“Alberto Caeiro”, del llibre de poemes: El vigilant dels ramats

No crec en Déu perquè mai no l’he vist.
Si ell volgués que jo cregués en ell,
segur que vindria a parlar amb mi
i entraria per la meva porta dient-me: Aquí estic!

Però si Déu és les flors i els arbres
i els boscos i el sol i el cantar,
aleshores crec en ell,
aleshores crec en ell a tota hora
i la meva vida sencera és una oració i una missa
i una comunió per l’ull i per la oïda.

Però si Déu és les flors i els arbres
i les boscos i el cant i el sol,
per què dir-li Déu?
Jo li dic flors i arbres i boscos i sol i cant,
perquè si ell es va fer, perquè jo el veiés,
sol i cant i flors i arbres i boscos,
si se’m mostra com a arbres i boscos
i cant i sol i flors
és perquè vol que jo el conegui
com arbres i boscos i flors i cant i sol.

I per això jo l’obeeixo
(quin més sigues jo de Déu que Déu de si mateix?),
l’obeeixo vivint, espontàniament,
com qui obre els ulls i veu,
i l’anomeno cant i sol i arbres i boscos,
i l’anomeno així sense pensar en ell,
i penso en ell mirant i escoltant,
i camino amb ell a tota hora.

(Fernando Pessoa, “Alberto Caeiro”, del llibre de poemes: El vigilant dels ramats)