Inici

Enrique Martínez Lozano El text prové d'un llibre molt recent d'E. Martínez Lozano: “Profundidad humana, fraternidad universal” (Desclée de Brouwer, 2022). En diàleg amb els crítics d’allò que es coneix com a 'nova espiritualitat', l'autor, tot i reconeixent els riscos que pot comportar i que cal detectar, mira d'aclarir els seus continguts i de mostrar la profunda riquesa que conté.

Marià Corbí Ens hem proposat estudiar tres grans autors que plantegen la indagació de la dimensió absoluta de la realitat amb el sentir i el sentir humà. Són tres autors de pes: Mazu, del segle VIII, xinès, de la tradició del budisme chan; un musulmà del segle XIII, Rumi, de la tradició sufí; i un indi de finals del XIX i primera meitat del XX, Ramana Maharshi, de la tradició vedanta advaita. Són tres èpoques diferents i tres cultures diferents. Tots tres són mestres de la indagació amb el sentir i, sobretot, indagadors del sentir humà. Tots tres pretenen indagar la dimensió absoluta a la nostra pròpia interioritat, superant totes les construccions de l'ego, fins a arribar a la no dualitat.

En aquesta ocasió us presentem quatre obres de música clàssica contemporània i un divertimento de 2.000 percussionistes tocant en una platja d'Holanda.

Marià Corbí Per crear o mantenir creativa de forma continuada una organització, es necessitaran a més de la creativitat científica i/o tecnològica, plantejar-se la el suport axiològic com un sistema de cohesió i motivació. Concretem aquests dos grans components: Cal un plantejament científic i les seves repercussions tecnològiques, o si es vol un plantejament tecnològic amb la seva fonamentació científica; amb uns desenvolupaments estrictament lògics. A més, serà convenient que es plantegi un propòsit axiològic que vagi més enllà del benefici econòmic pur; el propòsit axiològic el constituirà el sistema de motivació i cohesió que es construirà amb la lògica pròpia d'allò qualitatiu.

José Manuel Bobadilla Vivim en un període de transició que empeny, inevitablement, tota la humanitat cap a models culturals basats en el coneixement i el creixement exponencial de ciències i tecnologies, amb nous productes i serveis. Això és un fet inqüestionable, només cal mirar al nostre voltant per constatar que, cada cop més, la ciència i la tecnologia està entrant en tots els àmbits de la nostra quotidianitat. El problema que es presenta, és que aquest canvi cultural, es viu més com una imposició que no pas com una oferta-imposició, i encara menys, com una oferta-imposició de benestar, qualitat de vida i felicitat. I a què és degut això? Segurament per no poder entendre que les societats de coneixement no són una creació del sistema actual, sinó una nova forma cultural derivada directament de les formes de supervivència.