Entrevista a VALARIE KAUR – A L’ULL DE L’HURACÀ*

11 de Setembre de 2001: l’organització terrorista AL Qaeda es responsabilitza del pitjor atac sofert per Estats Units en tota la seva història. Al cap de pocs dies cau brutalment assassinat el sikh Balbir Sodhi, dins l’huracà de recels, terror i odi que sacseja tot el país. La seva culpa: un turbant massa semblant al dels membres del Qaeda. Començava la guerra dels americans contra els altres.
Valarie Kaur tenia en aquell moment 20 anys i va decidir interrompre temporalment els seus estudis. Va recórrer el país càmera de vídeo en mà, recollint les històries i experiències dels altres. Cinc anys després sortia a la llum el documental Divided we fall.

Gràcies per atendre’ns. Sé que l’enxampo a Nova York en una trobada: “Dones i religió en el segle XXI”. La veig en el programa amb tres conferències en tres dies…
Sí, m’han demanat que parli des de la perspectiva sikh; el primer dia com a realitzadora de cinema, el segon com a estudiosa de les escriptures sikhs i el tercer com a dona americana sikh… Ja ho veu!

La seva pel•lícula planteja precisament la qüestió de què significa ser americà. En aquest cas, la pregunta va sorgir a ran dels fets del 11-S, o ja ve d’abans?
Molt abans! El que va fer l’11-S és transformar una incomoditat individual en una inquietud col•lectiva. Jo dic que la meva infància va ser com un “mig camí” de tot. El meu avi va arribar A Califòrnia el 1913; a les terres que va conrear va néixer el meu pare, i després jo. Sóc doncs americana de tercera generació, i això no és gaire habitual en la comunitat sikh americana. Els meus companys, a l’escola em van fer notar – de vegades de formes molt cruels- que era diferent. Però també era una estranya en el gurdwara on la majoria dels meus condeixebles eren fills d’immigrants indis que parlaven el punjabí amb fluïdesa i duien veritables noms sikhs. El meu punjabí deixava molt a desitjar i em dic Valarie!

I què és allò que la feia diferent a l’escola? Podria concretar-ho?
És interessant, perquè jo vestia com tothom, no tenia accent, treia molt bones notes, no duia cap signe extern que m’identifiqués, però… no era cristiana!

Exclosa per la religió?
Sí, mentre uns s’obstinaven en convertir-me al cristianisme, per a uns altres no era prou sikh. Em vaig considerar “normal” fins que em van fer notar el contrari. Casa meva era una casa “normal”, el meu pare un biòleg marí, la meva vida era còmoda… Em sembla que comprendre el que em feia diferent és el que em va empènyer a l’estudi de les escriptures sikhs. I en certa manera a realitzar aquest documental.

El fet del seu nom potser respon al desig de facilitar la seva integració…
Sobretot és un símptoma de tercera generació. Els meus pares ja havien nascut aquí, no se’ls va fer estrany triar un nom que els agradés, encara que no fos sikh. Ara se sol posar el nom sikh i un àlies americà per a usar-lo a l’escola.

Respecte als cognoms –perdoni el comentari- però tants “singh” i “kaur” -lleons i princeses-…
Pensi que quan Guru Gobind Singh va iniciar aquest costum, el cognom era indicatiu de la casta: deixar enrere els distintius per igualar a tothom “per la banda alta”… Singh i Kaur… un títol que recorda a cada un el que és, alguna cosa que no té res a veure amb les classes socials. No, no és pretensiós. És una crida a la responsabilitat humana i a no deixar-se trepitjar…

Contra les distincions motivades per la casta, la religió, el gènere… és això el que ensenya el sikhismo, no és veritat?
La visió de l’U és l’eix de la teologia de Guru Nanak. De la comprensió d’aquesta Unitat profunda de tot sorgeix la compassió cap a tot, un amor que obre i supera qualsevol frontera. Aquest és el cor de les escriptures sikhs. Però quan una comunitat se sent amenaçada es genera aquesta tensió entre el desig d’obrir i el de tancar les fronteres, per a protegir-se, definint-se a si mateix en contra i per sobre de l'”altre”. Des de l’11-S aquests dos corrents oposats estan molt presents en la comunitat sikh, sense anar més lluny.

Els murs invisibles dels quals parla sovint…
I mentre es mantinguin invisibles no es poden vèncer. Per a vèncer-los cal conèixer-los, en mi, en la meva comunitat, en el meu entorn, en el meu país… És el que pretén Divided We Fall. La ignorància mata. Quan es pensa en termes de “nosaltres” i dels “altres”, es consolida un mur que no farà res més que alimentar la violència i la destrucció. Vull plantar cara a aquesta violència, i no vull fer-ho sola. Per això escric, per això filmo…
[ Fonts: www.indigestmag.com/kaur1.htm i valariekaur.blogspot.com ]

* L’entrevista es pot trobar a: T. Guardans; O. Puigardeu. Una història de les religions, tal qual. Octaedro, 2009. pgs. 118-119