Joan Maragall

Tria de poemes. Joan Maragall

Especial Joan Maragall (1860-1911)

Pirinenques

 Ben ajagut a terra…

Ben ajagut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d’un cel ben blau;
I en les albes de la gran bellugadissa
de les fulles d’acer que el vent eriça
amb tants reflects de llum enlluernadissa.

I el sol estès pertot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota froça i sens desig,
la pensa a poc a poc se’m desaferra…

I em vaig trobant tan bé en allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

 

 

 

Les muntanyes

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb el seus clars regalims
penetrava-m’hi  ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es deleia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara,
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita el viatjar amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot mou
i la humil de la flor quan se desclou
Jo era l’altitud de la carena…

Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
naixe’ en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per du’ al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

A lhora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

 

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquila
aigua mansa de cap port.

Gira, fira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels ortizons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

 

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fer-los eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home sóc i és humana ma natura
per tot quan puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i enara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença