Javier Morán

WILLIGIS JÄGER, TEÒLEG, BENEDICTÍ I MESTRE ZEN

UserFiles/Image/willigis.jpg

Javier Morán
entrevista editada a
www.redescristianas.net

“Al segle XX es van matar mútuament cent milions de persones i cap moral no va servir”.
Ratzinger em va prohibir parlar en públic, però no li’n veig fer cas per motius de consciència.
Amb un gran nombre de seguidors arran dels seus coneixements sobre la mística de les religion, l’alemany Willigis Jäger va parlar ahir, a l’Ateneo Jovellanos, de Gijón, sobre “La irrupció cap al nostre ser veritable”. Monjo benedictí, mestre zen, mestre de contemplació, va omplir l’aula de gom a gom. L’entrevista Javier Morán, a la “Nueva España”.

– A quin monestir pertany vostè?
– Visc fora del monestir perquè estic exclaustrat. Benet XVI, quan encara no era Papa, sinó en el seu anterior lloc a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, sota el nom de Ratzinger em va prohibir parlar en públic.

– Per què?
– Va pensar que jo ja no interpretava correctament el catolicisme.

– Vostè es va defensar?
– Li vaig escriure una carta dient-li que no li faria cas per motius de consciència i per motius personals.

– Per què un benedictí recorre a l’espiritualitat oriental?
– Dins l’Església catòlica no es va ensenyar l’oració contemplativa i encara avui segueix havent-hi dificultats amb aquest ensenyament.

– Va conèixer el jesuïta Anthony de Mello, amonestat també per la Santa Seu?
– Un problema semblant al meu.
– El van acusar de panteista.
– A mi m’acusen de monista, però el que jo ensenyo no hi té res a veure.

– És compatible l’espiritualitat oriental amb el credo catòlic?
– Existeix una espiritualitat transconfessional i a aquesta m’hi dedico. Però això no significa que jo hagi de deixar la confessió catòlica.
– El teòleg Rahner deia que el segle XXI, o és místic, o no serà res.
– Jo també ho crec, perquè, o bé fem experiències en l’espai transpersonal, o no podrem sobreviure com a espècie humana.

– Què significa experiència transpersonal?
– La nostra personalitat és un èxit de l’evolució, però al mateix temps significa una limitació. La nostra consciència s’ha d’ampliar. Ens hem desenvolupat des d’una consciència prehominida i d’allí evolucionem cap a una consciència màgica, després mítica, després mental racional, però no ens podem quedar aquí.

– Què és aquest aquí?
– Provenim d’un paradís en el que alguna vegada ens vam sentir en una unitat simbiòtica amb la natura, i allò que anomenem pecat original no és altra cosa que el fet d’haver desenvolupat la consciència individual fora d’aquesta simbiosi. Però, tot just en vam sortir i vam poder dir tu i jo, Caín va començar a matar Abel. Des d’aleshores la nostra espècie no ha fet altra cosa que matar-se mútuament i això s’ha anat agreujant en gran manera. Hem arribat a un punt en què no sabem com tot això pot continuar. Al segle passat es van matar mútuament cent milions de persones i no hi va valer cap moral.

– Per què?
– Aquestes frases com “has de fer”, o “el teu deure és”, no han fet que la nostra espècie humana avanci gens. Els grans professors i sacerdots del món van ser un fracàs en aquest sentit. Jo no estic en contra dels professors o dels sacerdots, però el seus ensenyaments no han ajudat els homes.

– Alternatives?
– Tenim al nostre interior possibilitats per tal de comprendre la realitat d’una manera que no es pot abordar amb la raó. La nostra consciència personal suposa un gran avenç de l’evolució, però al mateix temps suposa una limitació. Adonar-se d’aquesta limitació és essencial per a la nostra espècie.

– Quina és aquesta limitació?
– Creiem que la consciència del “jo” suposa l’única possibilitat de comprendre. Però això és igual de ximple que quan crèiem en el passat que la Terra era el centre de l’univers. Amb aquesta concepció ens hem orientat cap a un gran egocentrisme, que és la font de tots els mals que coneixem en el món. L’egocentrisme ens ha portat al caire de l’abisme de la desesperació.

– Com el podem superar?
– Per sortir d’aquesta limitació cal entrar en el nivell de la unitat. Llavors veiem que som ú amb tot i que només existeix ú. Una xarxa de pescador consisteix en moltes malles i una malla sola no té sentit. Cadascú te sentit en la totalitat.

– Però algunes religions ja prediquen l’amor al proïsme.
– Les religions prediquen l’amor i diuen “has d’estimar el teu proïsme com a tu mateix”, però les religions no ens han ajudat a donar ni un sol pas endavant. Diem “la meva religió”, “la meva confessió”,…egoisme,…i els qui no estaven d’acord els van cremar. Això segueix igual en el present: sunnites i xiïtes, jueus i musulmans, fonamentalistes dins l’Església catòlica. Tots diuen “jo, jo, jo…”. Tots els problemes del món resulten d’aquest egocentrisme.

– Les religions no han contribuït a res?
– Només canviarem si entrem em un nou nivell de consciència, en l’espai transpersonal. Superar les limitacions del jo és quelcom que la mística d’Orient i d’Occident ha sabut fer sempre, però això es pot fer dins de les religions i també fora de les religions. La majoria de persones busca fora de les seves religions.

– Les religions també han evolucionat.
– Les reformes en les religions han consistit en com canviar els mobles d’un mateix pis. Ho hem fet moltes vegades i no ha servit per a res. El que hem de fer és pujar un pis més amunt en l’experiència del fet religiós.

– Què hi ha a aquest pis?
– Un nou nivell de la consciència. Es tracta de ser més plenament humà. Cal preguntar-se quin sentit tenen aquests pocs decennis de la meva vida en un univers de milers de milions d’anys. Aquest sentit és que haig de ser plenament ser humà, i ara ho diré a la manera cristiana: Déu vol ser persona en mi, tal com jo soc en aquest moment, amb la figura que tinc. És l’únic motiu pel qual existim. Per això ballo aquesta dansa de la vida, perquè no soc jo qui estic ballant, sinó que estic ballat. Déu es balla a si mateix en mi. El mestre Eckart diu que Déu s’assaboreix a si mateix en les coses. Aquest és el motiu de la meva existència.

– I el fet transpersonal?
– Jo tinc una importància incomparable. Per això diu Eckhart que si jo no fos, Déu no seria. Per això tinc un significat únic amb la meva vida, amb aquests pocs decennis enmig de l’univers. El meu ésser veritable no és la consciència del jo, sinó quelcom que no neix i no mor. El que jo soc en el més íntim és quelcom que seguirà quan el meu cos físic hagi mort. I jo no soc l’únic que està ballant, sinó que amb mi ballen moltes persones, que tenen la mateixa importància que jo. Quan experimenti això, les meves actuacions seran diferents.

– Com arriba un a fer-se místic?
– La mística és una forma d’oració, un camí d’oració. Existeixen diferents formes d’oració i la mística n’és un d’aquests camins. I molts cristians arriben a una frontera
amb la seva oració verbal dirigida cap a un Déu personal i llavors entren en una nova forma d’oració, i aquesta oració és una nova experiència del que anomenem Déu.

– Aquesta oració, és la contemplació?
– Això es el que la tradició anomena oració contemplativa, i ho coneixem de Santa Teresa de Jesús, de Sant Joan de la Creu, de Francesc de Osuna…Hi ha un camí on s’ensenya aquesta religió mística. Totes les religions coneixen dues formes d’oració, una esotèrica i una altra exotèrica. Les religions, com el budisme, cristianisme, judaisme, hinduisme i islamisme, tenen les seves sagrades escriptures, els seus dogmes, ritus, litúrgies i aquesta forma de religiositat es resa de forma exotèrica. “Exoteròs”, en grec,
significa dir “des de fora”, i la pregària verbal o meditar sobre un text serien l’oració exotèrica. D’aquesta forma el que faig és activar les meves potències psíquiques, com les intuïcions, pensament…

– I l’oració esotèrica?
– Totes les religions tenen també una forma esotèrica d’oració. El budisme ha desenvolupat les formes del zen i del Vipassana; l’hinduisme ha desenvolupat les diferents formes del ioga; a l’islam hi coneixem el sufisme, i al cristianisme hi tenim la místic, que és també la contemplació. “Esoteròs” significa “des de dins” i en la forma d’oració esotèrica faig el contrari: vaig assossegant tota activitat mental, intento assossegar les potències psíquiques, com memòria, voluntat i enteniment, per ral que pugui irrompre el que hi ha darrere.

– Per què es va perdre dins el catolicisme la contemplació?
– L’Església catòlica diu que aquesta forma d’oració contemplativa és una oració privada i no l’hi agrada. Vol que tots tinguin la mateixa pràctica que l’Església ha fixat. Totes les religions teistes, com el Cristianisme, l’Islam i el Judaisme, tenen problemes amb el que és la mística.

– Por a que la persona entri en contacte directe amb Déu?
– La institució de l’Església tem perdre el control.