Teresa Guardans

Yeoshua i el Regne

Files/1350896630 Captura De Pantalla 2012 T112x128.png

Jesús neix i viu en un dels moments més difícils de la història del poble d’Israel, pocs anys abans de la destrucció del Temple i de l’expulsió de Jerusalem, moment de fortes tensions a l’interior del judaisme. En aquest marc, com interpretar les actituds i les paraules de Jesús? Quina seria la seva opció, quin el seu missatge? I després d’ell, què? Un relat que busca situar el mestre de Natzaret en el seu context. (El text forma part de: T. Guardans. Les religions, cinc claus.. Octaedro, 2007. 143 p.)

descarregar el capítol sencer

Alguns dels seus companys ja havien marxat cap a les muntanyes, per reunir-se amb els que lluitaven contra l’invasor. Per reunir-se amb els valents. “Cal expulsar als romans!” -insistien-. No importava el preu: emboscades, assassinats, cases incendiades… “Per servir Déu” -deien-. “Els col·laboracionistes la pagaran cara!”.

 

També el seu pare, quan vivia, havia rebut amenaces. Era fuster el seu pare i, com molts altres artesans de Natzaret, havia participat en la construcció de Tiberíades, a un parell d’hores de camí. Tiberíades era la nova capital que havia fet construir Herodes Antipas, el tetrarca. L’any 14 del calendari actual, tan bon punt moria l’emperador August que era qui li havia atorgat el càrrec de tetrarca, Herodes Antipas va començar a construir aquesta nova ciutat, a la riba occidental del “mar” de Galilea, el llac de Kinneret.

 

Cinc anys de treballs frenètics, que van donar feina a tots els fusters i constructors de la zona, i la ciutat va estar enllestida amb un únic objectiu:  poder-li posar el nom de Tiberíades, en honor de Tiberi, el nou emperador. Perquè el que buscava Antipas construint aquesta ciutat, era guanyar-se l’estima del nou emperador; no perdia l’esperança de ser ascendit a rei de tot el territori; tal com l’emperador August havia fet amb el seu pare, Herodes el Gran. No en tenia prou, ell, amb ser “tetrarca” d’un tros!

Mentrestant havia passat per alt la Llei jueva que prohibia construir (i viure) en territori impur. I la nova Tiberíades s’alçava, segons la Llei, en terra impura: sobre un antic cementiri. Molts fidels jueus es van sentir insultats per aquella decisió d’Herodes. Per aquella i per moltes altres decisions que no respectaven la Llei de l’Aliança. Per això amenaçaven i atacaven als qui col·laboraven amb tot aquell desgovern!

 

Els habitants de les rodalies no en van voler saber res d’instal·lar-se allà. Així doncs, Herodes Antipas va oferir premis i beneficis a qui hi anés a viure, i aviat la ciutat es va omplir de gentils (és a dir, de persones no jueves), de sense-sostre i de tota mena de gent. Milers de persones que havien de menjar, és clar. Si calia, es requisaven els productes del camp, o els camps mateixos! Sense gaires miraments. Impostos més i més alts i qui no pogués pagar…, ho perdia tot. Amb decisions com aquestes, la gent de pagès era cada dia més pobre, mentre les ciutats s’enriquien. Tiberíades és un exemple del que estava passant, però no era pas l’únic cas. Sèforis, Escitòpolis, Cesarea…, les ciutats creixien, unes ciutats poblades majoritàriament per gentils, s’empassaven tots els pressupostos i tota la riquesa.      Calia construir aqüeductes per fer arribar l’aigua, vies d’accés,  teatres, banys… mentre que en els petits poblats l’única cosa que augmentava era la misèria; la vida hi era cada dia més difícil.

Què lluny que quedaven els temps gloriosos del rei David! i els del rei Salomó!

Els zelotes (que és el nom amb el que es coneixia als que volien reconquerir el territori) ho tenien ben clar.

– Hem de recuperar el poder com sigui! -deien-. No podem suportar més temps aquest govern d’infidels! Ells no saben el que és la justícia! Déu va prometre el regne als nostres pares i nosaltres l’hem de reconquerir!

– Aquesta era la voluntat de Déu i la nostra obligació és fer fora tots els romans i als que col·laboren amb ells!

– Qui no lluiti contra els romans i contra els titelles que els ajuden, no és fidel a la paraula de Déu i no és un bon fill del poble d’Israel!

