Jordi Font i Rodon

SALUT MENTAL I MÍSTICA

UserFiles/Image/JordiFont.jpg


Jordi Font i Rodon

   Volem oferir una aproximació al que s’entén com a experiència mística, aquella que podríem anomenar autèntica o “normal”, per tal d’establir el diagnòstic diferencial amb les experiències místiques psicopatològiques tan abundants en els àmbits de patologies paranoides i histeroides, entre altres.

El procés psicològic evolutiu de l’experiència religiosa pot portar cap a la vida mística. Aquesta és la nostra hipòtesi. La vida mística es troba, psicològicament parlant, en l’origen i en la culminació del procés evolutiu de l’experiència religiosa. En diferent grau i amb diferents matisos, pot estar present en tota persona creient i en les diferents religions. També es pot pensar, des del punt de vista psicològic, que pertanyen a l’àmbit de la mística les experiències cimeres, extraordinàries, de goig, que obren nous horitzons (Maslow, Tagore), tot i que no hi hagi, almenys conscientment, una relació amb una experiència religiosa. […] Abordem aquí la mística des d’una aproximació només psicològica i mirant el model dels místics cristians.

Què entenem per mística?
Deixem de banda la consideració dels anomenats fenòmens paramístics, que poden acompanyar o no el procés místic i que són fenòmens sensoperceptius, com ara les visions, aparicions, audicions, els èxtasis, els estigmes, les revelacions, etc. […] Considerem només el procés místic o vida mística des del punt de vista psicològic d’experiència personal interior o mental, tot i que no es pot separar de l’experiència personal externa o relacional (activitat) de la mateixa persona. I considerem aquest procés tal com es dóna com a expressió normal i no psicopatològica de la persona.

La vida mística, doncs, considerada en general, és una experiència subjectiva difícilment descriptible per part del subjecte que l’experimenta. És inefable.

És un tenir la vivència (erleben) i un experimentar mitjançant la vivència (erfahren). S’ha d’expressar amb figures al•legòriques, imatges i símbols. No és una experiència racional, conceptual.

I. Kristo (1982) diu que en el místic hi ha un autèntic creixement en el coneixement de Déu i en la intimitat amb ell, però mai un coneixement amb la certesa que allò pel qual un viu i desitja és veritat. És començament d’una nova història que un vol viure.
L’experiència mística és una experiència unitiva, d’una unió que és sentida que ve de Déu.
És una experiència que va transformant la vida del que ho viu i que fa créixer la bona relació amb els altres.

En la mesura que estableix vincles de relació amb estimació, tendeix a un creixement de les relacions personals, no està separada de la transformació amorosa de la vida de la persona. Això es fa palès en les seves activitats externes relacionals, enfocades cap a promoure amb estimació el bé en els altres.

El místic no defuig les dificultats de la vida, tant les personals com les socials, ans les encara bé.

És una experiència en què la recerca reflexiva hi és a l’inici. La voluntat no és la que assoleix l’experiència. L’esforç que es posa en la vivència mística per a la recerca del Déu desitjat no es veu corresposta amb equivalència, a voluntat del subjecte. Es percep com a “vinguda de fora”.

[…] Finalment, és una experiència il•luminadora més que cap altra cosa i dóna una certesa, una “clarividència”, superior a tota altra. Encara que el místic, a diferència de la clarividència del psicòtic, admet que es podria enganyar, però en té un convenciment pacífic.

El procés psicològic de l’experiència mística
Anàlogament al desenvolupament de la personalitat, hi ha un procés de creixement en l’experiència mística. Es pot dir, des del punt de vista psicològic, que en la vida mística el fonamental a l’inici és un procés voluntari i conscient, que és en part “actiu” i en part “passiu”; es tracta d’una “activa passivitat”, és una receptivitat amorosa que s’origina a voltes insensiblement per un progressiu despullar-se dels propis interessos, per anar a la recerca de l’altre. És un procés en el qual hi ha un desig amorós de l’altre que porta a la renúncia de desigs personals, ja siguin desigs sensibles, sensorials o mentals,

Aquesta renúncia als propis desigs va fornint la possibilitat d’obrir-se a una nova capacitat simbolitzadora, a una major creativitat. La renúncia ve moguda pel desig amorós de la unió amb l’objecte de la relació, desitjat i seleccionat (Déu), el qual objecte de la relació amorosa transcendeix, depassa el valor de tots els altres objectes de relació que són immanents. […]

Volem recollir la pregunta que sovint es planteja: ¿no es tracta d’experiències psicològiques regressives, patològiques? ¿No es tracta d’un fenomen d’estimulació de zones neurològiques que també s’assoleix amb substàncies al•lucinògenes, o bé a causa d’un focus epilèptic? ¿No serà doncs, el camí místic un camí regressiu i psicopatològic, en lloc de ser un camí de creixement mental i emocional?

