Les formes del ”SENSE FORMA”

Cada representació mostra aspectes del Buit, del sense forma, del que És condicionada per la cultura. Entenent per cultura la manera determinada amb la que un grup veu, interpreta i valora la realitat que està directament relacionada amb la manera amb la que el grup ha de sobreviure.

Aquest condicionament no treu valor a les representacions de l’Absolut que els humans han anat generant al llarg de la seva història.

Avui tenim la possibilitat d’indagar la dimensió absoluta de la realitat, aquella que s’escapa de tot concepte, a través de les representacions plàstiques de les diferents tradicions amb l’avantatge de saber, sense cap dubte, que totes elles són construccions orientadores del nostre sentir per a què pugui donar passes en l’àmbit que és més enllà de tota conceptualització. Les representacions de l’Absolut que ens proporcionen les cultures són eines per a que el sentir el pugui indagar.

Al llarg de la història, les tradicions s’han plantejat la conveniència de crear representacions plàstiques del sense forma donat que si bé els símbols són una eina útil per a la indagació, alhora fàcilment acaben convertint-se en descripcions que es pretenen com fidedignes d’allò que s’escapa de tot emmarcament.

És per això que algunes han preferit rebutjar tota possible representació per inadequades i perilloses.

Al llarg de la història, les tradicions s’han plantejat la conveniència de crear representacions plàstiques del sense forma donat que si bé els símbols són una eina útil per a la indagació, alhora fàcilment acaben convertint-se en descripcions que es pretenen com fidedignes d’allò que s’escapa de tot emmarcament.

És per això que algunes han preferit rebutjar tota possible representació per inadequades i perilloses.

Si el pensament savi de totes les tradicions, avui, és nostre, també les seves representacions riques en profunditat han de poder ser nostres. La sensibilitat de l’home actual pot fer ús dels símbols que ens proporcionen les tradicions i així pot indagar en totes elles la dimensió no relativa de la realitat.

En aquesta estona tant sols es mostraran algunes pinzellades de les representacions que els nostres avantpassats han creat i ens han llegat per que puguin ser portes d’entrada per a nosaltres a aquest altre àmbit. No fer-ne ús és marginar la sensibilitat de l’apassionant indagació de l’àmbit que és fora de tota limitació que és la gran possibilitat de coneixement humà. Al remarcar que convertir les representacions plàstiques en descripcions d’aquest àmbit és caure en un parany.

Aquest acte només vol ser un tast i un recordatori dels símbols com representacions sensitives d’allò que és més enllà de tota representació.

Els Indis Americans conceben l’Absolut com protovíctima , la primera víctima amb forma d’animal i d’avantpassat. Per a ells l’Absolut se situa en l’àmbit de la mort com font de vida i d’ésser.
L’anomenen Gran Esperit, Avantpassat, Avi.

El camí espiritual el representaran com la entrada, en vida, en l’àmbit sagrat dels morts. Morir és integrar-se en el món sagrat dels esperits. La mort és fecunda per si mateixa.

Els morts donen vida. Així és que els animals morts eren la font principal de subsistència i els avantpassats eren la font del mode de vida, de les maneres de caçar, font de les normes culturals, dels costums, de les ensenyances i els ritus; eren la font de la cultura i del projecte de vida col·lectiva del grup.

Així pels indis americans tot allò que té existència i vida procedeix d’una mort violenta, de la mort de l’animal o de la protovíctima. Tot allò que és viu està emparentat amb la primera víctima.

El gran esperit. Ells interpretaren allò sagrat, i el camí al sagrat, a l’ésser Suprem, segons aquest senzill patró tot allò que te ésser i vida procedeix d’una mort violenta. Aquest és l’àmbit del sagrat.

Quan volen parlar de la dimensió absoluta de totes les coses parlen del seu esperit, de l’esperit dels rius, de les muntanyes, dels arbres, dels animals i de les plantes. Tota experiència espiritual estarà sotmesa a aquest tipus de figuracions i de lògica. El sol, la lluna , l’estel del matí, la Via Làctia, l’ossa Major, els peixos, les aus, tota cosa animada té esperit.

