Marià Corbí No és acceptable abandonar els joves perquè no se sap què dir-los que sigui acceptat per ells, o perquè els hi prediquem amb un missatge del passat, que pensem que és l'únic vàlid i que no accepten. Cal cercar una solució urgentment. Molts no saben què fer i donen allò que tenen a persones que ja pertanyen a l'últim terç de la vida; a persona que, forçades a allunyar-se de les formes tradicionals de la religió, per les transformacions de les maneres de viure i de les cultures, encara els resten no pocs elements de la tradició. També aquests estan desemparats i sense ajuda. Els qui dediquen la seva vida i els seus esforços a aquest tipus de persones fan molt bé. Tanmateix, cal fer un gran esforç per trobar una solució per a les generacions futures, perquè d’elles en serà el món, la cultura, l'espiritualitat i tot.
Tot allò que s’afirma pel que fa a Jesús és simbòlic
Totes les afirmacions referents a Jesús són una construcció simbòlica filla d’una inculturació en una civilització agrari/autoritària, hel·lènica i romana.
El que és difícil no és acceptar la veritat d’aquesta afirmació teòrica; el que és difícil és viure tot el que es refereix a Jesús i a la religió cristiana des d’aquest pensament quan es converteix en un sentir real i quotidià. Les conseqüències, llavors, per a les organitzacions religioses, per a les pregàries i els rituals col·lectius són greus.
Els nostres avantpassats van prendre els símbols com si fossin realment existents. Nosaltres els prenem com a plenament significatius però com a afirmacions, construïdes des d’uns patrons culturals ja desapareguts, que parlen d’allò que, pròpiament, no es pot parlar perquè està més enllà de les possibilitats de l’estructura de la nostra llengua.
Aquest substrat indicible, expressat mítica i simbòlicament en unes categories culturals caduques, és un fonament purament qualitatiu sobre el qual només pot assentar-se la qualitat; és un missatge d’esperit sobre el qual només pot recolzar-se l’esperit.
L’esperit pot adoptar formes, però com si no les adoptés; passa per les formes com la brisa sobre la superfície dels llacs tranquils. L’esperit usa formes però no es lliga a elles; no deixa que les formes s’ossifiquin. L’esperit adquireix formes només per insinuar la intuïció del Senseforma; per a això ha de prendre-les com si no les prengués i ha d’abandonar-les com si mai les hagués tocat.
Sobre aquesta qualitat, tènue com el vent i sòlida com una roca, han de recolzar-se, en les noves circumstàncies culturals, la pregària individual i la col•lectiva, els rituals i les organitzacions religioses. Pregàries, rituals i organitzacions haurien de ser esperit, fluid i lliure com l’aire. La pregària a Déu haurà de viure’s i expressar-se com si no hagués ni pregària ni Déu; el ritual ha de ser tal que impedeixi la cossificació de Déu i que condueixi a la no-dualitat; les organitzacions religioses hauran d’estar tan recolzades en la qualitat i la comunicació que resultaran estructures tan lleus que seran com si no hi fossin.
Relacionats
