Antoni Prevosti

SI ENCARA NO COMPRENEM LA VIDA… L’ensenyament de Confuci

UserFiles/Image/Lun Yu.jpg

El Mestre digué: “Aprendre i, en cada ocasió, practicar el que s’ha après: ¿que no és un goig això? Tenir algun vell amic vingut de contrades llunyanes: ¿que no és un plaer, això? Ser ignorat dels homes i no indignar-se’n: ¿que no és ser noble, això?” (I,1)

El Mestre digué: “Yóu, ¿vols que t’instrueixi sobre el saber? Considerar que ho saps quan ho saps i considerar que no ho saps quan no ho saps. Això és saber” (II, 17)

Zidong digué: “el que no vull que els altres m’infligeixin, jo igualment procuro no infligir-ho als altres”. El Mestre digué: “Ai, Cì! ¡No hi arribes pas a això!” (V, 12)

El Mestre digué: “a qui no té ardor, no l’il·lustro. A qui no balbuceja o intenta expressar-se, no l’instrueixo” (VII, 8)

El Mestre digué: “De genis, jo no he aconseguit de veure’n cap. Aconseguir de veure un home noble, això ja m’està bé.” El Mestre digué: “d’homes bons, jo no he aconseguit de veure’n cap. Aconseguir de veure’n un que tingui constància, això ja m’està bé. ¡És ben difícil tenir constància, quan de la mancança se n’ha de fer possessió, de la buidor se n’ha de fer plenitud, de les restriccions se n’ha de fer abundància!” (VII, 26)

El Mestre digué: “¿si la solidaritat humana es troba lluny?” Només cal que jo la desitgi, i la solidaritat humana haurà arribat.” (VII,30)

Jilú preguntà sobre el servei a les ànimes i als déus. El Mestre digué: “si encara no som capaços de servir els homes, ¿com podem servir les ànimes?” Digué: m’atreveixo a preguntar sobre la mort.” Respongué: “si encara no comprenem la vida, ¿com podem comprendre la mort?” (XI, 12)

*****

Confuci, el personatge principal de les Analectes, ha estat repetidament comparat amb Sòcrates. Ja Fénélon reunia els dos personatges als seus Dialogues des morts : Confuci hi obre la conversa dient que s’ha assabentat que els europeus l’anomenen el Sòcrates de la Xina. En la seva cèlebre història de la filosofia xinesa, Fung Yu-lan sosté també de manera destacada: “Les activitats de Confuci i la seva influència en la història xinesa, han estat similars a les de Sòcrates a Occident” Les generacions posteriors van atribuir a Confuci una extensa obra literària. Tanmateix, avui preval l’opinió que no va escriure res, sinó que el seu pensament ens ha estat transmès a través dels seus deixebles. També en això la comparança amb Sòcrates resulta adient. Les Analectes són considerades avui majoritàriament com la font més fiable dins d’aquesta transmissió que passa pels deixebles.
(…) El nom xinès de les Analectes és “Lún yû”. El sentit d’aquesta expressió sembla que és “Dites selectes”. D’aquí ve que alguns traductors optin pel títol de Diàlegs, mentre que d’altres prefereixen Analectes. Aquest nom, d’origen grec, que vol dir “aplec de fragments escollits”, ha esdevingut de tal manera associat amb l’obra que tenim entre mans, que sembla innecessari anar a cercar una altra forma de traduir-ne el títol.
Un conegut passatge de l’historiador xinès del segle I Ban Gù presenta així el contingut d’aquest llibre:
“el Lún yû conté les respostes de Confuci als seus deixebles i contemporanis, com també les converses dels deixebles entre ells i les dites que havien escoltat del Mestre. En aquell temps, cada deixeble tenia les seves anotacions. A la mort del Mestre, doncs, els deixebles les van reunir i en van fer una compilació.”
Aquest passatge ens informa sobre la composició de les Analectes: l’autor no és pas Confuci, sinó els seus seguidors. Ni és una obra unitària, sinó una compilació procedent de diverses mans, cadascuna de les quals aporta la seva perspectiva pròpia. Caldria afegir-hi, encara, que no cla pensar únicament, en els deixebles de primera generació, sinó els de segona i tercera (…) Amb tot, les Analectes són ara, per a nosaltres, la font primària existent per al coneixement del Confuci històric, el seu entorn, el seu ensenyuament i la seva escola. (…)
Les Analectes ens ofereixne, després d’una lectura pausada i reflexiva, una imatge força viva i matissada d’un antic mestre amb el seu entorn i el seu ensenyament. Dit d’una manera ràpida: el retrat d’un home, els elements d’un pensament pràctic i una llambregada a la societat xinesa de l’antiguitat.
En primer lloc, anem trobant la imatge d’un Confuci atractiu i molt humà. Un mestre, evidentment, que té molt a dir, però que reconeix els errors; que es pren molt seriosament el que és fonamental en la vida i en la convivència humanes, però que fa broma o arriba a dir que era broma el que ha dit a la lleugera; que plora la mort dels amics, que li agrada la música, que encaixa reprensions dels propis deixebles o de desconeguts, que sent entusiasme, que coneix la decrepitud de l’edat, però que no està tan preocupat per ell mateix com perquè això li importi gaire. Confuci havia de ser una personalitat que impressionava la seva generació, i sobretot –em fa l’efecte- els joves de la seva època. Com s’explica, si no, la fulgurant ascensió del seu nom a la categoria de mestre per antonomàsia? Ja que és així, en aquesta qualitat, com apareix en els textos dels mestres de pensament dels segles successius, tant si és per exalçar-lo com si és per ridiculitzar-lo.
A més del retrat d’un gran home, en les Analectes trobarem els elements d’un pensament pràctic, un ensenyament per a la vida. El retrat de l’home i el seu ensenyament, però, no són aspectes que es puguin separar, ja que la doctrina ètica i política de les Analectes no es presenta de manera abstracta ni sistematitzada en principis, sinó que, a més de ser formulada en sentències, es troba incorporada als personatges que la viuen, que l’exemplifiquen o que en són contraexemples.


(Antoni PREVOSTI, extret de la Introducció a la seva edició i traducció de les “Analectes de Confuci” –Barcelona, Fragmenta, 2007-.