Si s’atén, en primer lloc, a la fenomenologia o simptomatologia de les característiques psicològiques del místic i es fa una acurada descripció dels processos místics psicopatològics o al•lucinògens (Font i Rodon , 1983), es pot constatar la diferència entre les vertaderes experiències místiques i les experiències pseudomístiques, psicòtiques, neuròtiques o les produïdes per substàncies al•lucinògenes, que responen primordialment a un cert grau de psicopatologia regressiva i/o també a estimulacions amb substàncies psicotròpiques. Clínicament, creiem que es pot establir un diagnòstic simptomatològic diferencial entre: a) experiències dites “místiques” de tipus experimental (substàncies psicotròpiques), b) experiències pseudomístiques de caire psicopatològic i c) experiències místiques sanes.

a) Experiències de caire “místic” induïdes per l’administració de substàncies psicotròpiques.
Depèn de la substància administrada […] S’experimenten sensopercepcions vives i molt intenses, colors variats i vius, sons, fantasies al•lucinatòries, sobretot visuals, fenòmens i estats de consciència eufòrics o bé culpabilitzadors. Sentiments que emergeixen d’un fons no conscient. Son vivències anàrquiques, dissociades de la realitat. […] Els continguts delirants que poden aparèixer son més fàcilment modificables que els deliris dels psicòtics.

b) Experiències pseudomístiques de caire psicopatològic.
Solen estar focalitzades en una àrea de l’experiència religiosa i organitzades a l’entorn d’un nucli delirant, per exemple, creure’s un ésser diví que ha de donar un missatge al món.

No són gaire o gens influenciables pels de fora. No admeten crítica correctiva. El convenciment és tan gran, que poden fer confondre amb la certesa que tenen les experiències místiques vertaderes, si no fos pels altres símpotomes concomitants i perquè el místic vertader admet la crítica, la possibilitat que es pot equivocar.

Hi ha productivitat mental i quan es generen continguts negatius o destructius es pot arribar a ser ben perillós, per la capacitat que té de fer prosèlits (suïcidis col•lectius!). Hi ha una manca de connexió amb la realitat de l’entorn. Les experiències són egocèntriques; o s’imposen als altres o no es deixen reconduir. A més de les funcions sensoperceptives (al•lucinacions), s’afecten la percepció del propi jo i les del pensament (deliris):

c) Experiències místiques sanes.
Són manifestacions d’un procés que tendeix al creixement emocional i personal del subjecte, i no a la regressió.

Això es manifesta, per part del subjecte, en la capacitat d’anar-se desprenent dels propis trets narcisistes, egocèntrics, en favor de l’estimació de l’altre: de Déu i del proïsme.
Van creixent les capacitats relacionals, que esdevenen satisfactòries per al propi subjecte i per als altres.

[…] Una vida mística transforma i fa creatiu. Condueix cap a un creixement personal, es converteix en subjecte de conductes amb bona relació personal envers els altres, tant en el pla social d’activitats constructives, com en el personal d’estimació amorosa i activa.

[…] La relació del místic amb Déu és un fet intern i, a més, inefable, però es poden percebre els efectes que té en la vida personal l’acció amorosa del Transcendent envers la persona que el desitja i el cerca. S’expressa en la vida sencera de la persona, en el seu món intern i també en les seves conductes i activitats personals i socials. És el que va apareixent d’un procés continu de creixement que implica conversió, despreniment d’autoestimes narcisistes, elecció lliure i selectiva d’entregar-se al risc d’estimar sense posar-hi límits ni condicions.

Encara que sigui només enumerant-les, sembla adequat referir-se a les característiques de la salut mental, que són també les d’una bona salut psicològica en l’experiència mística, tot recordant els indicadors de salut que van ser establerts en el Congrés de Perpinyà el 1976:
– Capacitat de reaccionar davant les dificultats i frustracions adaptant-se a la nova situació, o bé, si aquesta situació no és sana, procurant canviar-la.
– Continu creixement a través del procés vital, sense quedar estancat o decantar-se cap a un procés regressiu.
– Capacitat d’adquirir la pròpia autonomia mental i tipificar les pròpies normatives que regeixin el propi criteri i el comportament.
– Integrar tots els aspectes personals en una unitat o identitat que abasti tota la vida, fins i tot la pròpia mort.
– Establir relacions interpersonals positives i satisfactòries tant per al propi subjecte com per als altres.
– Poder trobar goig en la mateixa prossecució dels objectius vitals, encara que no s’arribi a reeixir.

Segons aquesta nostra manera de veure, podem dir que, des del punt de vista psicològic, la vida mística:
– No és una experiència psicopatològica.
– No és una utopia reservada només a unes poques persones que s’hi disposen favorablement, sinó que és una possibilitat per a tot creient i per a tota persona humana en la mesura que l’experiència mística no s’encercla en l’experiència subjectiva de l’individu que la viu, sinó que es manifesta en tota la seva vida.

(Jordi Font i Rodon. Religió, psicopatologia i salut mental: introducció a la psicologia de les experiències religioses. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999. –selecció, pgs. 48-65-)