– No és contra els romans contra qui hem de lluitar! -argumentaven els mestres de la Llei-. Si no hi hagués pecadors, Déu seria amb nosaltres, i si Déu fos amb nosaltres ni els romans ni ningú podrien res contra Ell!

–  Hem d’apartar de nosaltres a tota la gent impura!

– Hem de castigar tots els que no segueixin la Llei fil per randa, només així tornaran els bons temps.

– Déu va dir a Moisès: “si seguiu els meus camins viureu feliços per sempre en aquesta terra i Jo seré amb vosaltres”.  Doncs si cal, establirem més normes per a que la gent sàpiga com ha d’actuar en tot moment i camini sempre de dret! Així Déu estarà content i el regne tornarà a ser nostre.

Aquesta era la manera de veure-ho d’alguns escribes i mestres de la llei. Els anomenaven “fariseus”, que vol dir “justos”. Entre aquests, hi havia gent de tota mena: persones que portaven una vida molt austera i recta, persones que s’esforçaven en interpretar bé la Llei (no sempre amb èxit!) però també gent d’aquella que només s’ocupa de jutjar el que fan els altres, mentre que ells es limiten a guardar les aparences.

Així estaven les coses. Yeoshua ben Yosef -o Jesús fill de Josep, que és el mateix-, era conscient que havia de prendre una decisió. A la seva edat, la pressió era cada cop més intensa: calia optar.  Els companys que havien triat les armes, el consideraven un covard. Però Yeoshua no ho veia gens clar tot això. La seva família era una família piadosa. Ell també. Tots els seus dies començaven i acabaven amb la professió de fe: “Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’Únic. A Ell estimaràs amb tot el teu cor, amb tot el teu esperit, amb tota la teva força” (Dt. 6,4-5). No repetia aquestes paraules, ni cap de les benediccions prescrites, per obligació. Desitjava poder estimar, algun dia, d’aquella manera. Com, però? Qui tenia raó? Què era el que de veritat volia Déu?  Potser havia de fer com els “purs”, els essenis, que vivien apartats de tot i de tothom per a no contaminar-se i passaven el dia pregant i estudiant les Escriptures… Era això el que calia fer? Esperar, com feien ells, que Déu enviés un mesiaj, un salvador? Mantenir-se apartats, sense contaminacions, sempre a punt per a que Déu, en tot moment, pogués triar el salvador d’entre ells?

Yeoshua no sabia quina posició adoptar. No havia dit també Moisès: “buscaràs Déu i si el busques amb tot el cor, amb totes les teves forces, el trobaràs”( Dt. 4,2) ? Quan les coses no es veuen clares, potser era això el que realment havia de fer: buscar. Buscar què? Com?

Va pensar que podia anar a demanar consell a Joan, un cosí seu que vivia amb alguns deixebles a la riba del Jordà, als deserts de Perea. Sí, això és el que faria. Tirar endavant aquesta decisió tampoc no era fàcil; des de la mort del seu pare, era ell qui es trobava al front de la fusteria. El seu germà Yacob estudiava amb els rabins de Jerusalem; els altres, Yosef, Judes i Simó, eren molt joves encara per fer-se càrrec de tot. Hi havia la mare i les germanes, també. Es trobava ben dividit: fer-se càrrec dels seus o aquella necessitat de marxar… Què havia de fer? No podia posposar-ho més, ho sabia. Cada dia compta. Yeoshua volia comprendre, volia saber cap on havia d’orientar-se, amb quin propòsit viure els seus dies. De dificultats sempre n’hi hauria. Finalment, va fer el cop de cap i es va posar en camí.

Natzaret quedava enrere.              

Era molta la gent que anava a visitar a Joan per demanar-li ajuda. Joan no feia com aquells lletraferits de la Llei que desanimaven tothom dient-los que no tenien salvació possible, aquells que només sabien amenaçar amb càstigs i turments! Joan acollia a tothom.

– Sempre hi ha una possibilitat, només cal que desitgeu canviar! -els deia-. Convertiu-vos, i sereu fills del vostre Pare. No cal ser això o allò…, fins i tot de les pedres pot Déu, si ho vol, fer sortir fills d’Abraham! El passat, passat està -insistia Joan-. Descarregueu-vos de les penes i preneu la decisió de començar de nou. Què va dir Moisès? Que sou “fills pel vostre Déu” (Dt.14,1), recordeu-ho. Hi ha algun pare que vulgui mal als seus fills?

