INTRODUIR EL SILENCI …

      Josep M. Lozano*

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant La Mediterrània de Maillol: “Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura”. A La Pedrera de Barcelona tenim la sort de poder gaudir d’una extraordinària exposició d’Aristides Maillol, un autèntic menú degustació de la seva obra. Què és el que ens fa tan propera l’obra d’un artista que va dir de si mateix que volia inaugurar el segle, tota vegada que el segle podem dir que ja ha conclòs?

Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.

Mompou ja ens va regalar la possibilitat de copsar, concebre i pensar una Música Callada. Misteri de l’esperit i esperit del misteri. Allò subtil que, simplement, s’esdevé, és aquí. Maillol, en canvi, mostra el silenci present en la pesantor i la densitat de la matèria. Maillol transforma la matèria sense que deixi de ser matèria; el tacte ens evoca la consistència indefugible de la seva realitat i, alhora, la pàtina tornassolada i càlida ens recorda que el temps és, com va dir Yourcenar, el gran escultor. El nostre escultor; el que va donant forma a les nostres vides.

El que captiva de les escultures de Maillol és la lleugeresa que les habita. Hom diria que el fet que estiguin dipositades sobre una superfície és una confusió visual. Només ho sembla, perquè se sostenen sobre si mateixes. No són figures alades, però sembla que les podries prendre sense esforç, fins i tot les de més volum.

Potser és tot això que ens el fa tan proper. Perquè ens transmet un missatge xifrat sobre les nostres vides. Quan Gide diu que ha introduït el silenci en l’escultura ho assenyala amb exactitud. No es tracta de retirar-se al silenci per poder esculpir millor. Es tracta introduir el silenci en la densitat, la materialitat, sovint la pesantor de les nostres vides. No ens convida, simplement a buscar llocs apartats on ens acostem al silenci exterior (silenci, per cert, que no trigarem a considerar un producte de luxe). No es tracta d’anar a carregar les piles, perquè no hi ha piles que s’hagin de carregar. Es tracta d’introduir el silenci en allò que la vida va esculpint en nosaltres, va fent de nosaltres, va fent amb nosaltres.

Les escultures de Maillol susciten un recolliment meditatiu. Però no susciten passivitat. Ser receptiu no és ser passiu. De fet, el gruix de la seva obra s’allunya de tota pretensió de copiar o repetir. Sempre acompanyat dels seus quaderns, roman atent a tot el que l’envolta. Però la seva obra no respon a la voluntat de copiar o reproduir la realitat; no hi ha sotmetiment a o dependència del que ja existeix. És la recerca de la bellesa, l’harmonia, la puresa de la forma. La puresa, però, entesa com a depuració, com a simplificació que copsa l’essencial. La total presència d’allò essencial en el moment present, en qualsevol instant, presència copsada per la mirada atenta. Contempleu La bugadera, Noia agenollada, Dona amb colom, Noia asseguda pentinant-se o La Nit. En això, si se’m permet l’heterodòxia en fer aquesta comparació, recorda Vermeer (que també pintà fonamentalment figures femenines): ambdós reflecteixen, recullen i acullen un instant fugisser, quotidià, agafat l’atzar; que sembla que podria ser aquest o qualsevol altre, però que passat per les seves mans transparenta la plenitud essencial. Perquè tots els instants la poden transparentar, si els sabem veure i viure.

Si el temps és el gran escultor de les nostres vides, ens cal introduir el silenci en l’escultura. És possible trans-formar la nostra realitat, sense renunciar a la seva materialitat, però sense creure que la consistència, la densitat i la pesantor presents en ella són incompatibles amb el silenci, la pau, la serenitat i el recolliment. En aquest punt, Maillol ens esdevé especialment proper en la seva opció de centrar moltes de les seves obres en el tors. Sense braços, sense cap ni braços… la plenitud en el fragment, no en la totalitat. L’obra pot estar plenament, completament acabada, i la figura ser incompleta, si més no als ulls de l’observador distanciat i analític. Però és important, crucial, saber veure que la plenitud viscuda i transparentada no requereix ni exigeix una figura humana sense mancances. Es pot materialitzar i crear la bellesa de la vida no pas malgrat les mancances, sinó en elles i amb elles.

Tres apunts finals de la seva biografia, que em semblen imprescindibles quan hom empra massa en excés mots com silenci, harmonia o plenitud. Va començar a dedicar-se totalment a l’escultura tard, cap als 40 anys, quan una malaltia de la vista li va impedir poder continuar en oficis en els quals havia reeixit, especialment en la tapisseria. Amb diversos companys va crear el Saló dels Artistes Rossellonesos, defugint el centralisme parisenc per apropar les seves obres al públic de la Catalunya Nord. Ajuda a fugir de França a persones perseguides pels nazis, fins al punt que la primera organització de guies i passadors de la frontera franco-espanyola rep el nom de “xarxa Maillol”.

Maillol va introduir el silenci en l’escultura. I en fer-ho ens va acompanyar en el camí d’introduir-lo en el temps de les nostres vides. Perquè el temps és el nostre gran escultor.

(Aquestes ratlles són responsabilitat meva, però no haguessin estat possibles sense una conversa amb la meva dona, Pilar París, que em va fer caure en el compte de dimensions cabdals de l’obra de Maillol que jo no havia copsat).

* publicat el 17/11/2009 a http://www.josepmlozano.cat