José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
Una epistemologia axiològica
Marià Corbí
Extracte de l’obra recentment publicada: La construcción de los proyectos axiológicos colectivos. Principios de epistemología axiológica. Bubok, 2013.
La pretensió d’aquest escrit no és només teòrica, sinó també pràctica. Quin sentit tindria intentar construir una epistemologia axiològica, que és un saber sobre tots els fenòmens axiològics humans, sobre les seves funcions, la diversitat d’aspectes en què es presenta, com es van construir en el passat i com poden construir-se en el futur a les nostres condicions culturals, les interpretacions epistemològiques que suposen -i fins i tot imposen-, si aquest intent fos només teòric? Un saber sobre allò axiològic ha d’estar orientat a la pràctica.