I després els batejava. Aquell gest amb l’aigua anunciava la vida nova que començaven. Símbol de purificació. Els essenis es batejaven cada dia, més d’un cop i tot! Per Joan el que comptava era l’actitud del cor, la profunditat de la decisió de cadascú, no la quantitat d’aigua que un s’aboqués pel damunt. Tampoc posava traves als malalts. Molts pensaven que les malalties greus o les disminucions tenien a veure amb els pecats. Joan no ho veia així. A tots els deia, sense fer diferències:

– Feu-me cas, el Regne dels cels és aquí ben a prop, canvieu, perquè és molt a prop!

Yeoshua observava, escoltava, preguntava, rumiava, pregava… Va passar molts dies al costat de Joan i dels seus deixebles. Va poder comprovar com era de diferent la gent quan confiava, quan tenia una esperança… Va entendre que era aleshores quan podien rebre les paraules de l’Escriptura amb sentit!

– “El Regne dels cels és aquí ben a prop”, és clar que sí! -pensava-. Tot depèn del sentit de les paraules. No diem al matí quan ens llevem: Pare nostre i rei nostre que ens estimes sense límit…? Regna en cada cosa, en cada ésser viu que estima. Allà on Ell és, allò és… un regne, és el regne. Qui ho diu que hagi de ser de terra aquest regne? És clar que pot ser a prop, tot depèn del  sentit de les paraules!

    Moisès i els profetes no parlaven de càstigs, parlaven d’estimar; no parlaven de càrregues, sinó de buscar; no parlaven de tributs i sacrificis, parlaven d’ajudar; no parlaven d’un jutge sinó d’un pare que calia descobrir, d’un amor que volia ser compartit… Feliços els que estimin -deia l’Escriptura-, Ell mostra el seu Rostre a qui el busca, feliç el qui pren cura de tot allò que rep

El regne! Començava a veure-hi clar: si mostra el seu Rostre, si Ell hi habita, no és això el seu Regne? El “regne” depenia del sentit que prenien les paraules!

Pare nostre i rei nostre que ens estimes sense límit,

mostra’ns els teus camins,

dirigeix els nostres ulls cap els teus ensenyaments,

uneix els nostres cors per estimar

La primera benedicció del dia. A l’alba. A prop de Joan devia fer-se ben clar en el seu interior el sentit d’aquesta benedicció, la primera, la que els seus pares, i els pares dels seus pares, des de tan antic, no es cansaven de repetir. “Estimar”, “estimar” era la clau. Més clar no podia estar. “Estimar i viure com a fills estimats…” Això era el més important. Si et penses que ets un miserable, vius com un miserable. Si comprens que la teva vida té un gran valor, la tractaràs amb el valor que té. Aquesta era la clau. No es tracta pas de témer el rigor d’un jutge desconegut sinó de descobrir un pare en la profunditat. Viure com a fills de Déu. Si, de fet, ja ho deien les pregàries diàries! Però hi ha moments en que és com si les coses s’entenguessin a fons, amb totes les forces, amb tot el pensament, amb tot el cor.

Aleshores… tantes normes, tantes obligacions, tants càstigs, tantes amenaces… En nom de què? En nom de qui? Què tenia a veure tot allò amb el “Pare” i amb “estimar”? Si hi havia un sol Déu, tots eren fills d’un mateix pare. Germans. Per tant, aquells que condemnaven i menyspreaven els altres, condemnaven i menyspreaven als fills de Déu. Ells sí que eren enemics de Déu! Contra la seva manera d’actuar sí que calia fer la guerra!

Tot el que aquells dies va passar pel cap i pel cor de Yeoshua només ens ho podem imaginar. Els seus dubtes, les seves preguntes, els moments de visió profunda, de desvetllament, res de tot això està escrit enlloc. Però ben segur que es va esforçar per comprendre a fons el sentit de moltes qüestions que la majoria de gent passava per alt. Ens ho fa pensar el que va venir després: a partir d’aleshores només es va preocupar d’obrir els ulls a la gent, sense pensar en els riscs que podia córrer. D’això sí que en queda constància a les cròniques.

descarregar el capítol sencer