Carlo Rovelli

Som part del nostre món

Carlo Rovelli

El text és un extracte del capítol “Per acabar: nosaltres”, del llibre de Carlo Rovelli Set lliçons breus de física (Anagrama, 2016. pgs. 71-86). Un llibre ple de bellesa en el que el científic convida els lectors a recórrer els últims cent anys d’aportacions de la física en l’esforç d’interpretació de la realitat; i, des del “contacte amb l’oceà de tot el que no sabem”, ofereix una reflexió final sobre el lloc de la humanitat en aquesta trama infinita.

 

rovelli-7-breus-llic%cc%a7ons(…) ¿Quin lloc ocupem nosaltres, éssers humans que percebem, decidim, riem i plorem, en aquest gran quadre del món que ofereix la física contemporània? Si el món és una proliferació d’efímers quàntums d’espai i de matèria, un immens joc d’encaixos, d’espai i partícules elementals, ¿què som? ¿També estem fets de quàntums i partícules? Però aleshores, ¿d’on ve aquella sensació d’existir individualment i en primera persona que tenim cadascun de nosaltres? Llavors, ¿què són els nostres valors, els nostres somnis, les nostres emocions, el nostre mateix saber? ¿Què som nosaltres en aquest món immens i rutilant?

(…) Nosaltres, éssers humans, som en primer lloc el subjecte que observa aquest món, els autors, col·lectivament, d’aquesta fotografia de la realitat que estem intentant compondre. Som nusos d’una xarxa d’intercanvis, de la qual aquest article és un detall, en la qual ens passem imatges, instruments, informacions i coneixement. Però del món que veiem també en som part integrant, no en som observadors externs. Hi estem ficats. La perspectiva que en tenim és des de l’interior. Estem fets dels mateixos àtoms i dels mateixos senyals de llum que s’intercanvien els pins de les muntanyes i els estels de les galàxies.

(…) En el mar immens de galàxies i d’estels, som un infinitèsim raconet aïllat; entre els arabescos infinits de formes que componen el que és real, nosaltres no som més que una giragonsa més.

Les imatges que ens construïm de l’univers viuen dins nostre, en l’espai dels nostres pensaments. Entre aquestes imatges i la realitat de la qual som part hi ha innombrables filtres: la nostra ignorància, la limitació dels nostres sentits i de la nostra intel·ligència, les condicions mateixes que la nostra naturalesa de subjectes posa a l’experiència. (…) No només aprenem, sinó que també aprenem a canviar gradualment la nostra estructura conceptual, i a adaptar-la al que aprenem. Seguim rastres per descriure millor aquest món. (…) El nostre saber reflecteix, doncs, el món. Ho fa millor o pitjor, però reprodueix el món que habitem.

Aquesta comunicació entre nosaltres i el món no és res que ens diferenciï de la resta de la natura. Les coses del món interaccionen sense parar les unes amb les altres, i, en fer-ho, l’estat de cadascuna s’enduu rastres de l’estat de les altres amb què ha interaccionat: en aquest sentit, s’intercanvien informacions les unes sobre les altres contínuament.

(…)No, no tenim res que escapi a les regularitats de la natura. Si tinguéssim alguna característica que violés les regularitats de la natura, ja ho hauríem descobert fa temps. No tenim res que violi el comportament natural de les coses. Tota la ciència moderna, de la física a la química, de la biologia a les neurociències, no fa més que reforçar aquesta observació.

(…) Quan diem que som lliures, i és cert que ho podem ser, significa que els nostres comportaments són determinats pel que passa dintre de nosaltres mateixos, al cervell, i no estan forçats des de l’exterior. Ser lliures no vol dir que els comportaments humans no siguin determinats per les lleis de la natura. Vol dir que són determinats per les lleis de la natura que actuen al cervell.

(…) ¿Això significa que quan decideixo sóc jo qui decideix? Sí, és clar, perquè seria absurd preguntar-se si jo puc fer res diferent del que decideix fer el conjunt de les meves neurones: les dues coses, com va comprendre amb una lucidesa meravellosa al segle XVII el filòsof Baruch Spinoza, són el mateix. No hi ha un jo i un les neurones del meu cervell. Es tracta del mateix. Un individu és un procés, complex, però estretament integrat.