Edwuard Curtis, el gran estudiós dels indis americans en el seu llibre Guerreros de antaño diu:
Mentre un indi creuava el bosc, els arbres que es movien li xiuxiuejaven i el seu cor s’omplia amb la cançó del pi que es balanceja. Mirava a través de les verdes branques i veia als blancs núvols anar a la deriva per la volta celest i ell sentia la cançó dels núvols. Cada ocell que refilava en una branca, cada au aquàtica entre les canyes o sobre la superfície del llac, dirigia un missatge intel·ligible al seu cor; i mentre mirava el cel i veia els ocells migratoris volant, sabia que el
seu vol s’enfortia amb les veus de mils d’ocells de les praderes, els boscos i els llacs que s’aixecaven, i el seu cor, perfectament afinat amb tot, vibrava amb la plenitud dels cants.

Els indis que contaven amb un sistema simple en el qual cada individu posseïa l’esperit d’un ocell o un animal que se li havia revelat, estaven molt a prop de la natura, i aquest sistema entrellaçat d’esperits manifestant-se desembocava en una comunió amb tota la natura.”

L’obertura –contacte amb la dimensió absoluta d’allò real, en les societats preindustrials es viu ,es consciencieja i s’expressa amb els mites i els símbols del programa de la col·lectivitat.

Així pels indis com caçadors-recol·lectors que eren representen la dimensió absoluta de lo real com el Gran Esperit, l’Avantpassat, molt sovint en forma d’animal.

És així que els avantpassats són l’Absolut, i que l’Absolut és els avantpassats. I per tant el Gran Esperit, l’Absolut és l’avantpassat de tot individu. Ells preguen dient “Gran Misteri, Avi, mira’m. Ésser alat , Avi, atén-me ”

El Gran Esperit és en la mort, en els esperits. Comunicar-se amb lo sagrat és comunicar-se amb els esperits que són els avantpasats i és comunicar-se amb els animals morts que també són avantpassats. Amb els animals avantpassats hi entraran en contacte en la dansa a través de la imitació dels moviments dels animals.

En parlar de la forma que rep el sense-forma en la religiositat tradicional africana, el que caldria subratllar -com a més específic- és que tota realitat (còsmica, social i individual) està configurada per el seu pla visible i el seu pla invisible. Els avantpassats continuen formant part de la comunitat dels vius, ara en el seu pla invisible. Són els ancestres. Com les arrels invisibles de l’arbre, el curs de tota existència està íntimament lligat al curs del que succeeix en el pla invisible.

El Déu únic, creador de tota realitat, ocupa el vèrtex de la piràmide de forces del món invisible per les que regeix l’ordre del món. Un déu únic que rep diferents noms: Ñamé, Olorum, etc. (quan parlem de la religiositat tradicional africana ens estem referint a molts pobles i una pluralitat de cultures).

Tota realitat té força espiritual –esperit-, no només els éssers humans, adoptant figuracions diverses: divinitats (la terra com a deessa mare, el sol, la lluna, el llamp, el foc, la pluja, l’aigua), els genis, els esperits… tota la vida vegetal i animal, té una vida interior que s’ha de saber interpretar i tenir en compte. Sinó, només estaríem tractant amb l’escorça de la realitat.

Així, el més important és facilitar la comunicació fluida entre l’esfera visible i la invisible de tota realitat. I aquí és on apareixen les formes i les representacions plàstiques, com a elements al servei de facilitar aquesta relació. Tòtems, màscares i instruments de percussió són instruments al servei de facilitar la comunicació en ambdues direccions.

Quan ens acostem a les formes plàstiques en aquesta realitat cultural tan rica i plural de la religiositat tradicional africana, més que parlar de representacions del sense forma, de l’Absolut, el que tenim al davant són els elements per a cultivar la comunió amb les formes del sense forma: els tòtems com a expressió de la comunió amb les diverses espècies animals, la màscara com a participació en el món dels avantpassats, els ancestres, i molt especialment, els instruments de percussió que són la parla pròpia d’aquesta comunicació, acompanyada de gests: el cant i la dansa.

