Joana Raspall, petits grans poemes d’una dama centenària

27 setembre, 2013

Amb una petita tria dels seus poemes, ens sumem a la celebració dels 100 anys de Joana Raspall, a qui cal agrair molt especialment haver enriquit el fons de poemes per a petits i joves oients i lectors. Bibliotecària i lexicòloga, és autora d’una fructífera obra en diversos àmbits (poesia, narrativa i teatre, tres diccionaris -el de sinònims, locucions i frases fetes, i el d’homònims i parònims). -Joana Raspall moria el 3 de desembre, 2013-

Marxaré d’aquest món com qui sols deixa un somni
i es desperta a la calma eternal d’un gran dia
on no s’enyora res -ja que res no es tenia-
fora l’amor dels vius…
… si és que algú ens estimava.
(Fragment de No veuré mai, del llibre Jardí vivent)

LA CASETA

La lluna és de plata
El sol és d’or fi.
M’he fet una casa
Just a mig camí.
Sense tu saber-ho
cada dia hi véns
per la porta blava
dels meus pensaments.

L’ARREL

L’arrel de l’arbre no sap

que jo li estimo les branques

perquè fan ombra a l’estiu,

i l’hivern, al foc escalfen;

perquè puc collir-hi flors

i quan té fruita, menjar-ne.

I no li prenc res de franc!

que quan està assedegada

i els núvols passen de llarg,

sóc l’amic que li dóna aigua

El primer de la reunió,

L’u va dret com un bastó…..

El dos que s’ha entrebancat

S’ha quedat agenollat.

En veure’l tan arrupit

Que no li arriba a la sola,

El tres de riure es cargola.

El quatre, sorrut, se’l mira

Assegut a la cadira

Pro p del cinc, que fa el gallet

I llueix ploma al barret.

Entra el sis, panxacontent,

Amable amb tota la gent,

Agafat el braç esquerre

Del set, que sols mira a terra.

Ve l’amic vuit, rodanxó,

Amb aires de gran senyor

I contorns de carbasseta.

Per fi entra el nou, capgròs

Però escarransit de cos,

que en una safata

neta porta un zero més

Gros que ell.

Tots li criden : Visca, visca

Però el ZERO li rellisca…

I es queden sense tortell!

Amb tres gotetes pluja

Enganyaré al cargol

Perquè surti i tregui banya

Encara que faci sol.

Quan veurà la terra eixuta

Es quedarà tot parat ,

I per més que miri enlaire

No sabrà qui l´ ha mullat

-soc jo,el cargol! No t’ enfadis,

No tinc mala intenció:

Sols vull veure‘t que m’agrades ,

Tant polit i tant rodó!

El semàfor s’ha empipat

Amb la coloma atrevida

que passa amb roig, i li crida:

-Atura ’ t! que t’has pensat

que jo aquí no hi pinto res?

o és que t’has cansat de viure?

Espera el verd! m’has entès?

-Ai, beneit! No em facis riure!

-contesta ella- . Sisplau,

ocupa’t del teu carrer,

que jo sempre passaré

mentre el cel em marqui blau!

Si el mon fos…

Si el món fos…

Si el món fos escrit en llapis

Podria esborrar la lletra

Que vol ferir;

Podria esborrar mentides

Que no cal dir;

n’esborraria l’enveja

Que fa mals;

N’esborraria grandeses

De mèrit fals…

Però és escrit amb tinta

De mal color:

del dolor brut de la guerra

I del dolor.

Qui voldrà escriure un nou mon mes just i net?

Potser que tu i jo ho provéssim,

Ben valentes , lletra per lletra

Des del nostre raconer…

L’estany

Quan els ocells, per beure, besen l’aigua,

l’estany es torba pres d’emoció.

El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,

es veu desfigurat pel tremolor.

L’ocell i el xiprer

Per fer més alt el xiprer

l’ocell hi enlaira el seu cant.

Si l’arbre no arriba al cel

hi arribarà ell cantant.

Vellesa
Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de flaire
l’amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.

Haikus

Eren de seda

els pètals ara mústics

que el vent s’emporta.

La gota d’aigua

pot transformar la roca

acariciant-la.

La posta és lenta;

li pesa endur-se un dia

ple de desitjos.

L’ametller gosa

florir quan la glaçada