Teresa Guardans

Satyakama Jabala vol saber qui és

Files/1338144072 El Rixi T99x128.jpg

Satyakama, amb les seves preguntes, és un noi que apareix a l’Upanixad Xandogya, un venerable escrit de més de 2600 anys. Ell ens introduirà a l’hinduisme. Les seves preocupacions, els seus interrogants, la seva recerca vital, ens permetran aproximar-nos a la perspectiva hindú de l’existència i a alguns dels elements que configuren el seu paisatge.  [El text forma part del llibre de T. Guardans: Les religions, cinc claus. Octaedro, 2007. 143 p.]

(descarrega el pdf)

Aquesta és la història de Satyakama, un noi que -pel que expliquen els Upanixads- va viure a l’Índia fa més de 2.600 anys.

Upanixad és una paraula sànscrita que vol dir: “asseure’s atentament als peus de…”. Als peus de qui? Als peus dels savis. Grans i joves s’endinsaven als boscos a la recerca d’aquells que els podien ajudar a comprendre la vida i el sentit de l’existència. Asseguts al voltant del mestre preguntaven, escoltaven i reflexionaven. Podríem dir que els Upanixads són una mena d’apunts de classe, els apunts d’unes classes força especials.

Al bosc, doncs, no s’hi anava per aprendre un ofici; al bosc s’hi anava per créixer en saviesa, per créixer en profunditat. I aquest créixer no tenia límits d’edat, ni mínim ni màxim. Els Upanixad recullen aquestes “classes” impartides als boscos de l’Índia fa més de dos mil anys. Gràcies a aquests textos hem pogut tenir notícia de la tenacitat de joves i grans, dels esforços per aprofundir en els “coms” i en els “per quès”; així han arribat fins a nosaltres les preguntes de Shvetaketu, o les de Gârjî -filla de Vachaknu-, Nachiketa -el fill de Vajashrava-, les de Satyakama Jabala i les de molts altres. La història d’aquest darrer la trobem a l’Upanixad Xandogya, un text d’uns 2600 anys d’antiguitat.

Satyakama era orfe. De la seva família, només sabia que la seva mare es deia Jabala, això és el que li havien dit. I el seu pare,… qui ho sap! Jabala havia treballat a tantes cases, que ves a saber qui era el pare de Satyakama. D’aixopluc, o de menjar, no n’hi havia faltat mai, sempre havia trobat alguna ma amiga. Eren altres coses les que Satyakama trobava a faltar: li agradaria viure en una casa que fos la de la seva família, amb el foc sagrat encès, com totes les cases. Amb les imatges dels déus que guien i protegeixen. Si tingués casa seva amb el seu altar, posaria flors a la deessa de la felicitat, Lakshmi, per que tots fossin feliços; i a Ganesa, el déu amb cap d’elefant, el qui supera tots els obstacles. Sense casa ni altar, qui eren els seus déus? Quines les seves responsabilitats? De quina manera havia de viure?

Si hagués nascut en una família de la casta dels guerrers, ja estaria aprenent l’art de la lluita i l’estratègia, preparant-se bé per a ser acceptat com a guerrer tan bon punt fes els onze anys. Aleshores en la seva Upanayama rebria el cordó de cànem, símbol del lligam amb el seu grup. Si hagués nascut en una família del grup dels comerciants i terratinents, si fos un vaisya, estaria aprenent les arts del comerç o els secrets de les bones collites; aprendria bé l’ofici del seu pare i als dotze anys estaria a punt per la seva Upanayama on li imposarien el cordó sagrat de llana amb el que se sabria unit al seu grup per sempre. I si hagués nascut brahman, la seva família s’encarregaria de la interpretació de les escriptures -els Vedes-,  s’ocuparia dels rituals, sabria com retre honors als déus. Si fos de família brahman, als vuit anys ja hauria rebut el cordó sagrat de cotó que el comprometia a posar-se a estudiar pel bé de tots, per que tot funcionés segons el sanatana dharma, el recte camí etern.

L’UPANAYAMA, la cerimònia d’imposició del cordó sagrat, simbolitza el pas al món dels grans: s’inicia una nova etapa de la vida, els nois i noies passen a tenir responsabilitat sobre els seus actes. És molt freqüent, que, en la Upanayama, els joves rebin el seu nom d’adults.

Sanatana vol dir “etern” i dharma “doctrina”, “conducta recta”, “honradesa”. És el veritable nom de l’hinduisme. “Hinduisme” és la paraula que van fer servir els europeus per referir-se a la religió i la cultura tradicional de l’Índia; però els seus habitants en diuen sanatana dharma, és a dir, recte camí etern. El sanatana dharma regia els drets i deures de cada casta, distribuïa els papers de cadascú en una societat complexa.

Satyakama ja tenia deu anys i es trobava ben perdut. Quin seria el cordó sagrat amb el que ell participaria en el teixit de la societat?

– No sé si sóc ksatriya, vaysia o brahman. O potser sóc un sudra, un operari, un servidor. No sé quin és el meu dharma, la via que he de seguir. No sé com m’he de comportar, si com a guerrer o com a servidor, si com a comerciant o com a sacerdot.

Ell pensava que la vida dels altres nois i noies seguien un rumb, com les aigües dels rius, segons la família a la que pertanyien. Però quin era el sentit de la vida de Satyakama, el fill de Jabala? Quin seria el seu objectiu?

Ja que no tenia la resposta, el millor que podia fer era buscar-la -va pensar-. On? Havia sentit a dir que a les Escriptures hi havia totes les respostes. Però quin mestre ensenyaria els secrets de les Escriptures a un noi que no era un brahman? O potser sí que ho era? Ves a saber! “Com a mínim, ho vull intentar” -va dir-se a sí mateix.

I tot decidit va marxar a la recerca de Hâridrumata Gautama, el rixi del bosc.

(Per continuar llegint, descarrega el pdf)