneres… Sense oblidar parlar d’aquells que no creuen en mapes ni en fan còpies… N’hi ha prou amb aquest tractament “equilibrat” respecte a la presència plural de mapes i d’experts en mapes per a tenir alguna noticia del que és un  mapa? Què és un mapa? què simbolitza? què comunica? a què fa referència? El convenciment que impregna la nostra proposta és que sense la intuïció de la possibilitat d’exploració del riu i del que pot ser un riu, els mapes són unes realitats mudes, buides de significat i de valor. Mancats d’aquesta intuïció les paraules dels exploradors no comuniquen res. Mancats d’aquesta intuïció ens falta la clau d’accés que ens permetria comprendre la part central del llegat de les tradicions religioses i interpretar les seves manifestacions culturals. La clau d’accés que fa possible el desenvolupament d’un esperit crític, capaç de valorar les realitzacions humanes des de la perspectiva del que és el seu àmbit d’aportació i de significat.

Per contra, si s’ofereixen les condicions i es valoren i cultiven les actituds que fan possible viure la vida humana com un procés de recerca, obert a tots els àmbits d’experiència, el llegat de saviesa d’Orient i d’Occident, el de cultures humanes més llunyanes en el temps o més properes, aquell que ens arriba des de perspectives culturals religioses i no religioses, tot aquest immens llegat, es converteix en el nostre patrimoni. Un patrimoni que serem lliures d’emprar o no, amb una llibertat exercida des de la comprensió de l’àmbit de coneixement del qual neix i vers el qual apunta.

 

I les religions, què? Com les estudiem? Què en fem de la diversitat religiosa (diverses confessions religioses i opcions no religioses) a les nostres aules? A Primària farem servir el llegat plural i divers de les tradicions religioses al servei dels temes i actituds que volem desenvolupar en cada un dels cicles. No es tracta d’oferir a Primària una simplificació del currículum de Secundària i del seu recorregut per les religions de la humanitat, sinó de posar aquelles bases actitudinals i conceptuals que faran possible situar-nos en la complexitat del fet religiós amb prou eines per a desenvolupar una capacitat reflexiva autònoma. Així a Secundària podrem aproximar-nos a les diverses tradicions amb prou bagatge com per fer front a una realitat que mostra les cares més contradictòries: des de l’amor més pur i gratuït, a la violència més il·limitada; des de la saviesa més transformadora de l’entorn humà, a la ignorància més obcecada; de la llibertat, a la fixació i submissió… Per tenir elements de criteri al bell mig de tal complexitat i diversitat, ens cal explorar a fons amb totes les nostres capacitats.

 

 


[1] cfr. El cant de l’ocell. Barcelona, Claret, 1985. p.46