Quan diem que el comportament humà és imprevisible, no ens equivoquem, perquè és massa complex per preveure’l, sobretot nosaltres mateixos. (…) Som font d’estupor per a nosaltres mateixos. Tenim cent mil milions de neurones al cervell, tantes com estels  una galàxia, i un nombre encara més astronòmic de connexions i combinacions en què aquestes es poden trobar. De tot això no en som conscients. Nosaltres som el procés format per aquesta complexitat, no aquella mica del què som conscients.

(…) Quan tenim la sensació de que sóc jo qui decideix, no hi ha res més correcte: ¿qui, si no?. Jo, com volia Spinoza, sóc el meu cos i el que es produeix al meu cervell i al meu cor, amb la seva complexitat il·limitada i per a mi mateix inextricable. (…) El món és complex; nosaltres el capturem amb llenguatges diversos, apropiats per als diferents processos que el componen. Cada procés complex es pot afrontar i comprendre amb llenguatges diferents a nivells diferents. Els diversos llenguatges s’encreuen i s’enriqueixen els uns als altres, com els mateixos processos.

(…) Els valors morals que tenim, les emocions, els amors, no són menys autèntics pel fet de ser part de la natura, de compartir-los amb el món animal o per haver crescut i haver estat determinats pels milions d’anys d’evolució de l’espècie. Al contrari, són més autèntics per això: són reals. Són la complexa realitat de què estem fets. La nostra realitat és el plor i el riure, la gratitud i l’altruisme, la fidelitat i les traïcions, el passat que ens persegueix i la serenitat. La realitat que vivim és constituïda per les societats, per l’emoció de la música, per les riques xarxes entrellaçades del saber comú que hem construït plegats. Tot això és part d’aquella mateixa natura que descrivim. Som part integrant de la natura, som natura, en una de les seves innombrables i variadíssimes expressions. Això ens ensenya la consciència creixent de les coses del món.

Allò que és específicament humà no ens separa de la natura, és la nostra natura. És una forma que la natura ha pres aquí al nostre planeta, en el joc infinit de les seves combinacions, de les influències i els intercanvis de correlacions i informació entre les seves parts. Qui sap quantes i quines altres complexitats extraordinàries, en formes potser fins i tot impossibles de ser imaginades per nosaltres, existeixen en els il·limitats espais del cosmos… Hi ha tant d’espai allà dalt que és pueril pensar que en aquest recó perifèric d’una galàxia de les més banals hi ha res especial. La vida a la terra no és més que una mostra del que pot passar a l’univers. La nostra ànima és tan sols una més.

(…) Potser som l’única espècie de la Terra conscient de la inevitabilitat de la pròpia mort individual: em temo que aviat també haurem de ser l’espècie que veurà conscientment com li arriba la pròpia fi, o si més no la fi de la pròpia civilització.

Com que sabem afrontar, més o menys bé, la mort individual, així afrontarem la caiguda de la nostra civilització. No és tan diferent. I no serà pas la primera civilització en caure. Els maies i Creta ja hi van passar. Naixem i morim com neixen i moren els estels, sigui individualment o col·lectivament. Aquesta és la nostra realitat. Per a nosaltres, just per la seva naturalesa efímera, la vida és preciosa. Perquè , tal com escriu Lucreci, “La nostra fam de vida és voraç; la nostra set de vida insaciable”.

Però immersos en aquesta natura que ens ha fet i que ens mena, no som éssers sense casa, suspesos entre dos mons o parts només en part de la natura i amb nostàlgia d’alguna cosa més. No: som a casa.

La natura és casa nostra i a la natura som a casa. Aquest món estrany, variat i sorprenent que explorem, on l’espai es desgrana, el temps no existeix i les coses poden no ser enlloc, no és res que ens allunyi de nosaltres: només és allò que la nostra curiositat natural ens ensenya de casa nostra. Del teixit de què estem fets nosaltres mateixos. Estem fets de la mateixa pols d’estrelles de què estan fetes les coses i, sigui quan estem immersos en el dolor o quan riem i esclatem d’alegria, no fem més que ser allò que no podem evitar ser: una part del nostre món.

(…) Aquí, a la riba del que sabem, en contacte amb l’oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè.

_____________

CARLO ROVELLI. Extret de “Set lliçons breus de física”. (Anagrama, 2016. pgs. 71-86)