Apunts d’art no-dual. L’ (altre) dit que assenyala la lluna (1)

1.
Els ensenyaments de les escriptures budistes no són més que dits assenyalen a la lluna
diu aquesta cèlebre sentència del mestre zen Yüan-wu.

És l’art un altre dit que assenyala la lluna?
Hi ha forces artistes que així ho confirmen. Vegem que diuen alguns d’ells:

Balthus, el pintor, ens comenta:

Pintar no té gens que veure amb el comerç ni amb la moda, és una aventura personal, exigent i feroç la meta de la qual és l’aparició de la bellesa inefable. Obra mística per excel•lència. Per què, si no, anava el pintor a suportar tants dessabors i estretors, per què anava a consagrar el temps a aquest sofriment sublim?

Sempre he considerat que la pintura és una recerca de la Meravella, una mica semblant a la marxa nocturna dels Mags cap a Betlem. Cal seguir l’estrella que guia per a arribar a l’aparició. És una mica difícil d’explicar avui dia, sobretot en l’àmbit de la pintura.
El mestre taoista de la pinzellada única Shitao escrivia en “La profunda llei de l’univers”, un text del segle XVII:

El materialista s’ocupa d’assumptes mundans. L’home esclavitzat pel món material viu en un estat de tensió. El qual estant tens elabora els seus quadres es destrueix a si mateix. El qui es mou entre el mundanal soroll pren el pinzell i la tinta amb cautela i aprensió. El medi ambient influeix així en l’home, danyant-li i fent-li, fet i fet, infeliç. Jo accepto el món tal com ve, m’acomodo superficialment als poderosos, arribo així a la pau espiritual. La pintura arriba amb la pau mental. La gent entén de pintures, però no entén les pintures de pinzellada única. Perquè el més important en el treball artístic es la contemplació. Quan es contempla l’U se sent goig. És llavors quan les pintures assoleixen una profunditat misteriosa, insondable.

Més actualment, el premi Nobel de literatura Gao Xingjian, escriu:
L’estètica metafísica només pot constituir per a l’artista un coneixement bàsic, un trampolí, un primer pas. L’estètica de la creació de l’artista no pot recórrer a la justificació, es fixa solament els seus propis límits, els seus propis nivells, pas a pas, a fi d’elevar-se per a veure al lluny, per a trobar una orientació sobre la base de la creació personal. Aquesta teoria emana de l’experiència de la creació, recorre a l’explicació i no a la deducció, i no respon a teories estructurades; únicament busca l’impuls a fi d’avivar els sentiments, d’estimular la intuïció per a entrar en la creació.

Segona part