Les tres principals divinitats que donen expressió a la Suprema Realitat o l’Absolut (Brahman) en l’Hinduisme es representen com la Trimurti, formada per Brahma, Vishnu y Shiva.
Brahma, simbolitza l’aspecte creatiu del Ser o Atman, constantment fresc i ple de discerniment. Vishnu, el conservador, és el símbol de la estabilitat del Ser, és a dir l’equilibri natural de la autorealització, i Shiva és el destructor i per això mateix, és també el regenerador. Ell amb un constant moviment, la dansa Còsmica de l’Univers, ho renova tot. També se’l representa com un jove yogui assegut en l’Himàlaia en profund estat de Samadhi estat en el qual es transcendeix tota imatge donant pas a la plena realització i coneixement de Brahman, l’Absolut.

A més de les representacions plàstiques en l’hinduisme es representa a Déu amb un só OM. Ès el mantra més breu emprat pel Vedanta. Es compon de tres lletres A U M que es pronuncien com OM i simbolitzen els 3 estats naturals del Ser: Sat (existència) Chit (consciència) Ananda (benaurança).

En els Upanishads es diu: ”Els Yoguis, mediten constantment en OM, el só primordial, que ens allibera de tot els desitjos i ens condueix a la il·luminació. Davant aquest Omkara, ens inclinem reverentment”

Les diferents divinitats no són més que diferents aspectes de la Suprema Realitat que ajuden a l’aspirant a centrar la seva atenció, a través de les qualitats tant subtils com espirituals de cada divinitat, per finalment transcendir la forma i ser un amb la Realitat que expressa cada divinitat.

De fet la combinació de les diferents pràctiques espirituals (Sadhana) tenen el propòsit de desenvolupar l’atenció, per tractar d’aquietar els pensaments i entrar en l’estat de profunda meditació en la qual la ment reposa en si mateixa obrint així la porta vers la Suprema Realitat (Brahman) i realitzar-la (Brahma Jnana).

Des de les religions de creença monoteista es té una opinió molt negativa del politeisme, sense adonar-se que, en molts casos, el politeisme conté en el seu sí una riquesa que el monoteisme no conté, i fins i tot una unitat del que és diví, més o menys amagada o manifesta.
Quan les societats comencen a estructurar-se jeràrquicament, s’estableix també una jerarquia entre els déus, que tendeix a remarcar el domini d’un déu suprem. Les societats agràries jerarquitzades, accentuant el paper del déu suprem, tendeixen a una forma de monoteisme que no exclou el politeisme.

Això, com és possible?
Els humans tenim una doble experiència de la realitat: una, d’interessada i relativa, en funció de les nostres necessitats de vivents; i una altra, que no és relativa sinó absoluta i gratuïta – perquè la realitat està aquí – completament deslligada de les nostres necessitats. I aquesta doble dimensió i experiència de la realitat es presenta en tot.
Tenint en compte aquesta característica de la nostra naturalesa, totes les realitats, especialment les més importants, com el cel, la terra, el sol, la lluna, l’aigua, el mar, els animals, les plantes… se’ns presenten a la nostra ment i al nostre sentir amb aquesta doble dimensió, relativa i absoluta i tenim al seu respecte una doble experiència: una d’utilitària i una altra de gratuïta.
Aquesta segona dimensió d’aquestes grans realitats ens mostra, cada una, la seva peculiar sacralitat. El mar, el cel, i la terra ens revelen la dimensió sagrada de la realitat de diferents formes ; i aquestes diferents dimensions sagrades es representen com deus. El mateix es podria dir sobre les altres grans realitats. De tota manera aquestes diferències en les formes, apunten a una unitat radical. Així doncs, el politeisme embolcalla en el seu sí un monoteisme.
El politeisme veu la sacralitat en tot, i la veu en cada realitat, amb les diferències que cada realitat presenta. Les muntanyes, els boscos, les fonts, la fertilitat, tot revela la seva sacralitat, tot té el seu déu. Això és una gran riquesa. I, en definitiva, l’àmbit d’allò que és diví és un, simbolitzat per un déu suprem.

En el Budisme la dimensió absoluta de la realitat no es representa directament sinó a través de la figuració de Buda. És a través de les representacions de Buda que es mostren els trets de allò que és més enllà de tota conceptualització.

Les imatges de Buda ens transmeten un estat de serenor, d’equanimitat en front de tot el que succeeix. No es representa, però, com qualitat exclusiva de Siddharta Gautama, un individu concret, sinó com universals, com característiques de la natura humana.

