Cualidad humana y cualidad humana profunda

Anem a reflexionar sobre la necessitat ineludible de la qualitat humana (CH) i la qualitat humana profunda (CHP) a les societats de coneixement. El que es digui d'elles val també per a totes les societats en trànsits ràpids d'uns modes de vida a altres: trànsits de societats pre-industrials a industrials, d'industrials a societats de coneixement. Totes les societats de la terra estan en aquests trànsits ràpids, perquè l'arribada i globalització de les societats de coneixement, innovació i canvi continu són com un destí inevitable per a tots els humans de la terra. Ningú no pot lliurar-se d'elles perquè uns vivents necessitats i fràgils com nosaltres no poden ignorar les enormes avantatges que les societats de coneixement aporten a la nostra supervivència i fragilitat. Suposada aquesta situació, totes les societats hauran de passar des d'on estiguin a les societats de coneixement. No cal ni aconsellable recórrer tots els estadis intermedis. Es poden evitar; ja hi ha hagut pobles que han passat de societats pre-industrials, fins i tot primitives, a societats de coneixement, i altres ho estan fent a Àsia.

L'epistemologia mítica sosté que el que diuen les nostres construccions lingüístiques, com ara símbols, mites i rituals, i fins i tot formacions conceptuals, és com és la realitat. El que diuen els mites i símbols és la naturalesa mateixa de la realitat. Les ciències, fins a l'últim terç del segle XX es van interpretar també des d'aquesta mateixa epistemologia, amb algunes excepcions. L'epistemologia mítica és, doncs, una interpretació de la llengua i una ontologia. Aquest supòsit epistemològic ve avalat per la creença que els mites són el llegat sagrat dels avantpassats o la revelació inviolable dels déus. La garantia de l'epistemologia mítica és, doncs, heterònoma i absoluta. L'epistemologia mítica val tant pel que fa al que els mites diuen de la vida quotidiana, com respecte, i especialment, al que diuen de la dimensió absoluta de la realitat. La genètica de tots els vivents fa una interpretació i valoració de la realitat, que tots els animals donen per real i que és sempre dual. La nostra base genètica també procedeix igual, però és insuficient i s'ha de completar per la nostra autoprogramació lingüística mitjançant els mites, símbols i rituals.

El vivent que parla té un doble accés a la realitat, un accés interessat, en funció de les seves necessitats, i un altre accés gratuït, perquè la realitat hi és, perquè si. Aquest doble accés és la seva qualitat específica i és el que el caracteritza entre els vivents donant-li flexibilitat per adaptar-se als canvis de vida més ràpidament que qualsevol altre animal. En les ponències que han precedit, s'ha mostrat amb claredat que la pretensió dels mites i símbols no és descriure la realitat com és, sinó que el que pretenen és interpretar i valorar la realitat, tant en la dimensió que té a veure amb les necessitats dels vivents humans (necessitats per a la supervivència), com en la que té a veure amb la realitat absoluta (ús espiritual) i pretenen fer-ho de tal manera que els grups humans puguin viure en el medi. La pretensió primària dels mites i símbols és, doncs, la programació de la col•lectivitat. Resulta evident que els mites i narracions sagrades només són sistemes de figuració de la realitat, de modelació, d'acord amb unes necessitats; són sistemes de representació i objectivació que orienten i donen eficàcia a l'acció, de manera que els grups puguin sobreviure en unes condicions determinades. Per tant la seva funcionalitat és essencialment pràctica per a l'espècie humana; encara que en el seu ús espiritual, s'expressen en paraules per conduir més enllà de les paraules. Les metàfores centrals dels sistemes mítics funcionen com a patrons, models d'interpretació, valoració i acció.

La Epistemologia axiològica estudia les motivacions col·lectives humanes, com es creen les estimulacions valoratives, com es gestionen i quines són les seves condicions. Aquesta ciència és possible perquè l'antropologia d'animal parlant ens permet definir dues dimensions de la realitat, aquella que la paraula acota (la Dimensió Relativa - "DR") i aquella que la paraula no pot definir o representar (la Dimensió Absoluta - "DA ").

El sistema educatiu europeu busca donar respostes adequades a les necessitats de formació en el món de la creació de coneixements, en canvi continu. Quin lloc ocupa el desenvolupament de la qualitat humana en el nou sistema educatiu?

Voldria compartir algunes dades que il·lustren el trànsit axiològic en què estem immersos, dades relacionades amb la progressiva presència social d'una espiritualitat secularitzada. En uns pocs anys hem passat de recerques espirituals personals, cultivades "en la intimitat", etiquetades sovint com "espiritualitats a la carta", o ficades totes en un mateix sac New Age i menyspreades des de les religions institucionalitzades, a unes titulacions en espiritualitat amb nivell universitari. I si s'ofereixen és perquè hi ha demanda.En el món empresarial, en l'àmbit educatiu, en el de la salut, etc., es van estenent els aprenentatges relacionats d'una manera o altra amb la pràctica espiritual. I, per tant, es requereixen experts que puguin impartir-los. Els experts en espiritualitat en entorns religiosos es formaven en els seminaris, en els monestirs, els ashrams, les tarikas sufís ... Conseqüència lògica del procés de secularització: si es tracta d'unes capacitats i uns coneixements susceptibles de ser apresos, han de guanyar-se el seu espai en l'àmbit acadèmic.

Són molts els indicis que apunten a aquesta secularització, però vull fixar-me especialment en l'aproximació de les Nacions Unides al fet religiós. Les Nacions Unides valoren la religió com un patrimoni cultural, ètic i espiritual comú de la humanitat. Aquesta valoració ha anat sorgint a causa de l'interès per aconseguir que la pau s'aconsegueixi en les ments dels éssers humans. D'aquest interès va sorgir, especialment en l'època de Federico Mayor Zaragoza, la formulació de la cultura de la pau. El desenvolupament d'aquesta cultura va fer que les diferents divisions, especialment la de ciències humanes i la de cultura, fossin conreant el diàleg intercultural i, per això, el diàleg interreligiós que Raimon Panikkar considerava essencial. Aquesta visió inclusiva i pluralista de la UNESCO liquida ideològicament les pretensions d'exclusivisme radical d'algunes ortodòxies i fonamentalismes religiosos o laics, i això filosòficament tot i que encara no teològicament ni pràcticament.