Les representacions de Buda simbolitzen l’estat de pura consciència que s’aconsegueix quan ha desaparegut tot rastre de trets egocèntrics.

Les figures de Buda representen la beatitud d’aquell qui sap instal·lar-se en l’àmbit de l’Absolut. Ho diuen amb l’expressió de la cara i del cos. Amb l’expressió somrient de les representacions de Buda es vol fer patent la benevolència que sorgeix de la comprensió de la realitat des de dins. És un sí incondicional amb la realitat, que neix quan han desaparegut tot tipus de reclams, d’expectatives.

Les imatges de Buda expressen la pau de l’estat de pur testimoni de la realitat.
En el budisme tibetà també hi trobem representacions de Buda i de monjos que han realitzat l’estat búdic, és a dir, que han sabut instal·lar-se en l’àmbit del sense forma.

Característic d’ells són les representacions del camí iniciàtic vers la realització del nirvana en els mandales. Ells fan patent que el camí vers la il·luminació és ple de refinament i elaboració.
Sovint en el centre dels mandales, Es representa el nucli de l’estat búdic, com una parella copulant en total unió. És la representació de la fusió de la misericòrdia i la saviesa, nirvana i samsara.

En la tradició jueva allò que encarna de manera molt especial l’Absolut és la Paraula. Per la paraula es pot buscar i aproximar-se a l’Absolut perquè l’Absolut sense forma es manifesta per la paraula. Dues són les manifestacions per la paraula: la Creació i la Torá, el text sagrat.

La creació és manifestació de l’Absolut, i una manifestació que es va dur a terme per la paraula. Donant nom, anomenant, les coses van adquirir existència. Aquesta és la causa de que cada nom i cada lletra vehiculin el sense forma i convidin a descobrir-lo. Com també cal descobrir-lo en el text sagrat, en la paraula rebuda com a revelació. En certa manera, la realitat sencera és una Torá, un text sagrat.

En la realitat com a text còsmic i en la Torá com a text concret, és possible rebre notícia del sense forma. Tot ens parla d’aquell que cap nom pot designar. Tot té nom excepte Ell, ja que un nom l’acotaria, el limitaria, ja no seria el tot. Així Yahve, el Tetragrama, [la yod la he la vav i la he] no és el nom de la Realitat absoluta, sinó un símbol impronunciable per orientar la ment i el sentir vers el sense forma.

Tenint això present, la concreció plàstica del Sense forma en la tradició jueva serà el text: en l’antiguitat, el text en les 2 taules, les 2 taules transportades en l’arca de l’aliança.

I al llarg dels segles, fins avui, la Torá, lloc d’encontre amb l’Absolut, símbol per antonomasia, de la presència infinita i inefable. Els rotlles de la Torá ocupen lloc d’honor a les sinagogues, en un armari que és com un sagrari, recobert amb teixits delicats. La vida cultual, les celebracions, la meditació… tot gira entorn als estimats i venerats rotlles de la Torá. I com a nucli del nucli dels rotlles, com a nucli del nucli de la Presencia infinita, del sense-forma, el Tetragrama, format de consonants mudes, aquell nom que no pot ser un nom, sinó un símbol que apunta més enllà de tot nom i tota forma.

La tradició cristiana, té també la seva manera peculiar per apuntar a l’Absolut. Parla del que no es pot parlar, acota el que no es pot acotar, dona formes al que no té cap forma…

Catòlics i ortodoxes comparteixen unes formes comunes per apuntar al mateix: imatges, pintures, icones…agafem-ne tres: La Trinitat, la creu, i la mare de Deu.

La Trinitat enllaça tres aspectes, tres formes, que parlen del que no es pot parlar però que apunten i serveixen de guia, totes tres, per poder escapar d’elles.La Trinitat apunta a que l’Absolut, Déu inmanifestat és com un Pare: benevolent, atent, amorós, protector, que crea i es manifesta en Jesús de Natzaret, un home, el Fill, per poder veure en ell i així despertar en nosaltres, l’alè, l’Esperit. La manifestació fa patent la no manifestació.

Tres figures que han tingut més o menys pes i significació en diferents moments històrics i culturals. Així l’Esperit ha tingut molta importància en les esglésies orientals com a figuració de la Saviesa. Les societats medievals subratllaren la figura del Fill, com a rei i senyor, identificat amb el poder polític. Mentre que en el Renaixement el centre l’ocupa el Pare creador d’un univers i d’un ésser humà que es veia amb nous ulls.

La creu: En el cas de Jesús, la manera que va viure en ell mateix l’Absolut, el va portar fins l’extrem, fins a la creu. La certesa d’aquesta presencia, d’aquesta comunió amb l’Absolut fins fer-se U amb ell, quan es viu amb radicalitat, està per sobre de tot, inclòs la pròpia vida.

La manifestació, Jesús, fa patent en la creu, un amor que el porta fins la mort; manifesta que Deu és amor. Aquest Absolut com amor és el que manifesta el Crist en la creu.

La verge Maria: És una forma de la divinitat, expressada com una mare, fa les funcions de la deessa mare: la fertilitat és sagrada, i la verge ocuparà el lloc d’una deessa de la fertilitat, deessa de la terra amb els trets característics de la maternitat.

La reforma luterana elimina tota imatge i representació per remarcar la no-forma del sense forma, i així evitar els elements que poden portar a la idolatria.

Si Deu, l’Absolut, supera tota representació, no es pot representar, tota imatge, tota forma té trets d’idolatria. Aleshores serà la paraula, la lectura dels textos sagrats la que assumirà tot el pes de la revelació.

La representació del diví a l’Islam

L’espiritualitat islàmica, nascuda a la immensitat del desert d’Aràbia i de l’infinit cel estelat, impregnada en un principi de valors semites, va donar origen a una concepció artística de Déu i del diví no figurativa i anti-narrativa, caracteritzada, fonamentalment, per l’aniconisme, és a dir, l’absència d’imatges, i no pas per l’iconoclàsia, com de vegades s’ha dit per error.

En prescindir de tota imatge que convidi a l’home a fixar la seva atenció en quelcom exterior a sí mateix i a cosificar-lo, l’aniconisme crea un buit contemplatiu que en comptes d’empresonar la ment o conduir-la cap a un món imaginari, dissol tota fixació mental alliberant la consciència de tota mena d’ídols interiors. Si al cristianisme, per exemple, Déu es fa home encarnant-se, a l’Islam s’inverba, fent-se paraula, primer dita i més tard bellament cal.ligrafiada.

La cal.ligrafia constitueix l’art islàmic per excel.lència. Fa de la paraula divina lletra sonora. I és que en certa manera, és anàloga a la música, ja que té en compte aspectes mètrics, rítmics, harmònics i a més a més es presta a ser recitada.

Però amb la seva expansió històrica, l’Islam deixa paulatinament de ser àrab i semita per esdevenir cada cop més indoeuropeu: persa, turc, indi, donant naixement a un nou art islàmic, ara sí figuratiu, com la miniatura persa, que recrearà fins i tot la imatge del propi Muhàmmad -i altres profetes-, transmissor del verb diví alcorànic.

La representació de l’Absolut en l’art contemporani constitueix una nova variant d’una representació deslligada de formes divines.

En un entorn cultural en que els déus deixen de regir el món i de constituir l’eix de tota significació, deixen de ser formes aptes per significar la vivència de l’absolut. Esvanits de l’escenari de vida, no poden simbolitzar-ne la seva essència il·limitada.

Quan els déus deixen de ser formes capaces de vehicular la no-forma de tota forma, la seu de l’expressió serà la forma mateixa–cada una de les formes copsades més enllà dels seus límits i condicionants particulars-.

Diversos artistes defineixen l’esforç de l’art del segle XX i la seva abstracció, com l’intent de posar davant dels ulls, del cor i de la ment, la no-forma de tota forma: un despullar la no-forma de qualsevol anècdota o particularitat per conservar només la seva perennitat, la seva essència absoluta. Una abstracció que indaguen tant els artistes abstractes com els figuratius.

Des del punt de vista del treball de l’artista, l’obra d’art serà el fruit d’aquest despullament. Un esforç que vol poder oferir a l’espectador un tast, una possibilitat d’Absolut.

Les imatges triades per aquest apartat acompanyen les reflexions d’algun artista sobre les formes del sense forma.

(textos i imatges de: Kandinsky, Balthus, Matisse i Rothko)